A l'hora de plantejar-me com presentar la tradicional síntesi del que ha estat l'evolució de l'activitat econòmica de Barcelona i regió metropolitana durant els trimestres centrals de 2002, m'ha semblat interessant començar amb un "flash" comparatiu entre la situació actual i l'existent dos anys enrere, moment que hom pot considerar com el principi del final del cicle alcista de l'economia, iniciat a mitjans de la dècada passada.

Durant la primavera de 2000, el PIB de la ciutat i àrea d'influència mantenia encara un creixement de l'ordre del 4% recolzat bàsicament en la demanda interna; el comerç exterior augmentava encara a molt bon ritme; el nombre d'ocupats afiliats a la Seguretat Social creixia a l'entorn del 5%; els volums i les taxes d'atur registrat estaven en els mínims dels darrers 25 anys i orientats a la baixa; el consum privat mostrava un creixement vigorós i sostingut; el crèdit bancari era, en termes comparatius, barat i abundant per a famílies i promotors immobiliaris; els preus del mercat residencial creixien a l'entorn del 15%; la inflació era del 3,5% i l'increment salarial mitjà no superava el 3%; els índexs borsaris ja havien començat a patir el mal d'altura però encara acumulaven un creixement anual superior al 10%, etc. Una bateria de resultats que definien una conjuntura clarament expansiva, tot i que ja s'entreveien alguns elements de risc.

A mitjan 2002, el creixement del PIB sembla que s'estabilitza a l'entorn del 2%, recolzat bàsicament en el consum privat i la inversió en construcció; tant les exportacions com les importacions de productes manufacturats presenten taxes de variació lleument negatives; l'augment d'actius afiliats a la Seguretat Social és inferior a un 1%; l'atur s'ha allunyat dels mínims i es mou en una tendència alcista definida per taxes de variació de dos dígits; el consum privat, amb l'euro com a protagonista, manté una tònica expansiva a l'entorn del 2,5% i en procés de desacceleració; el crèdit bancari continua igual o encara més assequible que a mitjan any 2000 i igualment abundant per a famílies i promotors; els preus de l'habitatge, de compra o de lloguer, continuen augmentant amb taxes de l'ordre del 12-15%; la inflació a final d'estiu és del 3,6%, alhora que els salaris creixen sense superar el 3% de mitjana; els índexs borsaris han reculat fins a nivells de 1997, amb una pèrdua d'aproximadament la meitat del valor assolit dos anys enrere.

La valoració d'aquest conjunt de dades en relació amb la situació de dos anys enrere ha d'ésser necessàriament negativa. Sense gaires pal·liatius. Per si no és suficient el que plasmen les dades, la confiança empresarial va a la baixa i augmenta el nombre de persones que perceben que la situació i les expectatives econòmiques han empitjorat.

És evident que l'activitat productiva en el seu conjunt mesurada tant pel PIB com per l'evolució de l'ocupació i l'atur ha moderat notablement la trajectòria ascendent de la segona meitat dels noranta. A l'esgotament progressiu de la capacitat de creixement de la demanda interna s'hi ha afegit la davallada de la demanda exterior pel refredament de l'economia europea i la crisi financera d'Amèrica del Sud. Així, l'índex de producció industrial acumula sis trimestres de caiguda, amb una especial incidència en la producció de béns d'equipament. Contràriament, la construcció impulsada darrerament per la inversió pública manté unes taxes de creixement significatives, limitades més per la manifesta insuficiència de la capacitat productiva que no pas per la feblesa de la demanda. En algun moment s'haurà d'estudiar fins a quin punt està fonamentada la sospita que el progressiu transvasament d'activitat del subsector residencial cap a l'obra pública ha contribuït indirectament a mantenir els elevats creixements del preu de l'habitatge per haver suposat una competència per uns factors productius limitats. Lògicament, aquest possible impacte sobre els preus de venda seria en tot cas molt més petit que el derivat d'unes condicions de finançament impensables deu anys enrere, tant pel nivell i l'estabilitat dels tipus d'interès -uns dels més baixos d'Europa en termes reals-, com per la flexibilitat a l'hora de fixar el període d'amortització del préstec hipotecari.

