L'inici d'un nou segle hauria de ser sempre un estímul i una oportunitat per revisar a fons aquelles dinàmiques socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que marquen el present i que condicionen el futur de la humanitat. Tenim el deure moral i la responsabilitat de conèixer i debatre aquelles tendències que continuen provocant exclusió, sofriment, deteriorament mediambiental, pèrdua d'oportunitats, desequilibris i injustícies, tant a nivell regional com planetari. El món viu moments de profunda inquietud davant del sorgiment de nous problemes i desafiament, així com per la continuació de vells i importants problemes no resolts, ja sigui per la manca de decisió política, per haver-nos acomodat a una cultura poc feta al sacrifici i a la responsabilitat, per la debilitat dels organismes que haurien de fer front a aquests reptes, o per la pèrdua de consciència que pertanyem a una comunitat biòtica.

Les prioritats donades a coses supèrflues o elitistes i la manca de coratge polític per plantejar i dur a terme les necessàries correccions estructurals que podrien alterar les dinàmiques negatives i destructives del món d'avui, estan provocant almenys una àmplia reacció de nombrosos sectors de la societat civil, que a través de les ONG, els moviments socials i altres formes d'expressió ciutadana que utilitzen xarxes, estan mobilitzant un nombre cada cop més gran de persones i institucions, en una exigència de decència planetària, d'un pacte ètic de la humanitat, de canvi de rumb i de responsabilitat en relació amb les futures generacions. Aquest clamor cívic s'expressa de múltiples maneres i en distintes i diverses fonts, però és particularment visible en la seva exigència de respecte als drets humans, d'avançar cap a un desarmament efectiu, l'extensió de la justícia social i del desenvolupament sostenible a nivell universal, la protecció d'un medi ambient amenaçat per una pràctica econòmica depredadora, en la denúncia dels efectes perversos i excloents de molts aspectes de la globalització, en posar de manifest l'escàs esforç de prevenir els conflictes violents i per actuar sobre les seves rels, i en la denúncia del predomini de la cultura de la força, el domini i el poder sobre la cultura de la pau, la tolerància i la cooperació.

La reacció de la societat és clara i és cada cop més potent. Així ho demostren els nombrosos fòrums de debat i trobades que es duen a terme contínuament arreu del planeta, com també la gran quantitat d'iniciatives existents que pretenen experimentar, practicar i viure d'una altra forma. La societat civil, per tant, no només reflexiona i critica, sinó que proposa alternatives i procura fer-les realitat, mostrant camins que poden donar llum sobre els canvis que s'han de realitzar.

Els anys noranta van ser uns anys en els quals es va posar de manifest la pertinència i l'efectivitat de la cooperació entre distints actors i sectors socials, que han fet aliances per aconseguir objectius en comú, i sempre mitjançant la sensibilització de la societat civil. Es tracta, per tant, de veure el ciutadà no només com algú que viu en una ciutat, sinó com un actor polític. Efectivament la dècada que acabem d'iniciar ha de procurar estendre aquesta cooperació, interactuant més estretament amb els municipis, els organismes internacionals i alguns governs. La magnitud i les característiques dels nous reptes que s'han plantejat en aquesta Trobada, ens obligaran a treballar d'una forma molt més transversal, perquè hi ha una estreta relació entre la pobresa, la degradació ambiental, la injustícia social, els conflictes violents i la manca de governabilitat.

Aquesta Ia Trobada Ciutadana Internacional de Barcelona ha volgut ser una aportació més a aquest esforç ètic global per transformar el que no ens agrada d'aquest món, a partir d'un millor coneixement de com funciona i d'una major col·laboració entre els sectors, les persones i organitzacions que fan propostes alternatives. Això explica que haguem convidat una notable representació d'algunes d'aquestes persones que en el món dinamitzen organitzacions ciutadanes especialitzades en els camps dels drets humans, el desarmament, la justícia social i el desenvolupament, l'ecologia, la globalització, la prevenció de conflictes violents i la pau, en la convicció que cal reforçar el diàleg i la cooperació transversal entre aquests sectors, i que d'aquest diàleg permanent poden sorgir les claus per enfocar amb intel·ligència i encarar amb esperança tot el que cal fer, sense més retard ni excusa. Es tracta, en definitiva, de passar de la retòrica a l'acció.

