L'Organització de les Nacions Unides calcula que al món hi ha 380.000 persones que superen els cent anys d'edat, i pronostica que aquesta xifra es dispararà fins a 3,2 milions el 2050. Que la població centenària quasi es multipliqui per deu en menys de mig segle no és casual, sinó conseqüència del progressiu, i accelerat, increment de l'esperança de vida.

Vegem el cas de Catalunya: l'esperança de vida era de 79,3 anys el 1998, però és que actualment ja deu ser, pel cap baix, de 80,3, perquè, segons càlculs de l'Institut Català d'Estadística, aquest guarisme avança tres mesos cada any, és a dir, un any cada quatre. Per tant, si la progressió actual continua, el 2042 hi haurà més d'un milió i mig de majors de 65 anys, i la mitjana d'esperança de vida arribarà als noranta anys.

En menys de cinquanta anys, passarem de 600 a 2.000 milions d'ancians. Per primera vegada a la història, hi haurà més persones de més de seixanta anys que joves de menys de quinze. Això pel que fa al conjunt del món. El món ric va assolir aquesta fita el 1998.

Tot això i moltíssim més diuen els incomptables estudis i projeccions demogràfics amb què treballen institucions públiques, entitats sense afany de lucre, organismes internacionals i un sector privat tan interessat o més que els dos primers a saber com i quants serem en un futur immediat. Unes previsions que poden ser modificades per fenòmens poc previsibles com les migracions. L'arribada d'homes i dones en edat jove procedents d'altres països pot donar algunes sorpreses i, de fet, ha començat a canviar alguns paràmetres. Així, Espanya ha recuperat darrerament el nivell de fecunditat de l'any 1995. Tot i aquest augment de nens provocat pels immigrants, una taxa de fertilitat d'1,24 fills per dona segueix sent poca cosa en comparació de la mitjana d'Europa, que se situa en 1,53 fills.

Com tantes altres ciutats del món industrialitzat, Barcelona intenta adaptar-se a aquesta realitat canviant. Però amb alguns handicaps. Si el conjunt de la població catalana envelleix de forma notable, la barcelonina ho fa a un ritme superior. A l'allargament de l'esperança de vida i els baixos índexs de natalitat s'hi suma que les parelles joves busquen habitatge en altres municipis, menys densos i, per tant, menys cars. Aquesta fugida té un primer efecte beneficiós: la capital catalana perd densitat. La segona conseqüència suposa que els habitatges buits són ocupats per famílies amb un alt poder adquisitiu, normalment de mitjana edat, de manera que sols aquelles parelles joves que ja tenen pis de propietat poden seguir vivint a la capital. Resultat: hi ha poca renovació generacional.

Les dades són eloqüents: Catalunya va superar, l'any 2000, el milió de persones de més de 65 anys. D'aquest milió, un de cada tres era un barceloní o barcelonina. És a dir, que la proporció de gent gran a Barcelona és superior a la resta de Catalunya (21% contra 17%). I les xifres no paren de créixer. A finals del 2000, la població gran assolia la xifra de 331.665, la més alta de les ciutats d'Espanya.

Per a aquesta primera dècada del segle XXI es preveu que s'estanqui el nombre absolut de persones grans, però també que la gent gran es faci més gran. En una fase posterior, s'iniciarà una nova etapa d'increment "important" amb la incorporació dels fills del baby boom dels anys cinquanta i seixanta, afirma Pep Gómez, de l'Observatori de la Gent Gran.
Ens fem grans, i entre els nous hàbits socials i la incorporació massiva de la dona al mercat laboral, a les parelles joves cada cop els resulta més difícil cuidar dels seus pares o sogres, encara que vulguin, per no parlar de portar-los a viure a uns pisos cada cop més petits. El recurs als serveis personals s'acostuma a produir a partir dels 75-80 anys, que és quan apareixen les malalties cròniques i es fan imprescindibles l'atenció diària i les cures. És per aquesta raó que el recurs a la teleassistència -persones connectades a l'atenció social primària amb sistemes de telealarma- creix un 14% cada any.

