"L'ecologia, com a xarxa de coneixements necessària per saber com van les coses, encara no té prou pes dins la política global, però tant si plau com si no, s'hi haurà d'entrar." Després de sis dècades de vida activa dedicades a la recerca científica en ecologia, limnologia i oceanografia, Ramon Margalef (1919), fundador de la primera càtedra d'Ecologia a Espanya, reclama que la humanitat no perdi de vista un aspecte tant fonamental com la dependència de l'home respecte a la naturalesa. En aquesta entrevista, concedida en el marc del 36è Congrés del Simposi Europeu sobre Biologia Marina, celebrat a Maó (Menorca) la tardor passada, Margalef assegura amb contundència que el científic no ha de ser mai ortodox, perquè només la integració interdisciplinària permetrà assolir una visió més descriptiva i globalitzadora del món.

laTalaia: Aquest congrés s'ha convertit en un sentit homenatge dels seus deixebles, d'aquí i d'arreu del món, a la seva dedicació científica. Com s'ha sentit?
Ramon Margalef: Rebre homenatges em recorda que em faig vell… Però m'he sentit molt bé, perquè el millor homenatge que podien fer-me és veure que, al país, hi ha un grup actiu que treballa bé i que té molt de poder d'atracció. Amb això ja estic content i m'he quedat parat, aquests dies, del poder de convocatòria dels organitzadors.

lT: Després de tants anys dedicat a la recerca científica, vostè continua insistint que per respectar la natura, de primer cal sortir dels laboratoris i conèixer-la.
RM: Sí, perquè una vegada la coneixem, ja surten altres coses. Per exemple, ara, l'aportació més important que l'ecologia pot fer a la conservació de la natura rau a fer-nos conscients de com ha canviat tota l'estructura del planeta. Si miréssim el món des de dalt, constataríem que allà on abans es veien petits grups de gent o ciutats, ara hi ha tota una massa poblada per l'home i la pobra naturalesa, diguem-ne primitiva, és la que queda reduïda a taques. Ni els geòlegs, ni els polítics, ni en general tots plegats no ens fem càrrec d'aquest canvi de l'estructura i de la distribució del paisatge, ni de la quantitat de gent que hi ha i del poder que té cada persona per mobilitzar energies alienes a les físiques del cos. Aquests són els problemes que ara hem d'encarar. En canvi, això de reduir els problemes ecològics a fer que els camps no estiguin massa lletjos, a salvar un animal o un altre és tocar el flabiol quan cau tota una casa.

lT: Cal un canvi d'actitud?
RM: Sí, és clar, cal un canvi d'actitud en tot això de l'ecologia i en com es presenta, perquè hi ha coses importants que s'estudien poc. Per exemple, hi ha el problema de l'aigua que s'escorre sobre les carreteres i els aeroports amb uns contaminants que són realment nocius. Pel que fa a aquest tema tan polèmic dels transvasaments, tampoc no té prou en compte que les conques no poden deixar de funcionar com sempre ho han fet. Hi ha moltes coses d'aquest tipus amb les quals s'hauria d'anar amb més cura. És per això que, segons com t'ho mires, penses que s'ha comès una mena de perversió amb el terme ecologia, que hauria de ser un coneixement aprofundit de la terra i una conscienciació de la capacitat de l'home. Si Déu ens ha posat aquí a la Terra, tenim dret a manejar-la, però hem de fer-ho amb una mica de seny. Tots aquests aspectes no hi són, darrere el discurs ecològic habitual.

lT: L'educació podria ser l'element determinant?
RM: Sí, i després estimar la natura, però d'una manera que es correspongui a la cultura d'aquest segle, és a dir, ensenyant a tenir una idea clara de com funciona tot i del fet que totes les coses estan lligades.

lT: Així doncs, manquen bons divulgadors?
RM: No ben bé, més aviat manca una actitud menys dirigida envers la societat i sobretot cap al seu entorn natural. D'altra banda, això és difícil perquè, com deia, abans el paisatge estava format per ciutats disperses i la naturalesa era tot un món continu que envoltava els llocs colonitzats per l'home, mentre que ara la naturalesa ha quedat reduïda a taquetes dintre d'un reticle enorme que "està civilitzat". Potser jo exagero, perquè en certa manera és el meu ofici i la meva afició, però crec que avui dia la humanitat perd de vista aspectes tant fonamentals com la gestió de l'energia o de l'aigua, que afecten tothom. És indiscutible que això també va molt lligat a la política, perquè els problemes de la globalització estan directament units amb aquests.

