La petjada ecològica és una mesura estadística, que no compta amb l'acció individual de depredació, sinó amb l'impacte conjunt. La petjada ecològica de la ciutat de Barcelona és de 3,26 ha per habitant. Té el pitjor indicador en el consum d'energia, és a dir, el tros de bosc que caldria per absorbir les emissions de CO2 que produïm, i que el 1996 es calculava en 1,02 ha per habitant. Ara deu ser més, perquè tenim més cotxes, tot i que la petjada barcelonina tendeix a disminuir gràcies a les mesures ambientals que posem en marxa.

El problema està en el fet que la terra és finita i si un habitant del Nord desenvolupat ocupa més territori del que li pertoca, és obvi que algú altre n'ha d'ocupar menys. Això significa que el nostre desenvolupament s'aguanta sobre el subdesenvolupament d'altres parts del món.

Quan països i ciutats del món es van reunir, a les grans cimeres ambientals propiciades per l'ONU i en altres etapes posteriors, per acordar camins de futur que corregissin la catàstrofe previsible, la sostenibilitat es va pensar amb generositat, tocant tots els equilibris, incloent-hi l'econòmic. La Carta d'Aalborg, que Barcelona va subscriure el 1995, va donar a les ciutats un protagonisme decisiu, dient que són, per una banda, l'entitat més gran que causa impacte ecològic i, per l'altra, la unitat més petita que pot posar-hi remei. I que, per tant, són les candidates millor situades per liderar el procés cap a la sostenibilitat. Jo afegiria un altre factor: les ciutats són la clau de les qüestions que afecten el segle XXI, per la proximitat als problemes i per la capacitat de gestió, que, tanmateix, s'haurà de potenciar. I perquè són les ciutats les que generen estructures socials estables, necessàries per canviar el món. Això no significa que en el camp de la sostenibilitat -ni en cap altre- les ciutats ho facin tot bé, però sí que estan en millor situació per aprendre'n.

El model Barcelona, un cop més
Barcelona és una ciutat que té el model adequat per ser sostenible en el futur: és una ciutat compacta, densa, amb una densitat que ja no és la dels anys setanta, una pura aglomeració sense res més. Ara juguem amb una densitat intel·ligent, equipada i planificada: volguda. O sigui que, en teoria, tenim una bona estructura pel que fa al mínim consum de territori i a l'obligació de desplaçaments, els dos factors que llastren la ciutat difusa: l'habitatge segregat en barris residencials de poca densitat i allunyats de qualsevol centralitat motiva un ús excessiu del vehicle privat. Per contra, a Barcelona i en trànsits només interiors, resulta que el 56% dels trajectes es fan a peu. I això explica, es podria afegir, el gran esforç que hem fet en els últims anys per augmentar l'espai dels vianants, fent-lo més agradable, segur i, si és possible, allunyat dels vehicles de motor.
Però, com en tots els grans temes que afecten Barcelona, la sostenibilitat no és un afer exclusivament local, sinó també metropolità. I en l'escala metropolitana els resultats no són tan engrescadors, amb una part de la culpa compartida pels barcelonins. Seguint la tendència mundial -del món desenvolupat- d' abandonar la ciutat pel model de "caseta-i-hortet" en versió moderna, o postmoderna, molts ciutadans van canviar el pis per la casa adossada, amb un consum de territori que representa haver doblat en 25 anys la superfície construïda de l'àrea metropolitana. I aquesta dispersió domiciliària, òrfena d'una política adequada d'infraestructures de transport, ha generat un trànsit insostenible en el més estricte sentit de la paraula. Si dins de Barcelona el vehicle privat ocupa només el 26% dels trajectes, en els itineraris interns-externs (o viceversa) el percentatge puja fins al 65%. Les noves inversions en transport públic pal·liaran una mica aquest efecte pervers, de manera que podem ser moderadament optimistes.
Podem ser-ho per dues raons més: perquè la tendència a marxar fora de la ciutat ja ha caducat, i ara toca retornar al centre i aspirar a una vida urbana de qualitat. I perquè la nova creixença de Barcelona es fa cap endins, reescrivint el propi territori -la ciutat no té territori exterior per créixer- i fent-ho amb una molt bona cal·ligrafia ecològica. L'exemple del desenvolupament del districte 22@, tot transformant el teixit obsolet del Poblenou industrial per instal·lar-hi indústria neta d'alta tecnologia, habitatges, comerç i lleure, tot en u, és una aposta per aquesta "centralitat al costat de casa" que fa ciutat i, sobretot, fa ciutat sostenible. L'Agenda 21, que és el compromís de Barcelona per la sostenibilitat, no tindria res a dir d'aquest barri emergent, dotat a més a més de les més modernes tècniques de reciclatge i aprofitament de les energies netes. El mateix podem dir de les obres d'urbanització del que serà escenari del Fòrum 2004, que quedarà per a la ciutat com una àrea d'activitat econòmica, intel·lectual i de lleure.