Necessitat d'assistència
Els polítics són cada cop més conscients que els problemes associats a aquesta nova realitat s'agreujaran. Cada vegada hi haurà més gent que viurà sola i/o sense recursos, que necessitarà més despesa farmacèutica, que l'atenguin directament a casa; que requerirà atenció mèdica especialitzada i/o llits en hospitals... En definitiva, que s'haurà de millorar i ampliar la xarxa d'assistència.

Alguns experts adverteixen que, de cara al futur, està amenaçat l'equilibri socioeconòmic de les societats occidentals. No assenyalen com a culpable el fet que cada cop hi hagi més gent gran, sinó que cada cop hi hagi menys joves. I aquest desequilibri amenaça d'incrementar-se. Bàsicament perquè es preveu que Europa perdi població d'aquí al 2050 (de 370 a 367 milions d'habitants), però que les persones més grans de seixanta anys passin de representar el 19,84%... a constituir el 33,26% del total!

"Barcelona és una ciutat fortament envellida. El sòl és car, els joves se'n van i això condiciona la vida de la ciutat. Molt lentament ens n'anem adonant: es crea una oferta específica per a aquest sector -gimnasos, targetes roses, descomptes, centres cívics, casals...-. Ens hi hem d'adaptar. El canvi més important ja s'ha produït, però el procés d'envelliment no s'aturarà d'aquí al 2025. El nombre de grans serà el mateix, però seran més vells. Per tant, caldrà molta més assistència", assegura Jordi Vizcaíno, responsable del programa Gent Gran de l'Ajuntament de Barcelona.

Actualment, a Barcelona hi ha 66.170 persones de més de 65 anys que viuen soles, xifra un 38% superior a la de fa cinc anys. La raó d'aquest fenomen són els nous hàbits socials i la incorporació progressiva al mercat laboral de la dona, que era qui tradicionalment s'havia encarregat de cuidar els avis. Els experts adverteixen que, els pròxims quinze anys, aquesta mancança serà encara més evident.

Dels més de 66.000 barcelonins que viuen sols, un 15% necessita atencions especials, i un 7% hauria de ser atès al seu propi domicili per falta de mobilitat. Qui cuidarà aquestes persones? El cas de les persones que viuen soles és sols un exemple. També hi ha les que, tot i viure amb companyia, necessiten ajut extern, i que representen una de cada cinc persones de més de setanta anys; o les que no poden viure de forma autònoma. Com se les atén?

A grans trets, l'assistència a la gent gran es reparteix, de més a menys importància, en residències, centres de dia, habitatges tutelats i serveis a domicili. Les residències eren, fins no fa gaire, un recurs a l'abast de famílies que no es podien fer càrrec dels seus ancians. Però hi ha un rebuig social a aquests centres. A les famílies, hi ha resistència a parlar-ne i encara més a portar-hi un familiar. Alhora, la gent gran que es troba bé no vol que la hi portin, mentre que els que estan malament, per por de ser ingressats, fan veure que estan bé quan els visiten els assistents socials. Què vol la gent gran? Doncs quedar-se a casa, com gairebé tothom.

Un altre factor que juga en contra de les residències és el seu elevat cost econòmic. En el cas de les capes socials amb nivells de renda més baixos, és l'Administració la que paga. En les capes més altes, els diners (1.057 euros al mes en habitació compartida i 1.400 en habitació individual) surten de les butxaques dels particulars.

La franja social més desatesa resulta ser la classe mitjana. "El camp de l'atenció s'ha repartit fins ara entre els sectors públic i privat -explica Vizcaíno. Però en el futur no sé cap a on anirem. A Espanya encara no existeix una llei d'atenció, com en altres països. Tenim uns serveis perquè l'Administració creu que els ha de facilitar, no perquè estigui regulat. Així que la franja de població intermèdia no té prou recursos per anar al sector privat, i en tenen massa per ser atesos pels serveis assistencials. Aquesta ha de ser la quarta "pota" de l'Estat del benestar, l'atenció a les dependències, després de l'educació, la sanitat i les pensions".

