Fa cinquanta anys que es dedica a escriure (el 1953 va guanyar el premi Joanot Martorell) i, com demostra cada any amb els seus viatges a peu, encara li queda molta corda.

Vostè sembla l'ésser impertorbable. Com s'ho fa per conservar aquesta serenitat, com si res no l'afectés?
És clar que m'afecten les coses. Suposo que hi ha una part de temperament. Cadascú té una manera de fer i reacciona d'una manera més o menys espectacular davant de qualsevol fet. També penso que això és una mica entrenable. La gent et pregunta per les vacances, i jo no n'he tingut mai. He après a fer una mica de vacances cada dia.

En general, a la vida, cap on va?
No ho sé. Et contestaré amb una frase zen. El deixeble pregunta al mestre: "Mestre, on anem?" I el mestre li contesta: "Ja hi som". És dir, sempre s'és en un lloc. Això lliga amb el que deies de la meva actitud general, que sóc impertorbable. La gent sempre està pendent d'on vol arribar; jo, mai. Ni personalment, ni literàriament. Mai no m'he programat. No he volgut ser escriptor, ni a l'adolescència. Em vaig trobar sent escriptor, i vaig admetre aquesta realitat. Sempre he estat en el temps que em tocava viure. El secret és donar-se un minut cada hora. I una hora cada setmana. Que esperes l'ascensor i no arriba, dóna't un minut de vacances! Cal ser conscients d'aquests espais que estem vivint.

Es defineix com a urbanita, però els seus viatges a peu són per zones rurals, tret de A peu pels grans magatzems. Allò va ser un experiment i no li van quedar ganes de repetir, o és que Barcelona no el forneix de material de prou qualitat literària?
No! Si no em veiés amb cor de fer les caminades per Galícia o Andalusia, faria un llibre caminant per Barcelona, buscant els racons amagats. La ciutat m'interessa molt. Sóc urbanita, barceloní de pares barcelonins i avis barcelonins. No faig viatges a peu perquè estic descontent de la ciutat. Hi ha gent a qui la ciutat fa nosa, potser perquè ells mateixos o els seus pares enyoren un altre àmbit. Jo vull viure a Barcelona. Sóc urbanita vocacional. A l'hivern, m'encanta veure com s'encenen els llums dels carrers. És la vitalitat de la ciutat, que em dóna molts estímuls. Sóc un dels pocs homes que s'aturen a veure aparadors.

Com explicaria la seva ciutat a una persona del tercer món?
No ho puc explicar, ni a un ciutadà del tercer món ni al veí de sota de casa. Barcelona és una suma de pobles, com totes les grans ciutats vives. He corregut bastant per Catalunya, i la gent em diu: "No sé com podeu viure a Barcelona", aquella famosa frase. La meva resposta és: "Jo no hi visc, a Barcelona". Ningú no viu al mateix temps a Horta i a la Barceloneta. Jo visc en un poble que és quatre carrers més amunt i quatre carrers més avall de casa meva, amb l'avantatge que tinc Barcelona al costat per anar al teatre, al Palau de la Música...

A vostè li diuen escriptor perquè escriu llibres i periodista perquè escriu en diaris. És tan simple la diferència entre una cosa i l'altra?
El meu ofici és escriptor. Entenc que la gent distingeixi entre una cosa i l'altra, però aquesta distinció no la faig mai. És com si a un pintor li diguessin oliïsta quan pinta olis i aquarel·lista quan fa aquarel·les.

Fa temps que no fica el cap en el gènere de la novel·la. Quan pensa fer-ho?
Vaig publicar moltes novel·les de jove. Després de guanyar el Sant Jordi (1961) vaig deixar d'escriure novel·la, potser per allò que m'agrada canviar. "I ara tota la vida novel·lista perquè he guanyat el Sant Jordi?" No! Un instint em portava a escriure no ficció. A la ficció hi vaig tornar fa deu anys, amb Vermell i passa, de la qual no s'ha parlat massa. Resulta que quan feia novel·la tothom volia que fes novel·la, i ara que faig més llibre de viatges i de reflexió, troben una excentricitat que faci novel·la. Sempre em passa el mateix: escric el que teòricament no em toca.
Què té escriure sobre la realitat que no tingui la ficció?
Que és molt ric, molt més divers.

Més que la imaginació?
Sí, sí. Molt més. La imaginació té una cosa, que és que prescindint de la realitat inventa fets. Però la realitat sembla inventada! Jo m'he trobat uns personatges que em penso que a cap novel·lista, almenys a mi, se li acudirien que poden ser o parlar d'aquella manera. Això ho he trobat a la realitat.

