Parade
El ballet “Parade”, de la companyia de dansa dels “Ballets Russes” de Serge Diaghilev, es va estrenar el 18 de maig de 1917 al Théâtre du Châtelet de París i posteriorment, el 10 de novembre, es presentà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Pablo Picasso, juntament amb l’escriptor Jean Cocteau, el compositor Erik Satie i el coreògraf i ballarí Léonide Massine, sota l’atenta mirada de Serge Diaghilev, van crear aquest ballet paradigmàtic que aglutinava les descobertes de cada un d’ells en les seves disciplines respectives. Picasso, que va acceptar l’encàrrec de crear el vestuari i decorats de l’obra, s’enfrontava cap als anys 1916 i 1917 a un nou repte artístic que el portà a substituir gradualment el moviment cubista, del qual era l’instigador i màxim exponent, per un estil neo-realista absolutament inesperat en la seva trajectòria. El teló de fons que va pintar a Itàlia, on s’havia traslladat amb la companyia de dansa, és la primera i monumental mostra d’aquesta nova plàstica. El vestuari i el decorat, marcats per la presència de les formes volumètriques que caracteritzaven els personatges dels dos managers, mostren la continuïtat amb el cubisme. El conjunt és, doncs, una obra de transició, en què s’uneixen les fites cubistes que assolí l’artista malagueny i les seves investigacions cap a un art més realista que començava a tenir una forta presència en les seves composicions.
El guió de l’obra es basa en un argument força popular a l’època. Quatre artistes circencs –un prestidigitador xinès, una nena americana i una parella d’acròbates– representen una petita part dels seus respectius espectacles a fi d’atreure l’atenció del públic que passeja per un bulevard parisenc davant d’una barraca de fira on se suposa que tenen lloc aquests espectacles. La finalitat de “Parade” no era mostrar els espectacles que es veien als circs, barraques o places convertides en un improvisat teatre. Conceptualment, no era la translació d’una parada-espectacle al teatre sinó una reflexió sobre la llunyania entre aquest món ambulant i la realitat quotidiana de la majoria dels espectadors. Mostrant les activitats dels personatges protagonistes, els seus números, doblement fora del seu àmbit, és a dir, fora de la barraca i fora del carrer (al teatre), Picasso acostava la realitat d’aquests personatges a l’espectador presentant les persones que hi havia al darrera.
“Parade” va significar un revulsiu en el món artístic des de tots els punts de vista, plàstic, musical, narratiu i coreogràfic i, per aquest motiu, va provocar un escàndol que el va precedir en totes les representacions.

Ícar
El coreògraf i ballarí Serge Lifar, nascut l’any 1905, va debutar al seu Kíev natal sota la batuta del cèlebre ballarí Nijinski. L’any 1922, es va traslladar a París i un any més tard ja formava part dels “Ballets Russes” de Diaghilev. A la mort d’aquest, l’any 1929, va ser contractat pel ballet de l’Òpera de París, del qual esdevingué ràpidament el primer ballarí. L’any 1935 hi va presentar el ballet “Ícar”, amb decorats de Paul Larthe i música de J. E. Szyfer orquestrada per Arthur Honegger, que adaptà els ritmes dels instruments de percussió a la coreografia del ballet.
L’any 1960, Lifar, vell amic i “afillat” de Picasso, el va visitar a Canes per demanar-li un dibuix per il·lustrar un llibre que estava a punt d’editar sobre els seus ballets. Picasso va dibuixar Ícar volant cap al Sol, dibuix que es publicà a la coberta del llibre, a més d’un retrat de Lifar que aparegué a l’interior. La primavera del 1962, Lifar va decidir representar de nou el ballet “Ícar” al mateix escenari on ho féu l’any 1935. Per a la posada en escena d’aquest ballet va demanar a Picasso que en realitzés el decorat. La maqueta per aquest decorat mostrava la caiguda d’Ícar, figura que recordava en grau considerable l’esquelet negre del plafó decoratiu pintat per Picasso, l’any 1957, per a la seu de la Unesco. El seu cos estava pintat d’un vermell violent i les seves ales, d’un verd groguenc. A la part superior, una taca vermella representava els raigs solars que fonien les postisses ales d’Ícar i, a la part inferior, una taca blava evocava el mar envers el qual queia el fill de Dèdal. Davant d’aquest teló i sortint d’ambdós costats dels bastidors hi havia dos plafons baixos on es van pintar, seguint les instruccions de l’artista, els caps i els braços enlairats dels espectadors de la tragèdia. El mateix dibuix que Picasso va fer l’any 1960 i que il·lustrà la coberta del llibre de Serge Lifar va servir de model pel teló de fons. Així, mentre el ballet representava la caiguda d’Ícar, el teló baixava lentament.
“Ícar”, juntament amb “La Vie de Polichinelle”, representat un any abans, el 1934, van inaugurar, segons paraules del propi Lifar, una nova concepció del ballet acadèmic que li va permetre, restant fidel a les tradicions i utilitzant els fonaments del ballet clàssic enriquit per les seves innovacions, establir el que posteriorment s’anomenaria estil neoclàssic.
El decorat d’“Ícar” va ser l’última incursió de Picasso en el món del teatre.