Un informe elaborat per 35 experts en geriatria afirma que el sistema públic sols podrà sostenir els ciutadans més necessitats i que no es podrà fer càrrec en solitari de la resta. És per aquesta raó que, cada vegada més, institucions públiques com la Conselleria de Benestar Social recomanen a les famílies que subscriguin pòlisses de dependència amb una asseguradora privada. No per cobrir les dependències bàsiques, que aquestes estan assegurades, sinó les cròniques.
Astrid Lindström, consultora especialitzada en temes de polítiques socials, assegura que al nostre país falten polítiques socials i serveis més adaptats a les necessitats reals. En un article publicat a la revista Barcelona Societat denuncia que hi ha poques alternatives a la residència i que els grans visquin a casa dels fills, com s'havia fet tradicionalment. En concret, Lindström es refereix a fórmules cada dia més en voga, com els centres de dia, els serveis domiciliaris o els habitatges adaptats.

Actualment, el temps d'espera per trobar plaça en una residència a Barcelona és d'un any, el doble que la mitjana de Catalunya. Hi ha en construcció deu residències amb una capacitat total d'unes 800 places. La primera d'aquestes residències, situada a la Barceloneta, es va inaugurar a finals d'octubre. La resta ho faran dins de l'any 2003. Amb tots aquests centres en funcionament, però, encara hi haurà un dèficit de 2.626 places públiques, segons va assegurar la responsable municipal de Benestar Social, Núria Carrera. És per aquesta raó que l'Ajuntament ha ofert a la Generalitat deu solars més perquè hi faci geriàtrics.

Cap a quin model d'assistència als grans avancem? El model tradicional de família està en crisi. Així ho manifestava, ja el 1994, més de la meitat de la població catalana en una enquesta. Els professors de Ciències Polítiques Ricard Gomà i Joan Subirats avancen que, dins de les polítiques socials, les adreçades a la tercera edat seran, els propers anys, unes de les més significatives. Unes polítiques, afirmen, que no "poden considerar cada persona gran com un problema", sinó com un membre d'una comunitat.

En la mateixa línia es manifesta el sindicat CCOO, que sosté que el 92% d'ancians que pateixen invalideses físiques o psíquiques són atesos per les seves pròpies famílies i defensa que els pròxims anys serà necessari construir, al conjunt de Catalunya, 5.000 places en centres de dia i 18.000 de residencials per complir les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut.

A nous problemes, noves solucions. En previsió de l'increment de la població més gran de vuitanta anys, s'han endegat mesures per cobrir les necessitats creixents que es produiran. La resistència a les residències i la voluntat integradora han impulsat el projecte de crear apartaments de petites dimensions en els quals els inquilins viuran de forma autònoma però disposaran de serveis i equipaments comuns que els faran la vida més fàcil. Adreçats a persones amb rendes baixes o mitjanes, els 578 apartaments que construeix l'Ajuntament de Barcelona tindran des de bugaderia, servei de neteja o un porter que vetllarà perquè tothom estigui bé, fins a intèrfons o persones que cuidaran de la seva higiene i alimentació.
També prenen un gran protagonisme els serveis a domicili, sobretot els adreçats a persones que viuen soles. A ells es dediquen els serveis socials municipals, però també entitats privades sense ànim de lucre. Una de les que fa més temps que se centren en aquesta tasca és Amics de la Gent Gran, que cada dia atén 300 ancians malalts de soledat i de falta de mitjans. I més que en podria assistir, perquè hi ha molta demanda d'atenció. El problema és que, de forma periòdica, la llista de voluntaris és insuficient per cobrir totes les sol·licituds.

En l'actualitat, la gran majoria de gent gran que pateix deficiències físiques o psíquiques és atesa per la seva pròpia família. Els avis i àvies que acudeixen a cuidadores professionals reben cada any entre 1.160 i 2.040 hores d'assistència. Allà on la protecció oficial no arriba, aquest servei acostuma a ser realitzat en règim d'economia submergida, habitualment per dones immigrants.