Quina mena d'escriptor creu que és, vostè?
Jo penso que la meva forma natural d'escriure està tan allunyada de la tendència exagerada a l'artifici, que sempre n'hi ha, com d'un populisme fàcil que intenta trobar recursos per tenir lectors.

Però la tendència en el món editorial sí que és aquesta. Ara autors televisius, després...
No són operacions editorials, sinó la societat mateixa que demana. Hi ha una tendència a pensar que les coses es fan per una voluntat deliberada, i jo, per la meva experiència, cada vegada n'estic menys convençut. Qui escriu best sellers és que no pot escriure cap altra cosa, i no ho fa per guanyar diners. Si li fessis escriure d'una altra manera no en sabria. Si fos tan fàcil, cada any hi hauria 10.000 best sellers, i és impossible. El que surt és un rave, un desastre.

Sempre hi ha imitadors...
Passa com amb Miró. Ho proven de fer i no surt. Quan un escriptor fa bons llibres és quan fa els llibres que li toquen escriure, prescindint de si fent-ho d'una altra manera tindria més lectors o èxit de la crítica. Un escriptor és autèntic quan escriu el que ha d'escriure. El lector ho reconeix.

Digui'm una cosa que trobi a faltar en el panorama cultural.
Per no dir diners en allò o en allò altre, potser diria que una valoració de la llibertat de cadascú que fa alguna cosa en el camp cultural. Sembla que has d'estar enquadrat en una moda, un partit, un estil o en el que sigui, perquè existeixis i treballis.

I vostè creu que ha pagat un preu per no estar enquadrat?
No sóc gens victimista. Sóc una persona que fa llibres i que viu d'escriure en llibertat, no condicionat per res. És molt fàcil tenir una visió equivocada de la literatura o de la societat quan vius del sou d'una institució, perquè et mires la literatura d'una altra manera. Jo me la miro democràticament, perquè visc dels lectors que vulguin llegir-me i comprar llibres. És un acte, aquest de comprar llibres, d'allò més democràtic, perquè no depèn que un banc et compri una escultura per cinquanta milions i amb això puguis viure un temps. A mi m'han de comprar llibres milers de ciutadans, anònims i diversos, que no es coneixen entre ells. Jo ho trobo una sort immensa; és el que em dóna la llibertat i la independència. Cada vegada he de lluitar per trobar l'adhesió d'uns senyors desconeguts que em fan escriptor. No depenc del sou d'una institució que em permeti, mentrestant, fer de franctirador. Jo sóc un tirador perquè estic a la lluita del carrer.

Diu que sempre ha fet el que li ha vingut de gust. Als tres quarts de segle que té ara, què li ve de gust?
El mateix de sempre. En el fons les reaccions que tinc ara són molt semblants a les de fa vint anys. Qualsevol temps és afegit, qualsevol temps és una ganga. Però als 75 anys és més evident, és clar. Visc en temps afegit perquè he superat el límit de l'expectativa de vida que té un home a Catalunya. I què espero, ara? El mateix que als quaranta anys: viure un dia més! Que el temps afegit duri! El futur és demà; demà passat ja és un futur molt llunyà. Tota la vida he viscut així. El present és el que m'ha fet viure.

Temps afegit és un repàs a aquests últims anys. Com li agradaria que el recordessin els seus nombrosos amics?
No passa res... Si no se'n recorden, no passa res. Tampoc no es tenen tants amics, eh... És evident que els meus amics amb una mica de sort viuran més que jo i podran recordar, però no se sap mai. El que m'interessa més és com em recorda la gent ara. Estic molt content del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dels ciutadans anònims que m'han enviat una carta afectuosa, però també dels companys d'ofici que tenen la generositat d'escriure'm, que estan contents que em donessin el premi. Això justifica una mica una vida, una obra. Un cop mort, el record que em tinguin... Els records se'n van ràpidament. No em preocupa gens la immortalitat literària i tot això.

I dels envejosos, com li agradaria acomiadar-se?
Home... els envejosos tenen un problema, i és que són envejosos.

Va fer vaga el 20 de juny?
Deixa'm recordar: estava a casa fent un article i vaig pensar: això és fer vaga o no és fer vaga? Ha, ha, ha! No, home -em vaig dir-, acaba l'article; l'hauràs de fer igualment a partir de les dotze de la nit...