Els orígens del basketball cal cercar-los a la Universitat de Springfield (Massachussets), a les darreries del segle dinou. Segons sembla, l'inventor del joc va ser el professor James Naismith, el qual va col·locar dues caixes de préssecs -més obertes per dalt que per baix- a les baranes de la galeria superior d'un gimnàs, que per casualitat estava a 3,05 m del terra. Ningú podia pensar, aquell dia de 1891, mentre els universitaris intentaven encistellar per primera vegada les caixes de préssecs, que s'estava gestant un dels esports més espectaculars i populars del planeta.
Trenta anys després, el basketball -ja molt conegut, no tan sols als Estats Units, sinó a tot el continent americà- arriba a Barcelona amb el pare Eusebio Millán. Aquest escolapi, nascut a la localitat de La Quiñonería, a Sòria, i criat a Barcelona, va ser l'introductor d'aquest esport a Espanya, després d'haver passat deu anys com a missioner a Cuba, on es jugava a basketball per la influència dels soldats nord-americans que van envair l'illa el 1906.

Els temps heroics
Però la implantació d'aquest joc de punteria i destresa a la Barcelona futbolera de 1921 no va ser bufar i fer ampolles. Hom explica que, per combatre el desinterès dels alumnes de les Escoles Pies de Sant Anton cap al nou esport, el pare Millán es va veure obligat a amagar totes les pilotes de futbol que hi havia al col·legi, una mesura de força que va crear un autèntic cisma esportiu al pati i a les aules. Finalment, es va prendre la decisió salomònica de jugar tres dies a futbol i tres a bàsquet. Ben aviat, l'entusiasme vers l'esport de la cistella, inculcat pel pare Millán, va fer que un grup d'ex-alumnes de les Escoles Pies de Sant Anton fundés l'any 1922 el seu propi club, dedicat exclusivament a la pràctica d'aquesta nova modalitat: el Laietà Basketball Club.

Els integrants del primer equip que vestiria la històrica samarreta blanca amb la franja blava (Nogués, Mach, Pardiñas, Ferrer, Aragonés, Mons i Sanuy) s'entrenaven tres cops per setmana a les sis del matí. L'Europa esdevindria el seu primer adversari, en un partit disputat al camp de l'equip gracienc i que va acabar 8-2 a favor dels locals. Era el 8 de desembre de 1922.

La llavor del bàsquet ràpidament va donar els seus fruits, i quatre mesos després es va celebrar la primera competició oficial, amb vuit equips de la ciutat: Laietà, Europa, Societé Patrie, Catalunya, La France, America Stars, Barcelona i Espanyol (els dos últims portaven aquests noms per emular els clubs de futbol, però sense tenir-hi encara res a veure). El torneig, disputat durant tres diumenges consecutius del mes d'abril a l'Estadi de la Fuxarda, va comptar amb el concurs extraordinari del secretari del cònsol dels Estats Units, mister Austin, per arbitrar els partits. El Patrie en va ser el guanyador.

En aquells temps heroics del bàsquet a Barcelona, no hi havia unanimitat, ni quant al nombre de jugadors ni sobre les mesures i condicions del terreny de joc. En paraules de Gabriel Albertí, exjugador del Laietà i seleccionador nacional als anys cinquanta: "Vaig començar a jugar en una època en què els partits es disputaven entre equips de set jugadors i amb pilotes grosses com bombos..."
De totes maneres, la unificació va arribar el 1927 arran de la disputa d'un partit amistós entre la Selecció Catalana i l'Hindú Club de Buenos Aires. Els argentins, que havien estat cinc vegades campions d'Amèrica del Sud, van exigir que el terreny de joc tingués les mides reglamentàries i que es jugués cinc contra cinc. Unes normes que a partir d'aquest moment van ser ja plenament acceptades.

Per a aquest primer partit del combinat català van ser seleccionats dotze jugadors, tots ells pertanyents a clubs barcelonins. Els seus noms, ordenats segons les demarcacions de l'època, eren els següents: Moncho (Europa), Montañés (Sants), Alberich (Laietà) i Ramis (Gràcia) com a defenses; Prats (Martinenc) i Lagarriga (Europa) com a mitjos; Julià (Martinenc), Guix (Laietà), Font (Europa), Gelabert (Sants), Estany (Gràcia) i Rodríguez (Tiberghien) com a davanters.
L'Hindú Club, dirigit pel seu capità, Barbier, va oferir un autèntic recital basquetbolístic com mai s'havia vist per aquestes contrades i va derrotar per 50-16 la Selecció Catalana. Més enllà de l'escandalós resultat, l'enfrontament amb aquell fabulós equip argentí va accelerar molt l'evolució del nostre bàsquet a tots els nivells.