Com és habitual en casos semblants, Caixa Catalunya té una obra social més encaminada a la tercera edat que a altres col·lectius. Ha posat en marxa el programa intergeneracional Viure i Conviure, que el 2001 va comptar amb uns recursos de 5,29 milions d'euros. Constituïda el 2000, ofereix, entre altres, actuacions assistencials i beneficosocials, i els Casals i Llars de Jubilats Sant Jordi, que compten amb 72.000 socis i cada any fan cursets per a 12.000 persones, i disposa de centres de dia per a malalts d'Alzheimer i demència senil.

Viure amb 540 euros al mes
Altres ajuts a la gent gran són només econòmics, atès que la meitat de la població gran cobra menys de 540 euros al mes (90.000 pessetes), i un terç de les dones no arriben a 360 (60.000 pessetes). Dins del programa Viure en família, la Generalitat dóna una paga de fins a 240 euros mensuals a unes 9.000 famílies a tot Catalunya. Aquest ajut finança serveis d'assistència domiciliària a través d'ajuntaments i consells comarcals, i s'ofereix en concepte de complement econòmic a famílies que acullen una persona gran. Fins al 2001, sols se'n podien beneficiar les llars amb rendes més baixes. Actualment no hi ha cap restricció.

L'ajut a les famílies és, cada vegada més, un dels camps de batalla dels governs. Tot i això, la despesa en assistència a la gent gran està molt per darrere de la mitjana europea. Mentre que a la Unió Europea es destina el 2,2% del PIB, a Catalunya i Espanya es queda en el 0,4%. És general a tot Europa que els governs tendeixin a fomentar la solució dels problemes d'assistència a les famílies, concepte que en alguns casos es dóna a conèixer amb l'eufemisme de "solidaritat intergeneracional per mantenir la cohesió social".

En aquesta línia s'hauria d'incloure el programa Bon Veïnat. Està finançat per la Unió Europea, i hi participen les ciutats de Rotterdam, Birmingham, Lió, Milà i Barcelona. En aquest pla, els veïns -joves o grans- ajuden altres veïns que viuen sols. L'ajut no consisteix només a resoldre problemes greus; sovint es tracta de resoldre petits inconvenients quotidians com la compra o la neteja i, de retruc, la soledat.

Les necessitats de la gent gran no són sempre especialment greus o difícils de resoldre. L'Anuari Social de la Caixa de 2001 evidencia que, tot i ser el col·lectiu més nombrós, no sempre se'ls té en compte en la vida quotidiana. Són detalls que passen desapercebuts per a la majoria de la població, però que revesteixen una importància capital per a persones amb alguna de les seves capacitats disminuïda. Així, per exemple, s'evidencia que, a Barcelona, com en la majoria de grans ciutats del món industrialitzat, han desaparegut els urinaris públics; que els semàfors, les voreres o les escales es poden convertir en enemics irreconciliables; que el transport públic esdevé sovint inaccessible; que les aglomeracions causen pànic; que falten ascensors o que molts rètols de serveis públics resulten il·legibles. Un exemple és el metro de la capital catalana: sols vint de noranta estacions tenen ascensor.

La dificultat d'accés i les pors són els causants de realitats tan sorprenents com poc conegudes. Per exemple: el motiu principal de la gent gran per sortir de casa és fer la compra quotidiana; o els joves fan servir molt més el transport públic que els grans. Si a això hi sumem la poca afició del col·lectiu -en relació amb els joves- a desplaçar-se, la conseqüència és que els avis valoren fins a extrems difícils d'entendre per la població de menys edat la proximitat, el que es pot fer sense necessitat de desplaçar-se.

Tot i les dificultats a què s'enfronta una persona quan aborda l'últim terç de la seva vida, els experts que treballen a diari amb persones de més de 65 anys assenyalen que cal renovar els criteris que s'han utilitzat fins ara per analitzar el col·lectiu. Destaquen que cal fixar-se en el que passa al carrer, i, per tant, deixar d'associar gent gran a problemes. Bàsicament, perquè la gent del carrer pensa que una persona és gran a partir dels 55 anys, però que no és vella fins als setanta. Una edat que els experts apugen encara més, fins als 75 anys. És a partir de llavors, diuen, que l'individu presenta la majoria de necessitats d'assistència.

