Hi havia una vegada un conillet, petitet, petitet, petitet, que es deia Cotó.

Els seus pares li van posar aquest nom perquè quan el tocaves era tan suau, tan suau que semblava un trosset de cotó fluix .

En Cotó vivia en uns camps plens d'herba a prop d'un bosc i a dalt d'una muntanya a prop dels Pirineus.

Cada matí, quan es llevava, esmorzava amb la seva mama i el seu papa i,

després de fer-los un petó, es raspallava les dents i se n'anava corrents, a jugar pels camps de flors i a menjar herba amb els seus amiguets i amiguetes, i sobre tot, a jugar amb la seva amigueta Flora.

La Flora era molt presumida, sempre duia un llaç vermell a l'orella, i jugar amb en Cotó era el que més li agradava del món.

La Flora també vivia amb els seus pares, i el seu millor amic era en Cotó. S'estimaven molt.

Jugaven, feien broma, reien, corrien, es mullaven al rierol que passava per allà al costat...
Quan en Cotó i la Flora tenien vacances s'ho passaven molt bé allà dalt!!

Un dia, en Cotó jugant i corrent no es va fixar que s'havien allunyat moltíssim.

A prop d'on estaven, hi havia un forat molt gran amagat sota l'herba i les plantes havien crescut al damunt.

Vàries vegades, en diferents moments, conillets i conilletes van passar pel costat del forat. I inclús per sobre fent salts i cabrioles... però ningú el va veure...

Després d'una bona estona, en Cotó va saltar quan el perseguia un altre conillet i ....

PATAPAM!!

... va caure dintre del forat que tapaven les herbes... i a més a més, va caure de cap!!

Es va quedar molt quietet, molt quietet.... quasi semblava que s'havia adormit, però ell estava despert. Els seus amiguets es van espantar molt al veure que no es movia ni parlava. La Flora, que de seguida va anar al seu costat per veure què li havia passat, els va dir : Vinga, què espereu!! aneu a buscar ajuda !! En Cotó s'ha fet mal!!!

En Cotó, a mesura que anava passant l'estona, va quedar com adormit, però estava ben despert...

De cop i volta, en Cotó es va adonar que no podia sentir el que li deien els seus amiguets, ni podia sentir el rierol que passava per allà al costat, ni el soroll dels arbres quan el vent els movia... ni tan sols els ocellets que cantaven ... o el que li deia la Flora, que estava molt preocupada al seu costat...

Quan van arribar els conillets grans, van agafar a en Cotó, i el van portar a l'hospital de conillets que hi havia una mica més amunt, dintre del bosc, allà a l'arbre del Doctor Mussol.

El doctor Mussol va estar mirant en Cotó de dalt a baix, i d'un costat a l'altre, pel davant i pel darrera per mirar de trobar on s'havia fet mal.....
i en Cotó no es movia ni tan sols una miqueteta... estava molt quietet, molt quietet, molt quietet... perquè el cap li feia molt de mal.

Els metges i sobre tot el Doctor Mussol, desprès de fer un munt de proves, radiografies, anàlisis i moltes proves més per esbrinar què li passava a en Cotó, ja no sabien què fer.

Van decidir esperar una mica a veure si en Cotó parlava i així els explicaria què li feia mal.

En Cotó seguia quietet, quietet... sense dir ni una sola paraula.

Això va durar uns quants dies.
I quan tots pensaven que en Cotó no despertaria mai més.... i que es quedaria estirat al llitet sense dir res... de cop i volta en Cotó, que semblava tant adormidet... va obrir una mica més els ulls i en veure el seu papa i la seva mama va fer un somriure gran d'orella a orella.

El seu papa i la seva mama i tots els seus amiguets, que estaven allà es van posar molt contents. I van riure i van fer cabrioles de contents que estaven.

OI QUE SÍ? OI QUE TOTS US HEU POSAT CONTENTS?

De seguida, els seus amiguets li van dir que s'aixequés i anés amb ells a córrer i a jugar en aquells camps d'herbes i de flors que tant li agradaven.

Però en Cotó... no contestava i no entenia res del que li estaven dient... i els seus amiguets i amiguetes no sabien per què... però és que en Cotó tampoc ho sabia encara...