El sombrero de tres picos (El tricorn)
El ballet “El tricorn” (també conegut com “El sombrero de tres picos”) és, després de “Parade”, la segona obra que Picasso realitza per al teatre. Igual que succeeix a “Parade”, estrenada el 1917, Picasso torna a col·laborar amb Léonide Massine i els “Ballets Russes” de Serge Diaghilev. En aquesta ocasió, la idea sorgeix de la trobada de Massine i Diaghilev, la primavera del 1916, a l’apartament dels Martínez Sierra a Madrid, amb el músic Manuel de Falla, que en aquells moments treballava en l’obra “El corregidor y la molinera”, inspirada en la novel·la de Pedro Antonio de Alarcón “El sombrero de tres picos”. De les obres que fins aleshores havien realitzat els “Ballets Russes”, aquesta va ser la que va necessitar un període de gestació més gran, ja que es va perllongar durant tres anys. També com a “Parade”, Massine durà a terme la coreografia i Picasso realitzarà el teló, els decorats i el vestuari, així com el maquillatge dels personatges. La música serà creació de Manuel de Falla.
Picasso, Massine i Falla duen a terme una adaptació en què conviuen elements clàssics amb d’altres més moderns. Així, el vestuari, creat a partir del tradicional del segle XVIII, inclou elements que li donen un aire renovat a la vegada que perden la qualitat d’estricta còpia de l’original. Aquesta idea de convivència del clàssic i el modern s’inscriu plenament en la tendència que domina l’obra de Picasso, la qual suposa el retrobament entre el cubisme i el classicisme, un classicisme proper al que en aquells moments dominava a Catalunya, el Noucentisme.
Si bé l’argument s’inspira en l’obra de Pedro Antonio de Alarcón, Francisco de Goya és l’altre gran protagonista d’aquest ballet en dos quadres. Picasso s’apropia de les formes i els colors del pintor aragonès, Falla inspira la seva música en Fuendetodos i Massine llença a l’aire l’efígie del corregidor en el moment final de l’espectacle, fent l’ullet a la figura del ninot. L’obra és una sàtira política a partir dels embolics amorosos del moliner, la seva dona i un corregidor, figura designada pel rei que feia de governador. Tanmateix, l’argument en ell mateix té una importància relativa i, de fet, esdevé l’excusa perfecta per a plasmar el gust dels tres artistes per la cultura popular. Es tracta, en definitiva, d’una aposta per la inclusió del folklore espanyol als “Ballets Russes” de Diaghilev.
La seva estrena a l’Alhambra Theatre de Londres el 22 de juliol de 1919 va suposar un gran èxit; a França va tenir un impacte moderat; i a Espanya, on es va presentar el 1921 al Teatro Real de Madrid, va aixecar una gran expectació. Però sí que hi va haver una reacció comuna als tres països, i va ser l’enfrontament que l’obra va generar entre els intel·lectuals més moderats i els partidaris de la Modernitat.