lT: Com es podria fer front als principals problemes mediambientals?
RM: Ja hem vist moltes coses i tendim a desconfiar de certes actuacions. Arriba un moment en què la pressió de fora és tant gran que, de vegades, s'adopten mesures que creen altres problemes.

lT: Per exemple?
RM: Ara es comença a parlar una altra vegada de llençar la brossa al fons dels oceans, perquè diuen que la seva capacitat de digestió és molt gran. Jo crec que això és molt perillós perquè alterarà molts mecanismes dels oceans que desconeixem o que encara no coneixem prou bé, la qual cosa és encara més perillosa. Hi ha moltes coses d'aquest tipus i, sovint, el que demanen a l'ecòleg és que assenteixi o doni excuses a favor d'aquests arguments. Unes altres vegades, el mateix ecòleg adopta una actitud que també és poc tractable, la de simplement protestar i prou. I la protesta també ha de ser constructiva.

lT: Quina responsabilitat individual té el ciutadà?
RM: La responsabilitat del ciutadà està, en general, una mica mitigada, perquè moltes vegades ni ell ni els governants poden saber de què va un tema. Per aquest motiu, el científic té una certa responsabilitat de fer arribar aquests coneixements a tota la societat. Però la consideració de l'ecologia com a xarxa de coneixements per saber com van les coses, més que una propaganda o una cosa de cridòries, encara no té prou pes dins la política global, però tant si plau com si no, s'hi haurà d'entrar.

lT: Quin paper hi ha de tenir la intel·lectualitat?
RM: Un exemple il·lustratiu es pot trobar en com va rebre la teoria de l'evolució. La intel·lectualitat es va mostrar, al principi, partidària de l'evolució, però només per emprenyar els capellans. I quan els bisbes ja no s'excitaven gaire perquè se'ls deia que l'home venia del mico, els intel·lectuals van ser els qui van deixar de veure aquesta assimilació de l'home amb la natura per continuar creient en una mena de superioritat absoluta de l'home, no només com a animal, sinó també com a animal intel·lectual. I evidentment, l'ecologia parteix de veure'ns a nosaltres com a part de la natura. Jo he viscut això tal com ara surt als diaris i pertot arreu; l'ecologia parla molt de protegir el medi ambient, però en el fons aquest sentit de dependència de la humanitat respecte d'un món que realment és molt bonic no existeix. Els qui estudiem aquests aspectes veiem tal dependència com a positiva i no com un tema de discussió o conflicte i, a més a més, com la font d'una sèrie d'obligacions que hi són implícites. Vivim aquí i ens hem de cuidar de la casa i no tenir-la feta una desgràcia.

lT: Vostè no sembla un científic gaire ortodox, oi?
RM: És que el científic no és ni ha de ser mai ortodox! Si no, no discutiríem mai, i aquí sempre discutim entre nosaltres. La síntesi s'ha de fer unint, és a dir, usant les mateixes visions, no per barallar-se sinó per coincidir en una visió més descriptiva, més positiva i més globalitzadora del món.

lT: La globalització beneficia la ciència...
RM: Sí, la visió que s'imposa és global i planetària, però sabent que si ara tenim recursos per enviar moltes coses enfora, a part del pensament, també tenim una certa coresponsabilitat. Les noves generacions tenen i tindran una responsabilitat molt gran, perquè es creuen, i ho estan, més ben instruïdes sobre el que passa al món. Quan la gent només sabia que al nord hi havia el que anomenaven bàrbars, era diferent. Però ara ens coneixem tots o podem viatjar pertot arreu i, per tant, tenim una altra filosofia o hem de tenir-la. La globalització comporta una filosofia de coresponsabilitat. I la ciència moltes vegades sembla que sigui un conjunt de sermons que no s'escolten. Però ens ho passem bé, en certa manera, ja que és una satisfacció intel·lectual que és molt més gran perquè és realment global.