La rivalitat entre el Laietà i el Patrie
Els frangiblaus laietans assoleixen el Campionat de Catalunya l'any 1928, amb un excel·lent equip format per Romeva, Pla, Muscat, Cardó i Guix, sota la presidència de Ricard Pardiñas. En revalidar el títol la temporada següent, el Laietà es confirma com el millor equip de la dècada. Amb el permís, és clar, del seu etern rival, el Societé Patrie, contra el qual va protagonitzar duels memorables, com recorda el laietanista Guix: "Eren altres temps. Hi havia una gran rivalitat, però fora érem grans amics. Els partits eren molt durs: una personal era una garrotada."

A meitat dels anys trenta, es van començar a jugar les primeres competicions d'abast estatal, que ben aviat tindran un campió barceloní. Corria l'any 1935 quan el Patrie es proclamava amb tots els honors campió d'Espanya, tot destronant el primer guanyador de la competició: el llegendari Rayo Club de Madrid. En aquell magnífic Patrie hi jugaven Armando Maunier i Fernando Font, dos valuosos elements que anys més tard contribuirien a difondre el bàsquet a través de col·laboracions periodístiques a Barcelona Deportiva, El Correo Catalán i El Mundo Deportivo.

La postguerra va provocar canvis importants a la societat, entre d'altres l'obligació de fer desaparèixer qualsevol mena de terminologia "estrangeritzant" dels clubs i les entitats. Per tant, el Laietà es veu obligat a abandonar la denominació Basketball Club i emprar d'ara endavant la de Club Deportivo Layetano (des de finals dels anys vint ja existia la secció de tennis). La nova realitat política tindria, però, efectes encara molt més devastadors sobre l'altre gran club basquetbolístic de Barcelona: el Societé Patrie. A causa de la seva "afiliació" francesa, el nou règim prohibeix les seves activitats.
Durant la primera meitat dels quaranta, el Laietà es confirma com el millor equip de l'Estat en guanyar la Copa (aleshores, la màxima competició espanyola) l'any 1942. Els frangiblaus s'emporten el trofeu després de derrotar el Barça (30-28) en una emocionant final jugada a Saragossa. En aquell prodigiós equip hi figuren jugadors de la categoria de Carretero, Gallén, Albertí, Esteva, Navarrete, Font, Galve, Areny, Llopis o Eduard Kucharski (un dels millors jugadors de la història del bàsquet espanyol). Dos anys després, el Laietà tornarà a proclamar-se campió d'Espanya, aquesta vegada a Vigo i contra el Reial Madrid (32-18).

De fet, en el decurs d'aquell quinquenni l'hegemonia catalana va ser absoluta en el bàsquet estatal. Primer l'Hospitalet, després l'Espanyol d'Anselmo López (futur president de la Federació Espanyola) i, més tard, el Barça del "Met" Ferrando, també van guanyar el campionat.

A partir de l'any 1947 es va començar a notar de manera ostensible la professionalització del bàsquet, la primera víctima de la qual va ser el Laietà. Els seus millors jugadors se'n van anar a altres entitats que els oferien importants compensacions econòmiques. Tant és així, que l'any 1948 el primer equip es va quedar en quadre (només amb tres jugadors) i, per tant, el club es va veure obligat a demanar una excedència d'un any a la Federació Catalana per refer-se. Al final d'aquesta temporada en blanc, el Laietà va retornar a la competició, però ja amb unes altres mires: va passar de ser un equip de primera línia a convertir-se en un club formador de jugadors. Les penúries del Laietà van coincidir amb la millor època d'un Barça, farcit d'exjugadors frangiblaus, que va guanyar mitja dotzena de campionats de Catalunya i diverses copes d'Espanya.