Això ens porta a la identificació d'un dels colls d'ampolla que amenacen les expectatives de recuperació de l'economia. Ens referim a l'elevat nivell d'endeutament de les economies familiars. A tall il·lustratiu, i per al període 1995-2001, el saldo viu del crèdit hipotecari en mans de les famílies ha crescut més d'un 170%. Un augment que fa petit el 96% de creixement del crèdit bancari al sector productiu i que ridiculitza el 48% d'augment nominal que ha acumulat el PIB els darrers sis anys.

Tres ràtios que informen sobre la qualitat del creixement econòmic dels darrers anys i que expliquen perfectament la magnitud i la dificultat de reduir el diferencial d'inflació que l'economia espanyola i, per descomptat, la catalana manté amb l'europea des de 1999. Un diferencial excessivament persistent que no anuncia cap benefici per a la competitivitat de l'economia espanyola. El sector turístic ja ha tingut ocasió de constatar-ho.

La transcendència de qualsevol nivell de deute s'ha de valorar en termes relatius. Així, l'important augment del volum de deute privat perd una bona part del seu dramatisme quan es posa en relació amb el patrimoni de les famílies, que, en termes globals, s'ha expandit gràcies a la revalorització dels actius financers i dels béns immobles. En només quatre anys (1995-1999), els índexs borsaris espanyols van acumular un ascens superior al 200% i els actius immobiliaris més del 70% en el període 1996-2001. La situació de risc es fa manifesta quan aquest patrimoni es dilueix a la velocitat que ho ha fet els darrers dos anys i mig, període en què les cotitzacions dels actius financers han perdut aproximadament un 30% del seu valor. Una evolució agreujada per l'alentiment de la creació d'ocupació i l'augment de l'atur, però parcialment compensada per la continuada revalorització dels actius immobiliaris.

"Un altre factor que pot limitar la reactivació econòmica a curt i mitjà termini és l'evolució dels preus de consum i, en especial, de la relació entre inflació subjacent i evolució de l'ocupació".

La notable reducció del nombre de matriculacions de vehicles nous des de començament d'any sembla una primera evidència de l'impacte sobre la capacitat de despesa del sector privat de l'increment dels nivells d'endeutament relatius de les economies familiars i també de l'empitjorament de les expectatives sobre fluxos de renda esperats. Una conseqüència directa de l'evolució del mercat laboral i de les persistents tensions inflacionistes.

En efecte, un altre factor que pot limitar la reactivació econòmica a curt i mitjà termini és l'evolució dels preus de consum i, especialment, de la relació entre inflació subjacent i evolució de l'atur o de l'ocupació. La tendència alcista que ha mantingut aquest segment dels preus de consum entre l'estiu de 2000 i el de 2002, que ha passat de poc més del 2% a superar puntualment el 4%, ha estat paral·lela a l'evolució igualment alcista de l'atur, que en aquests dos anys ha passat d'una reducció del 10% a un increment del 15%. En aquest cas, però, l'evolució d'ambdues variables de cara a final d'any presenta un perfil de creixement més temperat.

Recapitulant, l'anàlisi conjunta dels indicadors disponibles permet un ampli ventall d'interpretacions teòricament ajustades a la realitat. En un extrem hom hi troba els que veuen indicis prou clars per poder afirmar que l'activitat econòmica ha continuat empitjorant durant els mesos centrals de 2002. A l'altre extrem hi ha els que, enmig de la diversitat de variacions i tendències, creuen intuir que el creixement econòmic ha començat a estabilitzar-se. Penso que aquesta és la valoració que més s'ajusta a l'evolució de l'economia metropolitana durant el segon i tercer trimestre d'enguany.