La moda, si sabem llegir-hi, és el termòmetre del món i del que som capaços de fer amb nosaltres mateixos. El vestit, de qualsevol època, és una fotografia social i, per descomptat, una clau de les identitats particulars.
La nostra època no només no s'escapa d'aquesta constatació, sinó que, a través de la cultura de la imatge, també amplifica el paper orientador que té l'aparença. Així, la moda avui ja va més enllà de la llargària de la faldilla o de l'amplada de la corbata, i recorre, fins i tot, els plecs més recòndits del cervell. I això succeeix perquè és un mecanisme educador del gust i de la forma de mirar, sentir i experimentar. L'escriptor Robert Musil afirma, a El hombre sin atributos (1980): "Poder fer visible l'invisible, i fins i tot l'inexistent, és el que demostra diàriament una peça de vestir". Així que tot això no és res nou.
El que sí que és nou són les dimensions massives i globals del fenomen de la moda. Avui gairebé ningú no se n'escapa: la moda ens anticipa i fins i tot ens programa. Perquè el fet de vestir-se no només expressa sensibilitats i gustos, sinó que també té condicionants de molt de pes:

o La moda és una indústria, és negoci, és economia.
o La moda és artesania. Un treball de precisió humana.
o La moda és tècnica i investigació.

o La moda és organització. Organització que engloba producció, comerç, difusió, promoció.
Tot això és el que fa que la moda sigui ja un know how: un saber fer, un coneixement totalment pluridisciplinari. Un "saber com" portar determinades coses: per exemple, aconseguir que coincideixin desitjos i realitats o, el que és gairebé el mateix en el present, oferta i demanda.

En aquestes circumstàncies, que Barcelona batalli per influir en aquest enorme poder educatiu que mou aquest món intangible, subtil i relliscós de la moda és una aposta clarament de futur. Una aposta que, d'altra banda, lliga amb una tradició singular: aquesta ciutat ha tingut, almenys des dels anys quaranta del segle xx, una sensibilitat especial per a la moda, en la qual s'ha mogut amb certa independència. Aquesta és la gràcia d'una moda amb iniciativa pròpia: la singularitat enfront d'allò que és uniforme, la novetat davant d'allò convencional, la imaginació contra el tòpic.
Noms històrics com Pedro Rodríguez o Pertegaz, per exemple, són clara mostra d'aquesta manera de fer -aquest model amb personalitat pròpia- que avui marca, també, els esforços del que podem anomenar sens dubte la moda de Barcelona. Darrere d'aquesta moda de Barcelona hi ha, des d'aquestes llunyanes èpoques, molt de talent i molta lluita contra els elements. D'això, en poden parlar gent com Toni Miró o Andrés Andreu, per citar dos casos clars de persistència, que és un dels èxits més importants en aquest terreny. Els diversos salons de Moda Barcelona, avui tractats amb molt mirament, segueixen aquest model de treball que parla, sobretot, de realisme i constància.

Perquè una de les paradoxes de la nostra moda barcelonina ha estat, al llarg de dècades, la dificultat del reconeixement del talent propi. Val la pena subratllar com la indústria catalana durant molt de temps va preferir els dissenys francesos, italians o anglesos abans que apostar pel talent d'aquí mateix.

No es tracta, per tant, de res banal, sinó d'una qüestió amb un marc que engloba el planeta. No sé si tant els dissenyadors com els industrials són aquí plenament conscients que tot això afecta la seva feina: el nivell d'exigència és alt. Els consumidors, no n'hi ha dubte, ho saben perfectament. I és aquí on qualsevol acció de moda -em refereixo a una clara forma de competició- ha de triar, almenys, dos grans camins.

Un. La competència en l'homogeneïtat, acceptant marcs estètics i econòmics internacionals. Un camí duríssim, que només excepcions tan notables com el holding gallec Inditex han aconseguit recórrer amb indubtable èxit fins a aconseguir el tercer lloc en el rànquing mundial de producció de moda industrial. El fruit d'aquest treball és evident: les mateixes botigues a tot arreu, la mateixa roba en ciutats clòniques. Una moda rutinària, tòpica i previsible, pròpia d'un gran aparell industrial i comercial.

Per això, alguns parlem de la mort de la moda; ens basem en el fet que com més mercat, menys imaginació i menys innovació. En aquest camí, la moda és, alhora, indústria i espectacle, i els artistes cedeixen el pas als mànagers: ells programen l'aparença fins al punt que tant és ser a Barcelona com a Tòquio o Mèxic.

Dos. El segon camí no és menys arriscat: es tracta d'anar contra corrent, d'avançar-se al seu temps, de buscar la diferència i, per què no?, de descobrir la novetat, encara que sembli que ja està tot inventat. En aquest camí, el dissenyador ha de penetrar per totes les escletxes: des del teixit i el color fins que la idea està a punt per ser utilitzada. És precisament això el que feien els antics artesans, encara que avui el control integral del producte per part de l'artista és un pèl més complicat: cal una visió creativa molt completa i un coneixement real de la societat en què es viu.
Diguem que el camí número u ja està perfectament explorat: hi governen els mànagers i se sap perfectament on condueix. Des del punt de vista de la moda, és un perfecte déjà vu, una programació gairebé sense ànima per a uns individus que s'imaginen ells mateixos com perfectes clons globals. El seu objectiu és el gegantisme i l'homogeneïtat, allà on la moda es devora ella mateixa.

En canvi, el segon camí té, almenys, l'avantatge de la incògnita. I si algú, algun dia, troba aquella forma, aquell color, aquella textura, aquella possibilitat que torna al vestit, a l'aparença, la qualitat de la sorpresa irresistible? Quina gesta seria que la moda inventés avui alguna cosa que miri al futur i no al passat, que torni als éssers humans la seva humanitat i la seva pluralitat. Tot això sense escarafalls, sense espectacles gratuïts, sense estridències: per simple funcionalitat, pura adaptació a la naturalesa humana, a la seva fantasia i a l'actual mestissatge. La moda de Barcelona té condicions per fer aquesta aposta: només aquest risc creatiu interessa a la moda del futur.

Es tracta, doncs, de fer un exercici de prospectiva i, també, d'imaginació. La moda no existeix sense aquesta capacitat d'esbrinar què voldrem ser demà passat, com ens imaginem nosaltres mateixos. Això no té res a veure amb disposar de tots els mitjans necessaris per programar, a cop de propaganda i publicitat, la nostra aparença i el nostre cervell. Els que programen viuen al dia. Els que imaginen viuen el futur. I la moda, en realitat, és un disseny del futur. Aquesta és la seva gràcia, precisament.

Tots aquests reptes estan avui sobre aquesta taula de la moda de Barcelona. Sembla que, per fi, en aquest país es pren seriosament aquesta ximpleria de la moda. Que a Madrid s'hagin adonat que és un mecanisme d'influència sobre el futur ha estat, finalment, un estímul més per avançar. Crec que la ciutat de Barcelona té, en aquest repte, un avantatge: el de la seva tradició de ciutat perifèrica i, per això, imaginativa a la força. En especial, és avantatjós en aquest negoci el fet de no trobar-se en el centre de l'aparador, que és només l'escola de l'artifici, la pretensió i l'autobombo. Finalment, el que realment importa, també en la moda, és ajudar la gent a viure millor. I no és gens fàcil.

"Barcelona té l'avantatge de la seva tradició de ciutat perifèrica i, per això, imaginativa a la força. En aquest negoci, és avantatjós el fet de no trobar-se al centre de l'aparador, que és només l'escola de l'artifici".