De l'huracà verd-i-negre al doblet del Barça
La dècada dels cinquanta va veure emergir l'anomenat "huracà verd-i-negre" de Badalona, un equip fantàstic que practicava un bàsquet vibrant, d'una gran velocitat i atractiu. El Joventut va acabar amb el regnat català del Barcelona i amb el domini estatal del Reial Madrid. Mentrestant, l'Espanyol esdevenia, amb Joaquín Hernández, un base genial que els tècnics pericos havien descobert a Bèlgica, un dels grans animadors del campionat.
A finals dels cinquanta, s'organitzen les primeres edicions de la lliga espanyola que, en un principi, estava restringida a sis equips. Més tard, la Primera Divisió s'amplia fins a deu, entre els quals n'hi figuren quatre de barcelonins: l'històric Laietà, el Barça, l'Espanyol i La Salle Josepets.

Després dels dos primers títols del Reial Madrid, el Barcelona va aconseguir parar-li els peus la temporada 1958-59. Els Bonareu, Alfonso Martínez, Buscató, Canals, Meléndez i companyia van fer un curs de matrícula d'honor, remuntant de forma extraordinària l'avantatge que tenien el Reial Madrid i el Joventut, ambdós colíders de la lliga en acabar la primera volta. Amb una impressionant ratxa blaugrana de tretze partits consecutius sense conèixer la derrota, el Reial Madrid va acabar perdent totes les opcions en caure a Sabadell la penúltima jornada enfront l'Orillo Verde per un contundent 65-38.

Els barcelonistes, entrenats per Isal, van completar aquesta gran temporada fent el "doblet". A la final de Copa, es van trobar amb l'Aismalibar de Montcada, un equip molt potent que estava preparat per l'exlaietanista Kucharski. Entre els seus puntals, hi havia el pivot Francesc Borrell (el primer "dos metres" del bàsquet espanyol) i un aler infal·lible que va fer història: Emiliano. El Barça, però, es va endur de manera brillant el partit (50-36) i el títol.
Després d'aquell any gloriós, el bàsquet blaugrana va anar perdent potència, fins a dissoldre la secció l'any 1961, per recuperar més endavant la categoria i acabar baixant a Segona per demèrits propis. L'Espanyol va córrer la mateixa sort. I, tanmateix, el Laietà, després de quedar campió de Segona Divisió l'any 1962 amb el gran Agustí Bertomeu, no va aconseguir consolidar-se a la màxima categoria.

La dècada del Picadero
La bandera del bàsquet barceloní al més alt nivell, la recull als anys seixanta el Picadero Jockey Club. Amb una trajectòria meteòrica a la Primera Divisió, el Picadero assoleix l'any 1964 el subcampionat de lliga darrere el gran Reial Madrid de Saporta. Els blancs, que estaven a punt de guanyar la seva primera copa d'Europa, van tornar a trobar-se amb els barcelonins entrenats per Esteve en una semifinal de la Copa espanyola disputada aquell mateix any a Lugo. El Picadero no va tenir pietat del Reial Madrid i va infligir una pallissa memorable als futurs eurocampions (104-64).
L'adversari a la final va ser tot un clàssic coper: l'Aismalibar d'Eduard Kucharski (que retornava a l'equip de Montcada després d'haver entrenat durant tres anys la mítica Virtus de Bolonya). Tot i que les genialitats de "Nino" Buscató van posar en avantatge els vallesans al primer període, en la represa el Picadero va brodar un bàsquet fluid i espectacular que va capgirar el marcador fins al definitiu 63-51.

Segons les cròniques de l'època, a Lugo es va veure "un partit sensacional que es recordarà molts anys". Albanell, amb 24 punts, va ser el màxim anotador d'aquell formidable Picadero, que comptava amb la força vora els taulers del colossal Alfonso Martínez i Joan Martos ("el gegant de la costa"), sota la sàvia direcció de Joaquim Enseñat, i amb un parell d'alers de primera línia com Nora i Josep Maria Jofresa (iniciador de la coneguda nissaga barcelonina dels Jofresa).
Quatre anys més tard, l'equip de la travessera de les Corts va tornar a quedar campió d'Espanya, aquesta vegada magistralment conduït pel base Jesús Codina, i en una disputada final contra el Joventut de Badalona (58-55).
En el decurs d'una dècada marcada per l'abusiu domini dels pivots nord-americans del Reial Madrid (Hanson, Luyk, Burgess, Aiken...), el Picadero va assolir fins a quatre subcampionats de lliga, perdent només per un punt (un maleït empat) el títol de la temporada 1969-70.