Organització: Gran Teatre del Liceu – Museu Picasso de Barcelona

El ballet “El tricorn” (també conegut com “El sombrero de tres picos”) és, després de “Parade”, la segona obra que Picasso realitza per al teatre. Igual que succeeix a “Parade”, estrenada el 1917, Picasso torna a col·laborar amb Léonide Massine i els “Ballets Russes” de Serge Diaghilev. En aquesta ocasió, la idea sorgeix de la trobada de Massine i Diaghilev, la primavera del 1916, a l’apartament dels Martínez Sierra a Madrid, amb el músic Manuel de Falla, que en aquells moments treballava en l’obra “El corregidor y la molinera”, inspirada en la novel·la de Pedro Antonio de Alarcón “El sombrero de tres picos”. De les obres que fins aleshores havien realitzat els “Ballets Russes”, aquesta va ser la que va necessitar un període de gestació més gran, ja que es va perllongar durant tres anys. També com a “Parade”, Massine durà a terme la coreografia i Picasso realitzarà el teló, els decorats i el vestuari, així com el maquillatge dels personatges. La música serà creació de Manuel de Falla.
Picasso, Massine i Falla duen a terme una adaptació en què conviuen elements clàssics amb d’altres més moderns. Així, el vestuari, creat a partir del tradicional del segle XVIII, inclou elements que li donen un aire renovat a la vegada que perden la qualitat d’estricta còpia de l’original. Aquesta idea de convivència del clàssic i el modern s’inscriu plenament en la tendència que domina l’obra de Picasso, la qual suposa el retrobament entre el cubisme i el classicisme, un classicisme proper al que en aquells moments dominava a Catalunya, el Noucentisme.
Si bé l’argument s’inspira en l’obra de Pedro Antonio de Alarcón, Francisco de Goya és l’altre gran protagonista d’aquest ballet en dos quadres. Picasso s’apropia de les formes i els colors del pintor aragonès, Falla inspira la seva música en Fuendetodos i Massine llença a l’aire l’efígie del corregidor en el moment final de l’espectacle, fent l’ullet a la figura del ninot. L’obra és una sàtira política a partir dels embolics amorosos del moliner, la seva dona i un corregidor, figura designada pel rei que feia de governador. Tanmateix, l’argument en ell mateix té una importància relativa i, de fet, esdevé l’excusa perfecta per a plasmar el gust dels tres artistes per la cultura popular. Es tracta, en definitiva, d’una aposta per la inclusió del folklore espanyol als  “Ballets Russes” de Diaghilev.
La seva estrena a l’Alhambra Theatre de Londres el 22 de juliol de 1919 va suposar un gran èxit; a França va tenir un impacte moderat; i a Espanya, on es va presentar el 1921 al Teatro Real de Madrid, va aixecar una gran expectació. Però sí que hi va haver una reacció comuna als tres països, i va ser l’enfrontament que l’obra va generar entre els intel·lectuals més moderats i els partidaris de la Modernitat.
Dins del cicle que L’Auditori dedicarà a Manuel de Falla també es representarà “La vida breve”, drama líric en dos actes i quatre quadres amb música, naturalment, de Falla, i escenografia i figurins d’un altre artista plàstic, Gustavo Torner, estrenat al Teatre de l’Òpera de Niça l’1 d’abril de 1913.
A més, s’encarregarà a un compositor contemporani, concretament a Josep Maria Mestres Quadreny, l’elaboració d’una obra de nova creació inspirada en Picasso.

Organització: L'Auditori – Museu Picasso de Barcelona

Cicle de concerts a l’entorn de Picasso i Barcelona, al pati del Palau Finestres, a la Sala Zero i al Saló Neoclàssic del Museu, els dijous de març a maig, a les 20 hores.

Organització: Museu Picasso de Barcelona

El Festival de Barcelona Grec se suma als actes del PICASSO2006BCN amb un concert que explora l’univers musical del pintor malagueny, la inquietud creativa del qual el va portar a establir contacte amb els principals músics del seu temps, com ara Stravinsky, Schönberg o Satie. Els solistes del Conservatori del Liceu entren en la tempesta artística del principi del segle XX amb un recital on es posa de manifest l’estreta relació entre moviments plàstics com el cubisme i noves respostes musicals com el dodecafonisme.

Organització: Festival de Barcelona Grec

Exposició de fotografies i de crítiques de premsa de l’època de Parade, a més de vestits del ballet.

Organització: Gran teatre del Liceu – Museu Picasso de Barcelona