Però, malgrat aquesta tensió, comprensible davant d'un home innovador i fora del temps, Barcelona li cedeix un espai: li permet formar-se com a arquitecte, li dóna el coixí social d'uns artesans mal·leables i plens de talent, li brinda el mecenatge del comte Güell -i un parell o tres de clients de nota. I és que potser mai fins aleshores Barcelona havia estat tan complexa, capaç de contemplar el cas Verdaguer -tan propi d'una societat tancada- i mostrar-se alhora eufòrica i potent a través del modernisme, que és, en definitiva, la conquesta d'una cultura europea.

És la ciutat com a projecte col·lectiu, com a construcció política i cultural, no pas com a acumulació fortuïta de població: la Ciutat que adquireix consciència de Ciutat, com va escriure Xènius, amb les dues majúscules. Hem de pensar en la Barcelona que comença a construir l'Eixample i porta a terme les annexions en un període que amb prou feines comprèn cinquanta anys. Aquella gent devia sentir que la ciutat creixia i s'expandia com qui infla un globus, davant dels seus ulls, i no pas ocupant la perifèria, com creixen les ciutats, sinó en el centre mateix, al cor. Devia fer ballar el cap, aquest salt de la petita Barcelona emmurallada, dels pobles del pla escampats i mal comunicats, a una sola ciutat amb dimensions de gran capital.

Naixien edificis portentosos en l'esplanada oberta de l'Eixample, però alhora s'aixecaven noves fàbriques vora les platges i s'expandia el suburbi a redós de les indústries. I s'estirava el tramvia cap als nous barris, i es posaven llambordes als carrers i s'enllumenava millor. I es rebia amb sorpresa el primer cinematògraf i els primers telèfons, i el futbol i el tennis, i es multiplicava la premsa -una premsa política i intencionada- i es consolidava la classe mitjana, presta a prendre el relleu protagonista en un parell de dècades més.
En fi, un món que es transformava dia rere dia. Ens podem imaginar aquella tensió, l'entusiasme, la incertesa. Joan Maragall deia, parlant de Barcelona, que la ciutat seria obra d'una generació, però que només el futur podia determinar si havien estat bojos o visionaris.

El rebuig formal de l'Eixample
Ja sabem que l'Eixample, el símbol de la ciutat nova, no agradava als barcelonins del seu temps. Els modernistes, tan exuberants, el veien monòton. Cerdà, que és un dels millors exemples de loser que dóna el país, estava fent un manifest polític i al mateix temps buscant, a través del disseny de la ciutat -de l'urbanisme, que ell bateja-, la solució als problemes socials d'una Barcelona especialment convulsa i especialment classista. Per tant, imagina la trama igualitària i barrejada, habitable i sanejada, amb voreres amples i xamfrans i carrers ortogonals: tot allò que no és la ciutat bigarrada i densíssima dels barris obrers. Cerdà calcula la millor insolació, col·loca arbres, preveu els ritmes de la circulació, imagina un transport col·lectiu i li apama les necessitats de gir... És perfectament racional. Tan racional que no compta amb la gent, amb la burgesia, que és la destinatària primera d'aquell Eixample, perquè l'ha de construir.

Aquella burgesia té consciència que és la classe hegemònica -aviat ho confirmaria en les urnes- i busca pompa i representació, i, en efecte, tindria el seu Passeig de Gràcia com a escenari de lluïment. Cerdà, que és també pragmàtic, ajusta la trama, infla els volums, tanca les illes, apuja les alçades perquè els constructors s'engresquin. Però els primers habitants de l'Eixample són titllats de bojos pels industrials i professionals atrinxerats a la ciutat vella, amb la torre a Horta o a Gràcia. És clar que de seguida sorgeix la generació d'arquitectes disposats a jugar amb les formes, disposats a la pirueta d'inventar-se una cal·ligrafia arrelada i alhora europea -som en el moment del liberty i el sezessione, del modern style i l'art nouveau-, i es plasma el contrast entre la fredor de la quadrícula i l'esclat prodigiós de les façanes i els detalls. Cada burgès pot tenir la casa més notable que el seu veí, més sòlida, més guarnida. Seny constructor i rauxa formal, pedra i cultura, origen i originalitat, obra i esperit: això és l'Eixample.