Des de la desaparició del Picadero (els socis del qual finalment van acabar integrant-se al si del Laietà), ha estat el FC Barcelona el màxim representant del bàsquet comtal a l'elit. Llevat d'unes quantes temporades del RCD Espanyol i del fugaç ascens de La Salle Barcelona, la torxa als darrers vint-i-cinc anys ha quedat només en mans de l'equip blaugrana.

El sòlid teixit de la base
Això no obstant, i lluny del professionalisme, els clubs de base barcelonins han continuat treballant de valent i avui dia formen un dels teixits basquetbolístics més sòlids i envejats arreu d'Europa. Pràcticament cada barri compta amb el seu equip i, a més a més, el bàsquet és l'esport de referència a nombrosos centres escolars. Entitats com el JAC Sants, el Ciutat Vella, els Lluïsos de Gràcia, el Les Corts, el SESE, el Grup Barna o el Sagrada Família (per anomenar-ne només uns quants), són la prova de la forta implantació del bàsquet, vuitanta anys després que es fundés a Barcelona el primer equip.
Avui, l'històric Laietà gaudeix de bona salut, té 1.900 socis i compta amb vuit equips de bàsquet que competeixen en les diferents categories, de benjamins a sèniors, sempre en el plànol amateur.

Però estar al peu del canó no ha estat fàcil. El club degà les va passar magres i va estar a punt de desaparèixer quan va ser desnonat l'any 1964 del seu tradicional recinte de Viladomat-Rosselló (inaugurat l'any 1932). Cal agrair al Col·legi Pare Mañanet (que va hostatjar durant tres anys les seccions de bàsquet i d'hoquei sobre patins), així com al Club de Tennis Pompeia, el suport que van oferir al Laietà en la seva complicadíssima travessia al desert. afortunadament, des de l'any 1967, i amb successives ampliacions, el club disposa d'unes magnífiques instal·lacions al carrer Pintor Ribalta (setze pistes de tennis de terra batuda, quatre de pàdel, tres pistes poliesportives...), i el futur de la històrica samarreta blanca amb la franja blava està garantit.
Els laietans, que van ser els primers pobladors de Barcelona, han esdevingut al segle vint, per obra i gràcia del missioner pare Millán, els pioners de l'esport de la cistella a la península. Roda el món i torna al Born.

El tren de la costa
Seguint el recorregut històric del primer tren, el bàsquet s'estendrà ràpidament per la façana costera al nord de la ciutat. Tres anys després de la seva arribada a Barcelona, el pare Eusebio Millán difon i popularitza el joc al seu pas pels Escolapis de Mataró i de Calella.
Els primers equips, alguns d'ells de gran qualitat, com l'Iris de la capital del Maresme, no trigaran a sorgir. L'any 1928 es crea el primer equip a Calella, anomenat New Star. I l'any següent, n'apareix un altre, l'Avenç Marià, que celebra el seu primer partit amb l'Iris de Mataró, el qual perd per 31-9.
Però l'esport de la cistella quallarà d'una manera especial a Badalona. L'any 1930 es funda la Penya Spirit of Badalona, que adoptarà posteriorment la denominació de Club Joventut. Altres equips com el Círcol Catòlic se sumen a l'aventura del bàsquet, i ben aviat la ciutat esdevindrà un gran planter de jugadors.
La febre basquetbolística fa que, a finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta, Badalona tingui fins tres equips representatius de la ciutat jugant simultàniament a la Primera Divisió: el Sant Josep, el Círcol Catòlic i el Joventut (equip que sempre ha militat a la màxima categoria).
Després d'haver vist com la Penya es proclamava campiona d'Europa als anys noranta, el gran repte de Badalona de cara al segle XXI és la Ciutat del Bàsquet. Un projecte de primera magnitud, que de ben segur està destinat a consolidar la seva posició de referència a l'elit d'aquest esport.
Altres localitats de l'entorn barceloní, com l'Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Montcada o Montgat, també han tingut la seva importància a l'hora d'escriure la història del bàsquet a la península.