Per últim, aquesta Trobada, tal i com indica el seu nom, és la Primera. I, per tant, haurà d'anar seguida d'altres esdeveniments i accions concretes a les que tant des de la regidoria de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona, com des de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la UAB, ens comprometem a donar continuïtat.
Pere Alcober
Regidor de Participació Ciutadana i Solidaritat de l'Ajuntament de Barcelona		 Vicenç Fisas
Titular de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans
Les violacions dels drets humans es converteixen en un obstacle per l'assoliment de la pau i millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Per això, en aquesta sessió es van abordar dues qüestions. En primer lloc , els desafiaments davant del segle XXI que reclamaven resposta des del marc jurídic, i en segon lloc, el paper que les xarxes d'organitzacions cíviques poden i han de jugar davant d'aquests desafiaments. Finalment, la sessió va comptar amb una aproximació a la situació dels drets humans a Colòmbia. Els ponents d'aquesta primera sessió van ser: Michael McClintock, Human Rights Watch; Carlos Villán Durán, Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans; Gloria Cuartas, Premi Alcalde per la Pau de la UNESCO. La conducció del debat va anar a càrrec del periodista Agustí Fancelli, El País.
ESTAT DE LA QÜESTIÓ I DESAFIAMENTS PER AL SEGLE XXI
El principal desafiament que hem d'afrontar en començar el segle XXI és precisament el de fomentar la universalitat i la interdependència dels drets humans. I això es concreta, per exemple, en donar suport a la lluita contra la impunitat; en enfortir els Drets Econòmics, Socials i Culturals; i en abordar finalment la qüestió del dret al desenvolupament.
1.
Lluita contra la impunitat: Es planteja la necessitat d'adoptar les següents mesures: introducció de mecanismes quasi-contenciosos; ampliació dels mecanismes judicials de tutela (per exemple, la Cort Internacional de Justícia no té competència en un 90% de casos de violació dels drets humans, i tot i que s'ha avançat molt amb la creació del TPI, cal avançar encara més en disposar d'un tribunal que rebi queixes internacionals sobre estats i no només sobre individus);
2. Necessitat d'enfortir els Drets Econòmics, Socials i Culturals: Els DESC estan pitjor definits que els drets civils i polítics, per la qual cosa es necessita una millor institucionalització dels seus mecanismes de defensa;
3. La qüestió del Dret al Desenvolupament: El bloqueig de països que es va oposar el 1986 al reconeixement d'aquest dret no va acceptar que els pobles també poguessin ser titulars de drets humans, ni la relació entre desarmament i desenvolupament, ni que el dret al desenvolupament consisteix entre una millor distribució de la riquesa entre nord i sud. En aquest sentit, alguns dels principals obstacles d'ordre internacional que cal abordar seriosament són: l'actual globalització (per tal que sigui més justa s'han d'abastar mecanismes de control i de gaudi dels drets humans); l'estructura actual del Consell de Seguretat de l'ONU (de forma que es democratitzi, inclogui més estats i s'elimini el dret de vet); la carrera d'armaments (que consum 800.000 milions de dòlars anuals); el deute extern i la desigual distribució del desenvolupament econòmic.
Propostes d'Acció
1. Una major diversificació i interconnexió del treball sobre drets humans per part de les ONG (per exemple, les ONG de drets humans poden jugar un paper clau en tasques d'alerta primerenca i prevenció de conflictes).
2. Aconseguir una major visibilització dels esforços de pau (per exemple, a Colòmbia, de la Cartografía de la Esperanza, que recull 400 iniciatives ciutadanes).
3. Al mateix temps, convé una major cooperació i creació d'aliances temàtiques (entre ONG, amb els governs, i amb organismes intergovernamentals). Es tracta de compartir una sola meta des del moviment social, renunciar a la dispersió, unir esforços, i articular-se per tenir una sola veu. (En el cas concret de Colòmbia, per exemple, es podria convidar organitzacions de drets humans, estudiants, persones dedicades al medi ambient per crear una xarxa que acompanyi processos socials, enfortir un espai de concertació amb les persones expulsades del país que desitgen tornar a Colòmbia i treballar sobre les possibilitats preventives derivades de l'acció municipal participativa).
4. Cal, també, abordar la qüestió de la corrupció sobretot en els governs però també en els organismes intergovernamentals.
5. Finalment, és bo destacar com a iniciativa interessant que ha de tenir continuació, les relatories especials creades en els últims dos anys, de caràcter temàtic, que es concentren en violacions dels DESC i, en un futur proper, ho farà sobre el medi ambient, acords estructurals i deute extern, dret a l'alimentació, dret a l'habitatge, dret a l'educació, etc.