Tinc la impressió que Gaudí està una mica al marge de tot això. No és el seu debat. És cert que basteix, a dues passes l'una de l'altra i en l'estratègic Passeig de Gràcia, dues "cases" formidables, per a dues famílies d'upa, els Batlló i els Milà; que té la primerenca Casa Calvet a l'Eixample. Però és el Gaudí que, davant la pretesa bohèmia i disbauxa -relaxament de valors- dels artistes modernistes, corre a refugiar-se en els braços del bisbe Torras i Bages i el molt carca Cercle Artístic de Sant Lluc (i ens podem preguntar com un home tan sorrut i ascètic com Gaudí pot produir la fantàstica imagineria policroma amb què s'expressa). I és la Barcelona que se'n riu, amb cruesa, de les seves obres, però que no li impedeix bastir-les. Gaudí es tanca i, fora del Cercle, no participa en un moment en què intel·lectuals i artistes estan barrejats i actius i ocupen presidències i escons, i escriuen i polemitzen i encapçalen. Gaudí va a la seva: és un home amb una obra per fer.

Es tanca, doncs, amb el seu mecenes Eusebi Güell, que sí que és una figura pública i influent, però igualment repatània. Güell ni es digna mirar-se l'Eixample i encarrega a Gaudí el palau del carrer Nou de la Rambla, un carrer molt senyor i de traçat relativament recent, però res a veure amb la Barcelona nova, i militant en la novetat, de l'Eixample. Som a l'any 1885, potser una mica aviat per a l'Eixample, però d'aquesta magnífica fortalesa quasi gòtica salta directament a la seva (frustrada) ciutat-jardí de la Salut. La burgesia que sí que aposta per l'Eixample, al seu torn, menysté la urbanització del Parc Güell: el visiten, hi celebren festes i trobades, però mai hi compren la parcel·la. Potser no l'entenen. Com podrien competir en luxe i imaginació amb uns xalets allunyats que ningú no veuria? No hi havia prou natura a l'Eixample dels patis interiors enjardinats? Com podien viure en una muntanya sense tramvia els que trobaven que el carrer Consell de Cent era l'"exili"?

El "miracle" de la Sagrada Família
Però la sintonia de Gaudí amb Barcelona es produeix, miraculosament, amb la Sagrada Família. El temple neix fora de la ciutat, al Poblet -quatre cases i quatre cabres, d'aquí el nom- de Sant Martí de Provençals. I neix com a temple expiatori, contra els mals del seu temps: el materialisme, l'anarquisme i, posats a fer, el republicanisme anticlerical. És a dir: la Barcelona real, convulsa i tensa, del conflicte social i la cultura obrera alternativa, la ciutat que protagonitza -i s'ho ha guanyat a cops de barricades- l'esplèndida Oda de Maragall. Gaudí fa seu el projecte del temple i, amb ell, assumeix el sentit expiatori, i per això inclou, en una iconografia escultòrica molt pensada com a missatge, l'obrer que rebutja la temptació de la bomba Orsini -la bomba que havia fet saltar pels aires el Liceu, el temple laic de la burgesia.

De seguida, però, la Sagrada Família agafa el rol de ser la nova catedral de la ciutat nova. Els escriptors modernistes, que són en gran part nois de bona família, l'agafen com a símbol de l'empenta de la ciutat que s'està fent a ella mateixa: Maragall, el primer; però també Pijoan i Raimon Casellas i, a distància, Eugeni d'Ors. És un temple en construcció, encara de pedra pelada, d'una forma curiosament horitzontal, com horitzontal és el gòtic català -només cal mirar les fotos d'abans que creixessin les torres i es vessés la matèria líquida de l'ornamentació per la façana del Naixement. És al mateix temps el temple popular, construït almoina rere almoina, en contrast amb la façana de la catedral "vella", que ha pagat bitllo-bitllo el banquer Manuel Girona. I és llavors quan Gaudí comença a tenir una popularitat -perquè el nom i la fama, ja els tenia- que no havia conegut mai. Ell, cada cop més enderiat, malhumorat i vanitós, que no parla amb ningú, que no vol honors, que mai no ha tingut un encàrrec públic en el moment que la ciutat s'omple d'edificis públics, ell, doncs, esdevé el "constructor" per antonomàsia de la nova Barcelona. I quan es produeix la Setmana Tràgica, passa de tot i baixa a peu fins al seu temple per veure si hi ha hagut cap destrossa i descobreix que no n'hi ha hagut, perquè la "turba" ha respectat la catedral dels pobres.

I és cap a la Sagrada Família que avança el seguici fúnebre amb el cos de l'arquitecte, encara incomprès -passarien anys abans que el seu geni no fos reconegut-, però ja definitivament un personatge ciutadà. Ha trobat el seu encaix. Barcelona l'ha "beneït". Perquè així és la ciutat, que abraça generosa fins i tot allò que no és capaç d'entendre: la gran encisera maragalliana.