El projecte Güell, però, resultà frustrat: de les seixanta cases possibles, només se'n construïren dues, a banda d'una tercera ja existent. Aquesta era la casa Larrard, que Eusebi Güell havia adquirit en comprar els terrenys i que li serví de residència al parc. Les altres dues varen ser construïdes, l'una el 1903 per Juli Batllevell Arús per a l'advocat Martí Trias i Domènech i l'altra el 1902 per Francesc Berenguer i Mestres com a casa de mostra. Tot i que aquesta última es posà a la venda tan bon punt fou acabada, l'any 1906 encara no tenia propietari, fet que impulsà Gaudí a adquiri-la i a establir-hi la seva residència, que compartí amb la seva nevoda i el seu pare. Després de la mort d'aquests familiars, Gaudí abandonarà la casa per instal·lar-se definitivament en una construcció provisional de la Sagrada Família. El 1960 va ser adquirida per l'associació Amics de Gaudí, que tres anys més tard reobrí com a Casa-Museu Antoni Gaudí, dedicada a protegir i perpetuar l'obra de l'arquitecte.

El Parc Güell va ser començat a construir l'any 1900 amb l'excavació del terreny i el moviment de terres, als quals seguiren la construcció de viaductes, de carrers, de parcel·les i d'un mur de tancament a tocar dels pavellons d'entrada que quedà enllestit el 1903. Una part de la pedra obtinguda en les excavacions va ser emprada posteriorment en els treballs de fàbrica, com ara els pilars dels viaductes o els murs de contenció, cosa que demostra la complicitat entre la natura i l'arquitectura que Gaudí va saber coordinar en perfecta sintonia.

L'entrada al parc es fa des dels pavellons destinats a porteria i serveis. Aquest últim té una torre mirador d'estructura hiperboloide coronada d'ua creu de quatre braços amb trecadís ceràmic blanc. També apareix trencadís ceràmic a la coberta, que adopta, però, una coloració i unes formes que es repeteixen a l'escala principal. Aquesta és doble, dividida en tres tramades en les quals hi ha representats animals que Gaudi extreu del món simbòlic. L'escala condueix a l'anomenada sala hipòstila, un espai destinat al mercat i on 86 columnes suporten la gran plaça que acull el teatre grec. Les columes son buides i tenen la particularitat de recollir i filtrar l'aigua que la pluja diposita a la plaça superior. L'aigua és conduïda a una ciesterna que l'emmagatzema perquè després serveixi per regar els jardins. A la plaça hi ha un banc-barana acabat amb revestiment i trencadís ceràmic que sorprèn, tant per la coloració com per l'original composició.

Els pòrtics i els viaductes del parc varen ser realitzats de manera prefabricada, a partir de pilars de maó revestits de pedra del mateix lloc. Cal assenyalar que en aquests viaductes Gaudí incorpora columnes inclinades, solució que l'arquitecte utilitzà posteriorment a la cripta de la Colònia Güell.

A banda del projecte urbanístic i constructiu, Gaudí també s'encarregà de la vegetació del recinte, on conservà la flora original i plantà arbres garrofers i palmeres, glicines i romaní.

Al llarg dels anys, el parc acollí diverses activitats de caràcter cultural, lúdic i festiu, però en morir Eusebi Güell el 1918 i no havent-se acomplert l'objectiu comercial de a ciutat jardí, els hereus decidiren vendre'l a l'Ajuntament de Barcelona, que l'obrí al públic el 1923. Tot i que ha estat restaurat diverses vegades, la restauració més important l'efectuaren el 1995 els arquitectes Elies Torres i J. A. Martínez Lapeña.

El Parc Güell, l'obra urbanística cabdal de Gaudí, la més ambiciosa i avançada d'acord amb a urbanística moderna del seu temps, va ser declarat Monument històrico-artístic d'Interès Nacional el 1969 i Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1984.