L'acumulació d'armes i de tecnologia militar genera un cercle viciós que porta al comprador a voler tenir sempre la versió més moderna i efectiva del mercat militar, alhora que el proveïdor cerca constantment com ampliar el seu mercat. Tot això en un marca de descontrol jurídic i polític preocupant (un exemple dramàtic d'això és la impunitat amb què circulen pel món més de 500 milions d'armes lleugeres). Aquest cicle acaba tenint greus conseqüències en el desenvolupament de moltes regions i comunitats, greus efectes mediambientals, alimenta la violació dels drets humans arreu del món, i dificulta la prevenció i resolució de conflictes. En definitiva, tot això fa que el problema de la proliferació armamentística només sigui una part d'un problema més gran que és l'existència d'una cultura de la violència que les legitima i les promou com a instrument de gestió de conflictes. De tot això, n'han parlat els ponents d'aquest segona sessió, que van ser Björn Hagelin, SIPRI; i Eudora Pettigrew, IAUP/UN Commission on Disarmament Education, Conflict Resolution and Peace, als quals s'ha d'afegir la ponència de Joseph Rotblat, Pugwash Movement i Premi Nobel de la Pau, el qual va excusar la seva absència d'última hora degut a raons mèdiques, però que ens va fer arribar les seves propostes. La sessió va ser conduïda pel periodista Lluís Foix, La Vanguardia.
Estat de la qüestió i desafiaments per al segle XXII
1. La indústria militar està experimentant en els últims anys una seriosa transformació, la qual cosa porta a reduccions dràstiques de plantilles i de producció, augment de la competència i una major concentració empresarial. Això ha generat que els productors busquin les seves pròpies complicitats per poder sobreviure (p. ex. la Carta d'Intencions entre sis dels principals productors d'armes de la UE).
2. Es tracta, malgrat tot, d'una qüestió política, o no tan econòmica. No són les armes les que fan les guerres, sinó les polítiques, les directrius, les quals segueixen sent predominantment d'àmbit estatal.
3. D'altra banda, la majoria dels pocs controls existents sobre transferències d'armament han fracassat, per raó que els principals estats productors no s'han responsabilitzat suficientment en el seu acompliment.
   
4. Finalment, segueix sent habitual que els mitjans de comunicació segueixin preferint informar sobre la gestió reactiva de conflictes violents, en lloc de donar visibilitat, i amb això fomentar aquesta necessària tasca preventiva que és el desarmament en totes les seves dimensions (físiques, mentals, ideològiques, etc.).
Propostes d'Acció
1. Convé centrar-se en tots els components del cicle armamentístic, des de proveïdors fins a compradors, tenint en compte sempre els contextos polítics i econòmics, així com la seva percepció de la seguretat.
2. Cal avançar cap a marcs de confiança i cooperació a nivell regional, a través de processos informals pensats a mig i llarg termini, i de promoure l'aprenentatge mutu de les experiències particulars. Això implica avançar cap a una seguretat compartida i una major transparència, traspassar recursos per atendre les necessitats socials, recuperar plantejaments defensius (NOD), etc.
3. Una prioritat ha de ser la consolidació d'un Codi de Conducta Internacional sobre comerç d'armes que estipuli quins criteris s'han de tenir en compte per autoritzar una operació de compravenda d'armes, així com quins mecanismes de sanció s'han d'aplicar a qui no ho compleixi.
4. Cal que la societat civil organitzada cerqui complicitats amb altres institucions a qui s'ha de seduir i convèncer. Per exemple, a l'empresa privada se l'ha de convèncer que la violència i la guerra afecta molt negativament els beneficis econòmics. Als mitjans de comunicació, per part seva, se'ls ha de convidar a fomentar una educació per a la pau i el desarmament, i que deixin de fomentar la mística de la guerra.
5. També la comunitat científica ha de jugar un paper important en el foment del benestar de la població mundial, i no en promoure la seva destrucció. No hem d'oblidar que encara són molts els esforços i els recursos que encara es dediquen a la recerca de noves armes.
