El trànsit entre el segle XX i el XXI ha posat de manifest la importància i la transcendència de la cultura com a factor de desenvolupament. Aquesta constatació ha provocat un creixement important dels recursos públics destinats a la cultura i, alhora, ha fomentat una major centralitat de les polítiques culturals en el conjunt de les polítiques públiques. La cultura, sovint considerada com un complement més o menys decoratiu en relació amb la resta de dominis d’intervenció pública, ha passat a ser factor clau per al desenvolupament de les ciutats. Moltes metròpolis europees han superat les dificultats de l’eclipsi de la societat industrial, apostant per la cultura per encarar els reptes de futur.

Barcelona ha estat un referent internacional d’aquesta estratègia durant els darrers anys. Projectes com el 22@, que aposta per les indústries creatives, o la celebració d’esdeveniments, com l’any internacional Gaudí 2002, en favor del turisme cultural, o l’articulació de la renovada xarxa de biblioteques per garantir la igualtat en l’accés al coneixement a tots els barris de la ciutat, o la inversió continuada en la xarxa d’equipaments culturals, tot mantenint una oferta cultural de qualitat, són alguns exemples d’una intervenció sostinguda que ha buscat potenciar els efectes positius de la cultura en el creixement econòmic i la cohesió social a la ciutat.

La visió del nou Pla apel·la a la dimensió cultural del desenvolupament. Parteix de la constatació que el desenvolupament d’un territori no solament el conformen el creixement econòmic, una justa distribució de la riquesa i la sostenibilitat ambiental, sinó que se sosté també en el desenvolupament cultural. La importància d’aquesta constatació rau en la consideració de la cultura no com a instrument sinó com a dimensió del desenvolupament. De la combinació acurada d’aquestes quatre dimensions —riquesa, equitat, sostenibilitat i cultura—, en deriva el grau de desenvolupament d’una determinada societat.

La idea de desenvolupament s’identifica, primer, amb la capacitat d’augmentar la riquesa d’una societat; de seguida s’hi afegeix la necessitat que el desenvolupament econòmic tendeixi a una justa distribució entre totes les capes socials, i a final del segle XX, l’atenció sobre fenòmens tan importants com el forat de la capa d’ozó o l’escalfament del planeta obliguen a incorporar els criteris de sostenibilitat en la concepció del desenvolupament. A l’inici del segle XXI, en un món que s’explica especialment des de paradigmes culturals, la concepció del desenvolupament ha d’incorporar la dimensió cultural.

Però aquest exercici troba certes dificultats, ja que és difícil definir els paràmetres per la mesura del desenvolupament cultural. De la mateixa manera que el PIB esdevé l’indicador per excel·lència del creixement econòmic d’una societat i l’IDH (indicador del desenvolupament humà) promogut pel PNUD, s’ha convertit en un dels indicadors més fiables per analitzar la desigualtat, caldria preguntar-se quins són els indicadors que mesuren el desenvolupament cultural d’una societat. És una qüestió difícil de resoldre amb la mateixa precisió que en la resta de dimensions del desenvolupament, però aquesta dificultat metodològica no pot anul·lar els valors intrínsecs de la cultura en relació amb el creixement d’una societat determinada.

El desenvolupament cultural exigeix tenir en compte, almenys, cinc dimensions: la llibertat dels individus i les comunitats per expressar-se —la llibertat cultural en una ciutat diversa—; les oportunitats dels creadors per desenvolupar totes les seves potencialitats i projectar-les —la ciutat creativa—; la riquesa i varietat d’agents i actors culturals en un equilibri entre mercat cultural i espai institucionalitzat per la cultura —un ecosistema cultural dens i productiu—; la preservació de la memòria a través del patrimoni acumulat —la ciutat en el temps—, i finalment, la preservació de l’espai públic com a lloc de trobada, diàleg i intercanvi —la ciutat és espai públic.

