«Als dotze anys sabia dibuixar com Rafael però vaig necessitar tota una vida per aprendre a pintar com un nen.» És el mateix artista qui autodefineix la seva trajectòria, qui sumeix el dibuix en un procés dialèctic en el qual les destruccions i les esquematitzacions sintonitzen amb un classicisme i una audàcia de la línia que assoleixen les cotes més altes. Maduresa en uns dibuixos precoços en els quals un Picasso adolescent i jove s’exercita en el domini i en el virtuosisme del traç, que contrasta en la seva plenitut, i fins i tot en el moment de l’ocàs vital, amb una espontaneïtat i una simplicitat que emmascaren l’autèntic mestratge i la fluidesa d’un ritme versàtil, que s’endinsen en els substrats més personals de l’artista. En Picasso descobrim un esforç subjacent per passar dels arquetips clàssics a unes representacions en les quals el fet al·legòric dóna pas a un subtil sentit humorístic; unes representacions en les quals la mofa, la caricatura i el fet monstruós velen sentiments i respostes, però que permeten que aflori la psicologia de l’artista.
El dibuix assumeix un paper primordial en la gènesi i el desenvolupament de la carrera artística de Picasso. El conjunt de dibuixos que presentarem no només ens dóna l’autèntica dimensió de quina ha estat la incidència de l’exercici dibuixístic en la totalitat de l’obra de l’artista, sinó que permet aprehendre l’essència de la seva trajectòria.
Aquests dibuixos són, en realitat, un testimoni no només d’una gran qualitat, sinó que formen part de l’entorn més íntim de Picasso, un llegat que ell va conservar sempre, i a través del qual revela el seu autèntic laboratori d’experimentació. En ells estableix els ritmes de la seva creativitat, les seves indagacions i els seus èxits, i desvetlla la gènesi i l’evolució de les seves obres essencials.
Especialment en la segona meitat de la seva vida, Picasso duu a terme una lúcida anàlisi del seu moment vital, de la seva quotidianitat. El dibuix s’erigeix en l’instrument que transmet la pròpia autobiografia de l’artista; l’esquematització alterna amb contorns mal·leables i sinuosos que recalquen el perfeccionisme del mestre en el seu treball de dibuixant. Una subtil ironia al·ludeix a la fugacitat de la vida; el traç ja madur, però ple de potència en una joventut renovada, defineix «l’estil Picasso», que ha determinat l’art del segle XX.
L’exposició, que aplegarà més de 200 obres, s’ha presentat prèviament al Musée Picasso de Paris (27.09.2005 – 09.01.2006), amb motiu del 20è aniversari de l’obertura de les seves sales.

Comissariat: Dominique Dupuis-Labbé
Organització: Musée Picasso de Paris, la Réunion des Musées Nationaux de Paris – Museu Picasso de Barcelona

L’estiu del 1946, Picasso s’instal·la al Midi francès. El contacte amb la Mediterrània fa aflorar una nova dimensió en l’obra de l’artista. Personatges mitològics i escenes paganes esdevenen els autèntics protagonistes de les seves teles. L’obra central d’aquest moment, “La joia de viure”, una pintura alegre i deseixida, posa de manifest el tarannà renovat de l’artista i la seva aposta per la vida. L’esperit pagà d’aquest moment, herència de “La Bacanal” segons Poussin, que va realitzar el 1944, aflora en una sèrie de pintures en què proliferen les escenes pastorals: els faunes, els centaures i les cabres prenen el pols d’aquesta nova i exuberant etapa de la vida i l’obra de l’artista. Sota mil grafies i tècniques diverses, pintures, dibuixos, ceràmiques i escultures, l’artista crea diferents himnes a la vida.
La majoria d’aquestes obres formen part de les col•leccions del Musée Picasso d’Antibes –emplaçat al castell Grimaldi de la dita localitat i inaugurat com a museu Picasso el 1949, tres anys després que Picasso hi instal•lés el seu taller– i es podran contemplar, l’estiu del 2006, al nostre museu, amb motiu del tancament temporal del museu francès.
L’exposició, que constarà d’unes 100 obres, es presentarà prèviament al Museo Picasso de Málaga (13.03.2006 – 11.06.2006).