6. Per avançar en els punts anteriors, cal promoure una major educació per al desarmament, la qual cosa implica abordar qüestions com la prevenció de conflictes violents, l'abolició del sistema-guerra, la construcció d'una diplomàcia paral·lela, assajar i enfortir fórmules com les zones desmilitaritzades, utilitzar els moderns mitjans de comunicació en aquesta direcció, donar més visibilitat al treball per la pau (la qual cosa significa desacreditar els herois de guerra). En aquest sentit, també és necessària una infrastructura educativa a favor del desarmament i la resolució de conflictes, en la qual els estudiants participin d'una forma molt directa i visible.
En definitiva, el que aquí s'ha volgut posar de manifest és que la pau no és gratis. Cal preparar-la.
Els canvis en el panorama mundial de l'última dècada han donat forma a un món més insegur, més desigual i amb una població civil més vulnerable. Va caure el mur de Berlín, però els murs entre el Nord i el Sud són més alts. Partint del punt que el desenvolupament humà és viable econòmicament i políticament, veiem que en l'últim mig segle s'han transferit molts recursos del Nord vers el Sud, s'han dut a terme moltes campanyes públiques per canviar actituds i transformar les estructures que causen la pobresa, però el panorama actual és de més desigualtat i les metes acordades pels governs per reduir la pobresa són molt lluny de complir-se. Davant d'això cal senyalar que els recursos destinats al desenvolupament humà no són suficients i que és necessari dissenyar noves polítiques i noves formes de fer política. Sobre aquestes qüestions van parlar en la tercera sessió Pauline Martin, Oxfam, Rafael Vila-Sanjuán, Metges sense Fronteres, i Kai F. Brand-Jacobsen, Coalition for Global Solidarity and Social Development. Va conduir la sessió el periodista Vicent Partal, Vilaweb.
Estat de la qüestió i desafiaments per al segle XXI
1. Les organitzacions no governamentals (ONG), ara molt de moda, no són les responsables de posar les solucions als problemes mundials, com sovint es confon, sinó que la seva tasca és apuntar als qui tenen les responsabilitats. L'acció humanitària només té sentit si afronta les causes polítiques que l'han provocada.
2. De la mateixa manera, urgeix generar més reflexió sobre el que les ONG estan fent, ja que si l'assistència es limita a un simple tràmit de trasvassar recursos del Nord al Sud és inútil. No té sentit entendre l'acció humanitària com a simple caritat, si no es transformen les injustícies que han causat les crisis; el necessari i efectiu, per tant, és l'acció que provoca canvis i emplaça la resposta política imprescindible.
3. Finalment, el desenvolupament humà no és només per als països del Sud, és per a les persones, tant del Nord com del Sud. Cert tipus de desenvolupament únicament serveix al Nord i és profundament violent perquè genera violència estructural (el desigual ordre econòmic mundial) i violència cultural (destrucció cultural i discursos del desenvolupament industrial com a inevitable i irreversible). La globalització ve acompanyada de vàries crisis: la sobreproducció del Nord, les inversions i la fi de les barreres del Sud per al Nord, l'expropriació individual de la riquesa produïda de forma col·lectiva, el deute extern, … En aquest context, no té sentit parlar d'ajut, sinó de solidaritat i d'aliances entre les lluites pel desenvolupament humà arreu del món, tal i com s'observa en l'emergent capacitat de mobilització a nivell ciutadà davant dels canvis mundials.
Propostes d'Acció
1. Treballar per fer front a la pobresa, amb un enfocament des dels drets humans en el seu sentit ampli (dret al desenvolupament, al medi ambient, a l'alimentació, …) i sota el principi d'equitat.
2. Intervenir humanitàriament per construir el futur amb una base ètica i comptant amb capacitat d'influència política per canviar les estructures que són la causa de l'exclusió. L'èmfasi s'ha de posar en millorar la qualitat, l'eficiència i la coherència de les nostres accions amb un optimisme realista i sempre senyalant les responsabilitats polítiques.
3. Incidir i aprendre per no quedar-se en els petits projectes aïllats sense més ni més, sinó pensar en la nostra capacitat d'aprendre críticament de les experiències per millorar-ne la pràctica. És important avaluar i alhora ser avaluats, és a dir, respondre davant de qui estem treballant i assumir-ne les crítiques. La proximitat amb les víctimes i el treball per la seva dignitat és el que fa possible rebel·lar les injustícies i reafirmar la necessitat de reflexió.
4. Coordinar-se i formar aliances amb organitzacions socials autònomes per analitzar col·lectivament els problemes i descobrir els objectius en comú, ja que els desafiaments són cada cop més grans i cal aprendre a usar les tensions perquè siguin constructives i enfortir les organitzacions i el potencial de mobilització global.
