Una visita al parc del Turó de Monterols :: Aparca't

Una visita al parc del Turó de Monterols

21/07/2006 08:00 h.

Textos: Maria Rosa Salvadó

Fotos: Dani García

Normalment, les coses bones s'han de buscar. No es veuen a primer cop d'ull. Això és el que passa amb el parc del Turó de Monterols, un lloc recollit on s'arriba tot pujant per carrers bastant costeruts, situats en un pendent que s'enfila fins als 121 m d'altitud.

De sobte, una verdor fresca i atapeïda apareix davant del sorprès vianant, que descobreix un dels parcs urbans més bonics de Barcelona.

El Turó de Monterols, també anomenat Turó d'en Gil al principi del segle passat fent referència a un antic propietari, és un dels espais que Nicolau M. Rubió i Turudí –que durant molts anys va ser responsable dels parcs i jardins de Barcelona– va incloure en el sistema d'àrees verdes que va dissenyar per a la ciutat cap al 1926.

Aquest turó formava part d'una antiga finca privada amb jardí i bosc, que no es va arribar a edificar en la seva part més alta i escarpada, i que en la dècada de 1940 va ser adquirit per l'Ajuntament, que el va convertir en parc públic.

Els camins

El que confereix una gran personalitat a aquest parc és el seu traçat, que està determinat pel fort desnivell del terreny. Aquesta característica, lluny de ser un inconvenient, ha estat molt ben aprofitada per convertir l'espai en un lloc on s'està molt a gust, enmig d'una vegetació exuberant i extraordinàriament frondosa.

Un seguit de camins de sauló van pujant fins al cim del turó –des d'on es poden contemplar vistes considerables de Barcelona–, en un itinerari circular que sovint comunica les diferents zones del parc i per on és molt agradable passejar.

A banda i banda, grossos arbres i grans masses arbustives fan possible que aquest espai verd quedi completament aïllat dels edificis d'habitatges que l'envolten. Tant, que el primer que sentim tan bon punt hi entrem és el cant dels ocells, amb la sensació de trobar-nos lluny de la ciutat.

L'arbrat

És un dels principals valors del parc, ja que fonamentalment és el que hi havia originàriament al terreny. Això ha permès que al parc del Turó de Monterols hi hagi arbres de grans dimensions, entre els quals destaquen les alzines, els roures, els xiprers i uns pins altíssims.

Compartint espai, enormes garrofers, oliveres d'una mida més que considerable i uns quants ametllers són el vestigi del passat agrícola de Sant Gervasi de Cassoles.

Els espais de descans

Els trobem arreu, amb llocs per seure i bona ombra. N'hi ha que tenen un encant especial, com el que està presidit per una alzina surera amb la capçada estesa damunt dels bancs. És un lloc recollit, per estar-hi tranquil.

Si entrem pel carrer Gualbes, trobem una altra zona de descans caminant cap a la dreta. Hi destaca una font de pedra decorada. Val la pena tenir en compte aquest accés, ja que, a més de ser el principal del parc, tot just s'hi arriba, hi ha a l'esquerra una gran àrea d'esbarjo per a gossos, molt ombrejada.

L'antiga pedrera

La pedra hi és un element important, al parc del Turó de Monterols: escales que fan més fàcil el recorregut, i petits murets on, de tant en tant, hi ha un pedrís per seure-hi. I a sobre, les terrasses, que converteixen en pla un terreny que no ho és. Enmig de les dues àrees de joc infantil, hi ha el record del que fou una pedrera.

La petita fondalada que en resta ha estat enjardinada amb vegetació autòctona. La seva fesomia és feréstega i un pèl salvatge. És, sens dubte, el racó de naturalesa més espontània del parc.

Aquí, al peu de dues palmeres washingtònia altes i esveltes, creixen abundosament els margallons –que són les palmeres pròpies del nostre país– i un grapat de plantes aromàtiques: romaní, farigola, espígol i sàlvia. També hi ha arbustos tan mediterranis com el llentiscle, l'arboç, la ginesta i l'avellaner.

Sabies que...

Al parc del Turó de Monterols hi ha molts garrofers (Ceratonia siliqua). El garrofer és un arbre de secà que es conrea en regions mediterrànies i que agraeix tenir el mar a prop.

El seu fullatge és perenne. La fulla és composta i d'un verd intens. L'arbre pot arribar fins als 10 m d'alçada, i el tronc i l'estructura de la capçada li confereixen gran força i molta personalitat. El seu fruit, la garrofa, ha alimentat durant segles el bestiar, i també els humans en temps de vaques magres.

En l'antiguitat, i per la seva estabilitat de pes, la llavor de garrofer –el garrofí, que en àrab se'n diu quirat– es va fer servir com a element de mesura en joieria i en farmàcia. I avui en dia s'anomenen: quirat mètric la unitat de pes de les pedres precioses i els aliatges d'or, i gra (la quarta part del quirat) la unitat de pes de les perles.

El quirat antic (el pes mitjà del garrofí), doncs, era la unitat de mesura que es feia servir abans d'establir-se el quirat mètric el 1914. I és que aquesta unitat, a causa la mida petita que tenien les gemmes, es considerava idònia per fer la pesada. Quirat prové del mot grec kerátion, "banya petita" (i d'aquí prové Ceratonia), que fa referència a la forma de la tavella que conté les llavors del garrofer.

La seva riquesa en tanins, entre altres principis actius, confereix al garrofer unes grans virtuts medicinals. De la garrofa se'n fa xocolata, i el garrofí s'utilitza per espesseir aliments tan mengívols com ara els gelats.