Política vol dir pedagogia
A Barcelona hem treballat l'Agenda 21 d'una manera innovadora: amb el compromís i la participació d'entitats, organitzacions i ciutadans i ciutadanes, fins a reunir unes 3.500 veus, que van fer aportacions, crítiques i suggeriments. Va ser un treball col·lectiu, el de fixar els objectius que la ciutat vol assolir en un termini relativament llarg, d'aquí al 2012. Per tal de saber a quina distància estem de cada meta, l'Agenda 21 disposa d'un seguit d'indicadors que fan un diagnòstic bastant precís. I Déu n'hi do com surt de ben parada Barcelona! Resulta que fallem més en allò que ens defineix com a ciutat rica, cosa que, ben mirat, no deixa de ser un consol.
Fallem en la producció de residus. Avui dia Barcelona produeix 1,35 kg d'escombraries per dia i habitant, que vol dir que llencem molta cosa i que, tot i que cada vegada ho fem millor, encara reciclem poc (la recollida selectiva és el 12% de la brossa total). Fallem també en les emissions de gasos, perquè tenim una aportació de CO2 a l'atmosfera per habitant encara massa elevada. I també coixegen un xic els índexs del que l'Agenda 21 defineix com a "cohesió social" i que es mesuren en dos paràmetres. L'un, el fracàs escolar, que a Barcelona és relatiu però sempre preocupant, és específic de societats riques -perquè els països pobres encara estan lluitant per l'alfabetització. L'altre és el preu de l'habitatge, i aquí sí que Barcelona és una ciutat cara, i no hi ha altra solució que impulsar decididament les polítiques de rehabilitació i el mercat de lloguer. I si parlem de rehabilitació, parlem de revivificar els centres urbans i de barri, d'aportar-hi saba nova per compensar l'envelliment i de fer la ciutat més compacta.
Pel que fa a la resta, Barcelona excel·leix i excel·lirà més en el futur, quan els compromisos adquirits agafin cos i es facin reals, amb resultats tangibles. La sostenibilitat, però, no és una política que es pugui fer des de dalt. La sostenibilitat és un paradigma de conducta que només cobra sentit si és assumit individualment per cada un dels ciutadans. I aquí política és pedagogia. Hem fet un esforç molt gran en la pedagogia adreçada als escolars, però potser és el moment d'implicar-hi també els adults. Penso en una difusió específica per a la gent gran, que sovint és reticent a canviar d'hàbits i a adoptar nous criteris, per exemple.
No es tracta de fer millor el que avui fem malament, sinó de fer coses diferents. De canviar, sense perdre qualitat de vida. Hem de tenir objectius clars -i l'Agenda 21 ens els proporciona-; però, sobretot, hem de saber-los explicar, hem de saber-los argumentar, i hem de saber convèncer. És una qüestió d'equilibri. No per nosaltres sols, no per Barcelona, sinó pel món sencer.