5. Conèixer i difondre els compromisos que assumeixen els governs en les grans cimeres internacionals (Copenhague 1995, Ginebra 2000), per poder exigir responsabilitats polítiques i qüestionar els mecanismes no democràtics de presa de decisions i les polítiques de sancions que generen noves crisis humanitàries (p. ex. a les NU).
6. Incrementar la dependència de les ONG en els conflictes armats, entesa com a eina fonamental del treball en l'assistència humanitària. És necessari qüestionar-se les relacions amb els diferents governs i, si fos possible, rebutjar-ne el finançament en determinats casos.
7. Concretar els camps d'intervenció, visualitzar on volem ser en el mig i llarg termini i visibilitzar les lluites concretes (com la problemàtica de la fam o de la manca de medicaments).
8. Crear i construir. No n'hi ha prou amb criticar i protestar en contra de les injustícies, a més cal reunir-nos i pensar què volem i compartir les experiències i els exemples. Per això cal reafirmar el potencial de mobilització de la societat civil i la seva capacitat en exigir més recursos, mecanismes i voluntat política als Estats i també a les transnacionals per posar fi a la impunitat. L'anàlisi de les nostres intervencions ha de revertir en la societat per continuar el treball.
Avui, a principis del segle XXI, portem ja 30 anys duent a terme l'anomenada lluita ambiental. En aquests anys hi ha hagut molts èxits, però també molts fracassos. Ha arribat l'hora, per tant, de fer balanç, i de proposar noves línies d'acció. A això es van dedicar en la quarta sessió Juan López de Uralde, Greenpeace, i Saral Sarkar, en un debat conduït pel periodista José L. Martínez Ibáñez, El Periódico.
Estat de la qüestió i desafiaments per al segle XXI
1. En els últims anys, hi ha hagut certs avenços en qüestions com:
- l'increment de la consciència global sobre els problemes ecològics,
  - la prohibició d'algunes substàncies perilloses (p. ex. s'ha reduït la concentració de plom a la sang a partir de les benzines),
  - s'han signat alguns acords internacionals importants (p. ex. Protocol de Montreal per a la protecció de la capa d'ozó),
- s'han expandit les àrees protegides.
2. No obstant, segueixen persistint alguns problemes greus, com per exemple:
- l'erosió i la infertilitat de les terres,
- l'exportació dels residus vers el Sud,
  - el canvi climàtic degut a l'efecte hivernacle (la major part de l'escalfament és atribuible a les activitats humanes),
- la pèrdua de diversitat biològica, i
  - la contaminació química (els contaminants, a més, estan molt dispersos, la qual cosa fa que per exemple els esquimals que no tenen indústria, però que sí mengen greixos contaminats per la dispersió química atmosfèrica).
3. D'altra banda, la sostenibilitat i el creixement econòmic són incompatibles. Qualsevol intent de millorar l'eficiència de l'explotació dels recursos naturals no atacarà el problema de rel. D'ençà de l'informe del Club de Roma de 1972, ens trobem davant d'un nou paradigma: els límits del creixement econòmic. El desenvolupament sostenible (i altres propostes per millorar l'eficiència en quant a l'explotació sense disminuir el 'nivell de vida del nord') suposa només un maquillatge. És imprescindible, per tant, que els països més industrialitzats canviïn la seva política de consum.
Propostes d'Acció
1. Promoure les xarxes ciutadanes que permetin accedir a la informació i contrarrestar els lobbies industrials.
2. Fomentar la indústria neta. Això es pot fer denunciant (boicotejant) les empreses contaminants, o fins i tot comprant accions d'aquestes empreses per tenir veu en els consells d'administració.
3. Promoure la responsabilitat dels governs, el paper dels quals és fonamental per fomentar que els interessos del medi ambient siguin superiors als econòmics.
4. A més, per reduir dràsticament el consum de recursos, convé dur a terme una millor i major tasca de pedagogia a favor d'una ètica universal.
5. Finalment, tenint en compte que la reducció del consum en el sistema capitalista portaria a la depressió econòmica, és necessari un nou sistema econòmic i social, probablement pròxim al socialisme, però que eviti els errors del passat.