És difícil establir indicadors fiables i precisos sobre aquests vectors però, en canvi, és possible impulsar polítiques i iniciatives que incentivin la millora en aquestes direccions. Per anar acotant el marc d’acció, considerem l’articulació del sistema cultural urbà en tres estrats. El primer, el més vast i poc sistematitzat, el denominem el de la proximitat. És l’estrat de les interrelacions culturals dels ciutadans, en el qual se situen les pràctiques i els consums culturals, en què s’ubica la participació activa en la vida cultural de la ciutat. És l’esfera dels ciutadans i les seves múltiples relacions i negociacions culturals. El segon —en certa manera, un subgrup del primer—, el configura el sistema de producció cultural, allò que denominem sector de la cultura: empreses, institucions públiques, associacions professionals, mitjans especialitzats, crítics, etc. Tots ells, responsables de les diverses funcions i papers necessaris per a la producció de serveis i productes culturals. Finalment, assenyalem un tercer estrat, que es destil·la dels dos primers i que correspondria a la qualitat o excel·lència. És l’estrat ocupat per aquelles produccions o projectes que excel·leixen, que destaquen de manera incontestable per la seva qualitat i la seva capacitat simbòlica. Qualsevol sistema cultural aspira a eixamplar aquest nivell.

Cal destacar que qualsevol intervenció en un dels tres àmbits afecta els altres: més cultura als barris ha de facilitar l’emergència de nous públics, que alimentaran el sistema de producció i que, alhora, són planter per a nous creadors. Articular el nivell intermedi —bàsicament allò que s’ha fet durant els més de vint anys de democràcia—, ha de facilitar l’excel·lència i, alhora, anar ampliant la base sobre la qual recolzar-se. No obstant això, les polítiques culturals desenvolupades a Barcelona en els darrers 25 anys (i el Pla estratègic del 1999 n’és la mostra més significativa) han posat l’accent —en un context i en unes condicions que segurament així ho determinaven— en actuacions per afavorir i consolidar el sistema de producció cultural de la ciutat (equipaments públics, ajuts i subvencions als agents culturals, generació de plataformes de difusió estables, etc.).

La nova realitat i els reptes de futur, detectats en la diagnosi i en els debats fets a les taules d’actualització del Pla, fan concloure que convé prioritzar el binomi PROXIMITAT-EXCEL·LÈNCIA, en un context de diversitat cultural i de complexitat creixent de les dinàmiques culturals de la ciutat.

Aquesta doble aposta ha de servir, també, per millorar el sistema de producció i difusió de la cultura però, ara per ara, els reptes culturals es belluguen en els límits: d’una banda, en la capacitat de generar condicions per a la convivència en un entorn cada vegada més divers i, de l’altra, en la capacitat d’excel·lir, de posar totes les capacitats i energies disponibles a facilitar condicions per a la qualitat de les produccions i els projectes culturals.

Es descriuen, a continuació, les tres línies de treball que el nou Pla proposa.


1. Una aposta per la proximitat

Proximitat apel·la a tres consideracions. D’una banda, respon a un eix territorial, de desenvolupament de l’acció cultural als barris, als territoris de la proximitat. D’altra banda, fa referència a un eix social, en el sentit d’aproximar ciutadans cada vegada més diferents. Finalment, proximitat té a veure amb la consecució d’un sistema cultural més proper i orientat als ciutadans, o sigui, respon també a un eix cultural.

Articular programes culturals de proximitat ha de servir, bàsicament, per complir tres objectius:

Fomentar entorns urbans afavoridors de la interacció entre ciutadans per garantir la convivència.

Fomentar la igualtat d’accés als béns i continguts culturals.

Garantir les oportunitats per tal que qualsevol ciutadà pugui desenvolupar les seves capacitats expressives.

Apostar pel desplegament d’aquests tres objectius implica reforçar i articular la xarxa de programes i equipaments estesos als diferents barris de la ciutat, augmentant la densitat d’iniciatives culturals per tot el territori urbà.



2. Qualitat i excel·lència en la producció cultural a la ciutat

Una política cultural excel·lent és aquella que posa la cultura a l’abast de tothom. Però alhora una política cultural per a l’excel·lència vol dir també una política cultural capaç de crear les condicions perquè sigui possible assolir la màxima qualitat en les produccions culturals. Excel·lir vol dir sobresortir respecte a les fortaleses i mancances d’un context, arribar a destacar mitjançant el talent i la disciplina, la creativitat i l’enginy, així com també la visió i la determinació.