Direcció del projecte: Jean-Louis Andral
Organització: Musée Picasso d’Antibes – Museo Picasso de Málaga – Museu Picasso de Barcelona

Les vinculacions de Picasso amb el món del circ van estar molt presents al llarg de la tota seva vida. Ja a la Barcelona de finals de segle XIX, Picasso freqüenta els circs que es presenten a la ciutat, tot i que en les obres d’aquest període no en trobem cap referència. Els circs ambulants dels bulevards de París es converteixen en espais sovint visitats pel jove Picasso i els seus amics al llarg de les seves primeres estades en aquesta ciutat. Al final de 1904 i al començament de 1905 és quan el tema del circ, concretament el de Medrano, esdevé un referent en la seva vida i obra i es converteix en el centre de les composicions del moment. L’artista crea un escenari fictici, en el qual acròbates i equilibristes –que ja apareixien al llarg de la tradició literària i pictòrica del Romanticisme simbolitzant l’aïllament i el patiment humà– interpreten papers de la vida quotidiana, manifesten els seus problemes domèstics i l’aïllament i la incomprensió dels seus sentiments. Les escenes familiars en les quals els saltimbanquis i els arlequins s’alcen com els autèntics protagonistes d’aquest període són herència dels retrats de grups familiars, les arrels dels quals se situen a l’època blava. Aquestes composicions seran l’origen d’una gran obra que Picasso perseguia des de feia temps, “Família de Saltimbanquis”, de 1905. L’Arlequí, com passarà als anys 30 amb el Minotaure, es converteix en l’alter ego de l’artista. L’Arlequí, la gènesi del qual es troba a l’època blava, serà l’autèntic protagonista de l’anomenada època rosa.
Durant els anys del cubisme analític, la família d’Arlequí reapareix aïlladament en un conjunt d’olis que realitza l’any 1909, com ara la natura morta “Pans i fruitera sobre una taula”, la disposició dels elements de la qual ens remet a una composició anterior, “Carnaval a la taverna”. L’any 1915, Picasso realitza una sèrie d’investigacions a través de les quals continua la seva anàlisi de la representació de l’Arlequí i que tenen el seu colofó en la pintura “Arlequí”, propietat del Museum of Modern Art de Nova York, entorn de la qual pinta una sèrie d’aquarel•les i que culmina, segons paraules de l’artista, la seva interpretació d’aquest personatge. Aquest intens treball revertirà dos anys més tard en la seva primera i audaç col•laboració teatral, “Parade”, en què la recreació de la vida d’una barraca de fira servirà a l’artista per a fer del món circenc el motiu d’una sèrie d’experimentacions plàstiques. D’aquesta manera, els triomfs cubistes alternaran amb un naturalisme que insinua monumentalitats clàssiques que desenvoluparà en anys posteriors i en les quals la personalitat de l’Arlequí continuarà acaparant una posició central.
A partir de l’any 1920 el tema de l’Arlequí i el Pierrot adquireix força de nou i, lligades als personatges de 1917, sorgeixen les dues grans i decisives versions de “Els tres músics” –en què l’artista assumeix una vegada més la identitat d’Arlequí–, que constitueixen un esplèndid colofó de les ensenyances que li va proporcionar el seu viatge a Itàlia. Als anys 30, la personalitat del Minotaure amb el qual l’artista s’identifica fins al punt de convertir-se també en el seu alter ego, va desplaçant gradualment la de l’Arlequí, fins a recollir les seves despulles en el simbòlic dibuix “Minotaure i Arlequí”.
En les seves últimes obres, l’espectacle circenc adquireix una especial rellevància i l’artista exorcitza els números de circ de la seva joventut. Ressorgeixen les amazones i els pallassos en un ric i variat exercici en el qual la seva obra desafia l’inexorable fugacitat de la vida. No dubta en deixar-se fotografiar en diverses ocasions assumint la identitat d’un pallasso, símbol alhora de l’heroica i trista personalitat de l’artista, en unes magnífiques fotografies preses per fotògrafs amics com David Douglas Duncan, André Villiers i Edward Quinn.
L’exposició Picasso i el circ revisarà el tractament que del món circenc va fer Picasso al llarg de tota la seva trajectòria artística. L’exposició es presentarà a continuació a la Fondation Pierre Gianadda de Martigny (09.03.2007-10.06.2007).