La globalització anglosaxona equival al terme llatí de mundialització. Es tracta d'un procés de generalització a escala planetària de les relacions comercials, industrials, financeres i comunicacionals sota la direcció de les empreses transnacionals (ETN). Sobre els seus problemes i possibles reformes van parlar en la cinquena sessió Susan George, Transnational Institute i ATTAC, Federico Mayor Zaragoza, Fundación para una Cultura de Paz, i Gareth Evans, International Crisis Group. Va conduir la sessió el periodista Salvador Alsius, Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Estat de la qüestió i desafiaments per al segle XXI
1. Les ETN tenen un important paper econòmic i polític fruit de la seva creixent concentració. Dominen el 33% del comerç mundial. Generen proporcionalment molt poca ocupació (la seva major preocupació són els beneficis econòmics, no els llocs de treball). Tenen capacitat de control sobre les organitzacions internacionals (p. ex. UE, OMC, …). Busquen disminuir el poder dels estats mitjançant les privatitzacions.
2. La globalització està protegida per estructures militars (OTAN, UEO, …). Es tracta d'un procés de competència (fomenta la competitivitat) que margina i exclou els perdedors. S'aprofita de l'absència d'un sentit de justícia per part dels governs.
3. La globalització ha augmentat el risc que esclatin conflictes violents en la mesura que genera més desigualtats i exclusió. La globalització condueix a una divisió cada cop més gran entre el 'best' i el 'rest' de la població mundial. Les diferències Nord-Sud s'incrementen i el deute extern manté un impacte fortament negatiu. Els conflictes, les amenaces i la inseguretat prenen noves formes (p. ex. guerres internes a la caça de matèries primeres -diamants, petroli-), expansió del narcotràfic, la criminalitat i les xarxes de prostitució, riscos mediambientals i sanitaris (SIDA), fluxos creixents de refugiats, etcètera.
4. En definitiva, hem estat molt eficients en globalitzar els nostres vicis, però molt poc en globalitzar virtuts com, per exemple, la prevenció.
Propostes d'Acció
1. En primer lloc, és necessari no basar les propostes en il·lusions, sinó en actuacions concretes i coordinades en àmplies coalicions operatives que agrupin els diferents moviments ciutadans (drets humans, ecologia, tercer món, feminismes, pacifismes, sindicalisme, moviments culturals, …)
2. Avançar cap a l'establiment d'un 'Estat del Benestar' a nivell mundial.
3. Promoure la redistribució fiscal internacional mitjançant una taxa Tobin sobre fluxos financers especulatius, impostos sobre fusions i adquisicions de transnacionals, impostos sobre publicitat, tancament dels paradisos fiscals, etc.
4. Democratitzar els organismes internacionals (reforma de l'OMC, BM, FMI, i eliminació del 'consens de Washington').
5. Recuperar la voluntat d'actuació política per part dels governs (davant de les transnacionals), però cedint alhora sobirania a altres actors democràtics sub i supra estatals.
6. La participació ciutadana pot fer possible una transformació de la llei cap a una major justícia. Això implica donar passos cap a una major participació de les dones, i pressionar de tal manera que els governs es vegin obligats a actuar.
7. Fomentar la prevenció de conflictes armats mitjançant sistemes estructurals a llarg termini (processos de desenvolupament i de justícia distributiva), sistemes d'alerta avançada, i una major assumpció de responsabilitats per part de Nacions Unides. En aquest sentit, la prevenció de conflictes violents mostra clarament molts més avantatges que la seva absència, tot i que també és cert que es tracta d'una acció invisible quan té èxit, per la qual cosa cal fomentar una cultura que visibilitzi el que és positiu. Això fa necessari aprendre dels errors del passat, millorar les estratègies polítiques de les ONG amb arguments que siguin moralment forts (p. ex. el cost de no fer res és massa elevat), financers (prevenir és més barat), d'interacció (totes i tots hi estem afectats), de gestionalitat (és possible resoldre els conflictes), i de política interna (és possible aconseguir el suficient suport popular).
En definitiva, del que es tracta és de passar de la retòrica a l'acció, d'evitar tot el que es pugui evitar, i sobretot, de no permetre que ningú escrigui el futur dels nostres joves, llevat d'ells mateixos.