	I VOSALTRES QUÈ, SABEU PER QUÈ NO ENTENIA RES???

En Cotó s'havia quedat sord... no podia sentir res del que li deien els seus amiguets... ni els seus pares., ni la Flora , que havia estat a l'hospital de conillets del Dr. Mussol tots els dies des que va caure en aquell forat amagat....

La Flora cada matí, era sempre la primera d'arribar a l'hospital. I al vespre, quan ja començava a fer-se fosc, sempre era l'última a marxar a casa amb els seus pares, després de fer-li un petonet a en Cotó a la punteta del nas, que era on més li agradava.

La Flora , estava molt trista i tenia moltes ganes que en Cotó es curés per poder anar a jugar i a córrer un altre cop als camps.

Potser la Flora, després dels pares d'en Cotó, era la que més ganes tenia que es posés bé.

Al principi, tothom estava preocupat per en Cotó i tothom el trobava a faltar....però ell seguia tant quietet, que la veritat és que tot es feia estrany, i a poc a poc els amiguets cada vegada anaven menys a veure'l.

Al principi, va ser molt difícil per a en Cotó. A mesura que anaven passant els dies, tots els seus amiguets i amiguetes, passaven a veure'l.

Però, com us he dit, cada cop menys, perquè com que no contestava quan li parlaven, ni somreia quan explicaven una cosa divertida, ni entenia el que li deien, els amiguets s'avorrien, encara que a en Cotó li agradava la seva companyia i els mirava fixament. Però com que no els sentia ni entenia, no podia contestar ni riure amb ells.

L'única que estava allà cada dia era la Flora.

La Flora, que era molt llesta, cada dia, cada dia, observava atentament el que feien els amics i amigues d'en Cotó quan l'anaven a veure. I també es fixava en el que feia en Cotó quan li deien coses.

Com que la Flora tenia tantes ganes de parlar amb el seu amiguet, va estar pensant i pensant i tornant a pensar com ho podria fer, encara que fos d'una manera especial.

Quan va arribar l'hora de dinar, tothom va marxar de l'hospital d'en doctor Mussol i la Flora es va quedar sola amb en Cotó.

I sabeu què va passar??

Mireu mireu... la Flora va fer això:

"Gest de "t'estimo", en llenguatge de signes"

En Cotó es va girar de seguida, i al veure la Flora, va somriure una mica.

La Flora va tornar a fer el mateix gest i en Cotó, li va fer ...

I així van estar força estona. La Flora li feia un gest, i en Cotó contestava amb un altre gest, ara entenia el que li deien.

Així amb molta paciència, van començar a entendre's.
Cada dia aprenien a dir-se una nova paraula amb gestos. Això va fer que la recuperació d'en Cotó fos tan ràpida, que fins i tot van venir de la tele per conèixer la història.

Lentament en Cotó, va començar a fer vida normal, cada dia aprenia una cosa nova.

Cada matí, quan es llevava, esmorzava amb la seva mama i el seu papa i, després de fer-los un petó , es raspallava les dents i se n'anava a córrer i a jugar pels camps de flors, i a menjar herba amb els seus amiguets i amiguetes, però sobretot, a jugar amb la seva amigueta conilleta Flora. Això era el que més li agradava fer.

En Cotó no sentia el vent bufar, ni els ocells cantar, ni els seus amiguets cridar, ni tan sols el rierol que corria al costat dels camps, però era feliç, perquè corria, jugava i estava amb els seus amics.

Només hi havia algunes cosetes que havien canviat a la seva vida:
Que cada matí es posava uns aparells com aquests a l'orella, per sentir una miqueta millor.

I que els seus amiguets sabessin el que havien de fer per parlar amb ell.

Sabeu què feien per parlar amb ell??

* Avisar que estaven al costat tocant-li l'espatlla.
*Quan volian parlar amb ell, l'havien de mirar a la cara.

"Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte ja s'ha acabat"

Joc - Taps de cera a les orelles i parlar.

* Joc - Gestos - Silenci, vine, sí, no, para, adéu...

* Joc - Bena als ulls, reconèixer a qui tens al davant.