Si fos possible trobar l’indicador que mesurés amb precisió el desenvolupament cultural d’una ciutat, hauria d’incorporar, entre molts altres vectors, la capacitat d’excel·lir, de situar-se per damunt de la mitjana en algunes disciplines. Per a una ciutat com Barcelona que, en certa manera, ha de donar per acabada una fase de normalització, en la qual s’ha dotat de les infraestructures, els recursos i els agents culturals necessaris, un dels seus principals reptes ha de ser la qualitat en totes les seves dimensions. La qualitat o excel·lència cal cercar-les en diversos àmbits de la vida cultural de la ciutat, amb dos grans objectius:

Millora de les condicions per tal que els creadors disposin dels mitjans necessaris per desplegar tot el seu potencial. En aquest terreny hi ha molt camí a recórrer, posant l’èmfasi en els espais i dispositius dedicats a la producció, i en l’augment dels seus recursos i possibilitats.

Millora continuada de les programacions de tots i cadascun dels equipaments i programes públics de la ciutat, actualitzant el sentit de les seves actuacions a les característiques del context actual i a la millora progressiva de la qualitat. Aquesta constatació implica la necessitat d’iniciar accions d’investigació que explorin territoris diferents per a l’acció cultural. Sovint les institucions culturals, situades en un activisme hiperactiu, no dediquen el temps i l’energia a la inversió de futur, indispensable per millorar la seva posició en relació amb la qualitat o excel·lència.



3. Un ecosistema cultural més connectat

Barcelona s’ha caracteritzat aquests darrers anys per una explosió d’agents culturals d’una enorme diversitat. Equipaments i institucions públiques conviuen amb indústries culturals i associacions de tota mena; una convivència que no solament implica compartir espai, sinó que sovint provoca interaccions i complementarietats difícils de trobar en altres entorns urbans molt més compartimentats.

La metodologia de la planificació estratègica expressa la voluntat de continuar dibuixant horitzons compartits, en els quals la densitat de l’ecosistema és la millor garantia per al desenvolupament cultural de la ciutat. És necessari, doncs, continuar apostant per un model en el qual conviuen tipologies d’agents culturals molt diferents i en què les funcions es complementen en un diàleg fèrtil i creatiu.

L’element en el qual posar l’accent és el de la connectivitat. Un sistema cultural que cada vegada és més obert i amb interaccions més complexes exigeix que els agents culturals millorin la seva capacitat de connexió a diferents escales. Això val per a les indústries i la seva capacitat d’expandir-se a altres territoris a través de partenariats i aliances estratègiques; val per als col·lectius artístics i la possibilitat d’ampliar els seus circuits de difusió a escala catalana, espanyola, europea i internacional, i val per a les institucions culturals públiques, que cada vegada necessiten més socis per continuar ampliant la seva capacitat de producció cultural. L’aposta per augmentar la connectivitat del sistema cultural barceloní és clau.

Quan parlem de connectivitat parlem de les dinàmiques de connexió dels diferents agents culturals entre si i a diferents escales territorials. Barcelona ha de promoure una política cultural que generi sistemes de col·laboració i treball conjunts entre els agents i els equipaments de diferents escales i sectors. A la ciutat hi convergeix un gran nombre de creadors, col·lectius, associacions, grups de recerca, equipaments públics i privats, espais de producció independent, programes educatius, estudis, festivals internacionals o publicacions especialitzades de tot tipus. Les dinàmiques de connectivitat han de servir per incentivar, mantenir, reforçar i consolidar les xarxes existents al voltant de la gran quantitat d’agents en els sectors culturals de la ciutat, i també per crear-ne de noves.

La connectivitat, a més, ha de facilitar el treball a escala local, metropolitana, nacional, estatal i internacional. En aquest sentit, la connectivitat hauria de tenir lloc a les diferents escales del territori, en l’àmbit local entre totes les entitats locals i en l’àmbit internacional a través de les xarxes culturals internacionals. Així doncs, cal articular una xarxa local distribuïda pel territori que alhora es vinculi de forma clara amb xarxes internacionals ja existents.

Per tant, connectivitat apel·la a tres objectius:

Augmentar la connectivitat en les diverses escales territorials, en els àmbits metropolità, català i estatal.

Garantir les condicions per a la projecció internacional, afavorint polítiques de coproducció i intercanvi.

Incentivar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.