Una de les primeres conclusions importants que es va poder constatar en aquesta sisena i última sessió va ser que tot (o quasi tot) el que es va dir ja havia estat tractat d'una o altra manera en les sessions anteriors. Per això, les quatre ponents participants van fer un repàs-resum a aquests temes, recordant que la construcció de la pau no és un fer volar coloms, sinó assumir responsabilitats concretes i proposar canvis específics en diverses àrees, totes elles interrelacionades i complementàries. En aquesta última sessió de debat van intervenir: Cora Weiss, The Hague Appeal for Peace, Ana teresa Bernal, Redeaz (Colòmbia), Mary Fitzduff, INCORE, i Birgit Brock-Utne, Institute for Educational Research. El debat va ser conduït pel periodista Manuel Campo Vidal, TV3-Canal 33.
Estat de la qüestió i desafiaments per al segle XXI
1. Els conflictes actuals, emmarcats en un context de globalització, es caracteritzen per generar una creixent fragmentació (augmenta el nombre d'Estats, molts cops a causa de processos violents), per ser sobretot intraestatals amb un fort component social, ètnic, polític, religiós i cultural (EPRC), provoquen un creixent nombre de refugiats vagant per tot el món, i es porten a terme amb armes lleugeres que són molt barates i fàcils d'aconseguir.
2. Un dels principals problemes és la cultura de la violència que legitima tant l'ús de les armes i que porta a que en molts països (com Estats Units) sigui més fàcil aconseguir armes que una bona educació.
3. No obstant això, com per exemple demostra el cas de Colòmbia, malgrat que en molts casos de conflictes armats la visió del que passa en aquestes regions és generalment negativa, hi ha nombroses iniciatives de construcció de la pau a les que no només s'ha de donar visibilitat, sinó també enfortir i promoure a través de diversos mitjans. Es tracta de milers de persones que es lleven cada dia amb la ferma voluntat de no acceptar el context de violència en el qual es troben immerses. I que usen la paraula per exigir justícia, llibertat i reconciliació.
4. El principal repte, per tant, és com podem passar d'una cultura de la violència pròpia ja del segle XX, és a dir, passat, per endinsar-nos en una nova cultura per a aquest segle XXI, és a dir, per al futur?.
Propostes d'Acció
1. El principal repte, per tant, és com podem passar d'una cultura de la violència pròpia ja del segle XX, és a dir, passat, per endinsar-nos en una nova cultura per a aquest segle XXI, és a dir, per al futur?
2. Però tot això només és possible si s'inverteix fortament en l'educació per a la pau, dins i fora de les escoles. El procés de formació ha de començar amb el professorat i els líders comunitaris. És necessari ensenyar l'alumnat a ser responsables, ensenyant-los a construir la pau i la reconciliació. I això és quelcom que es pot fer des de qualsevol assignatura i matèria (per exemple, a matemàtiques, es poden usar com a exemple cintes comparatives entre el que significa la despesa militar en relació amb altres despeses socials o de recerca per a la pau).
3. Així mateix, convé notar que històricament la guerra ha estat una empresa majoritàriament masculina, la qual cosa implica que sigui necessari pensar en una nova política, molt menys patriarcal, i en la qual les dones tinguin un paper molt més rellevant i protagonista del que han tingut fins ara.
4. En termes més concrets és necessari fer dos tipus d'aproximacions: d'àmbit local, i d'àmbit regional i internacional:
a) Aproximació local (lliçons apreses):
  - En primer lloc, cal posar de manifest que no hi ha una sola solució als conflictes, n'hi ha moltes.
  - La pau s'ha de construir des de tots els nivells, sobretot en els nivells intermedis i locals, a més del de les èlites. En aquest sentit, cal fomentar el desenvolupament de lideratge comunitari.
  - La construcció de la pau requereix distintes intervencions en diferents moments (intervenció de crisi, a mig termini, i a llarg termini).
  - La pau ha de ser promoguda per gent que tingui credibilitat i un cert accés als mitjans de comunicació (p.ex. líders comunitaris, figures de l'esport, comunitat de negocis, veïns, governs, polítics, líders espirituals, veus internacionals). En aquest sentit, convé destacar el pes i la força que té la comunitat de consumidors a l'hora de determinar el canvi de política dels grans actors.
b) Aproximacions internacionals i regionals:
  - Establir institucions creatives per gestionar conflictes internacionals/externs.
  - Aproximacions multivia (ajuda, mediació, promoció de drets humans, pressió internacional).
  - Increment del coneixement sobre construcció de la pau, i dedicar molts més esforços i recursos a la formació de la pau i a la gestió de conflictes. El repte, en aquest sentit, segueix sent acabar amb la fascinació que molta gent sent per la guerra.