Comissariat: Dominique Dupuis-Labbé i Maria Teresa Ocaña
Organització: Fondation Pierre Gianadda de Martigny – Museu Picasso de Barcelona

El conjunt d’obres que configura la col•lecció permanent d’un museu es converteix en l’essència al voltant de la qual gira tota l’activitat i el funcionament d’aquest museu. Seguint aquest criteri, l’estudi de la col•lecció del Museu Picasso de Barcelona, la seva difusió i la vinculació a altres aspectes de l’obra de Picasso no representats en el nostre Museu és l’objecte d’una nova presentació que volem mostrar al públic.
Centrant-nos en el període de formació de Picasso, eix de la col·lecció del Museu, durant aquest any 2006 hem volgut donar un protagonisme més gran a alguns aspectes de la nostra col·lecció, amb la incorporació d’algunes pintures i dibuixos procedents de fons privats. En concret, hem centrat l’atenció en el període que va des dels anys que Picasso va passar a la Corunya fins que va entrar en el terreny de l’avantguarda. Així mateix, disposem també d’una selecció excel·lent de dibuixos cubistes, una etapa representada d’una manera molt escassa al nostre Museu.
Aquesta nova mirada que presentem sobre la nostra col•lecció mostra fins a quin punt el treball de Picasso va ser tenaç i prolífic; fins a quin punt la gestació dels seus projectes discorria per camins diversos fins que quallava, de vegades d’una manera immediata o, altres, fins que quedava en simples estudis que reapareixien, insospitadament, al cap d’algun temps. El nostre Museu és emblemàtic pel que fa als anys de formació de Picasso i constitueix un exponent clar de la idea rigorosa que des de molt jove el pintor havia dissenyat per a la seva carrera. La incorporació d’aquestes noves obres permet incidir d’una manera especial en aspectes nous de la nostra col·lecció, alhora que mostra el procés que el va portar de l’acadèmia a la innovació, com ara el magnífic conjunt de dibuixos cubistes abans esmentat.

Organització: Museu Picasso de Barcelona

En ocasió del projecte PICASSO2006BCN, el Museu Barbier-Mueller d´art precolombí de Barcelona organitza una exposició atípica, que acompanya l’obra de Picasso amb escultures realitzades per artistes del món tribal, de l’Amèrica precolombina o de l’antiguitat mediterrània. Constituirà una oportunitat única per presentar per primera vegada a Espanya un cap de fusta esculpit per Picasso el 1907 i l’objecte que li va servir d’inspiració: un cap de pedra ibèric, que data del segle V abans de l’era cristiana. En ocasió de l’exposició es publicarà un catàleg en què han col•laborat Maite Ocaña, Jean Paul Barbier-Mueller i Pierre Daix, amb pròleg de Jorge Semprún.

Comissariat: Jean Paul Barbier-Mueller
Organització: Museu Barbier-Mueller d’art precolombí de Barcelona – Museu Picasso de Barcelona

Xerrada sobre l’exposició a la Biblioteca de Nou Barris, especialitzada en circ.

Organització: Consorci de Biblioteques de Barcelona – Museu Picasso de Barcelona