Jordi Vizcaíno explica que les condicions de vida, salut, econòmiques i socials d'ara són molt diferents de les de fa uns anys: "Actualment, és habitual que a un prejubilat li quedin encara trenta anys de vida per davant formant part del que es coneix com a tercera edat. Ningú no es creu que siguin vells. La vellesa real comença als 75 o 80 anys, i tots aquests canvis es palesen en l'actitud d'aquestes persones. Abans es trobaven en una etapa finalista; ara comencen a descobrir facetes positives de la vida de jubilat."

Un cop d'ull al nostre entorn és més que revelador: els majors de 65 anys no es consideren vells, en general. I és que, tal com plantejava el nonagenari periodista Carles Sentís en un article al diari Avui, "el perllongament de la vida, és un problema?".

Milers de persones demostren cada dia que no ho ha de ser necessàriament. La presència de gent gran a cinemes, bars, restaurants, teatres, museus o viatges és d'allò més habitual. Han deixat de ser el col·lectiu passiu i conservador, amb pocs recursos i mentalitat tancada dins del qual es ficava tothom que hagués superat la barrera dels seixanta anys. Potser alguns dels seus membres tenen actituds conservadores, però també n'hi ha molts amb la mentalitat oberta, amb ganes de divertir-se i d'aprofitar el temps per fer totes aquelles activitats que no havien tingut ocasió de realitzar mentre tenien l'obligació d'anar a la feina cada dia i tirar endavant la seva família.

"Hem passat d'un col·lectiu tractat de forma homogènia, de boina, bastó, bastant inculte i assegut en un parc a un col·lectiu fins i tot més heterogeni que el dels adults", assegura Vizcaíno. "És cert que hi ha gent que està malament, però n'hi ha molts -i cada vegada en són més- que es conserven prou bé. Els que es queixen són els de noranta anys, com és normal. Però al costat d'aquests hi ha els de seixanta anys que no tenen aquests problemes."

I és gent que vol seguir participant en la societat. Algunes dades: Firagran, un certamen firal que se celebra al Port Vell, ha duplicat en quatre anys el nombre de visites i d'expositors; de les onze associacions dedicades a la gent gran que hi havia el 1975 a Catalunya s'ha passat a 1.100; 500.000 catalans de més de 65 anys disposen del carnet d'usuari de la xarxa de casals; 25.000 persones participen en cursos de noves tecnologies; més de 60.000 participen en activitats culturals i socials de casals d'avis de l'Ajuntament de Barcelona; una sessió informativa sobre el Fòrum 2004 va omplir les 600 places de l'auditori on se celebrava; una cinquena part dels voluntaris catalans té més de 65 anys...

El mercat i les eleccions
La participació es canalitza a través d'organismes com el Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. Es va crear el 1991 amb el propòsit d'afavorir la integració de la tercera edat i és el principal interlocutor del col·lectiu amb l'Ajuntament. En l'actualitat l'integren 200 entitats i un grup d'experts i representants del municipi. A principis del 2003 es constituirà el Senat de la Gent Gran de Barcelona, que aplegarà entitats i ciutadans amb ganes de col·laborar en la millora de les condicions de la gent de la seva edat, però també de la societat en general.

"És gent que es fixa molt en la qualitat de la ciutat i que fan molta força -revela un portaveu municipal. Es queixen quan els semàfors no funcionen o quan una obra no s'acaba a temps, avisen quan hi ha una bastida que molesta... Són bel·ligerants, cosa que no passava fa quinze anys. No es queixen de forma resignada, sinó que exigeixen solucions. La gent gran d'ara no són com la generació anterior, que va passar la guerra. Els d'ara van protagonitzar el canvi als anys seixanta i setanta, i no es conformen. N'hi ha prou de veure com són les trobades amb ells, com el Congrés de la Gent Gran: participatives i riques."

Les noves generacions d'avis i àvies no es volen quedar enrere en la cursa del coneixement. Així s'explica l'èxit aclaparador dels cursos d'informàtica i Internet que organitzen institucions i entitats privades. Aconseguir una plaça en un d'aquests s'ha convertit, per a molts interessats, en una quimera.

"No admetem que la jubilació sigui un punt i a part o un trencament, sinó una fase de la vida igualment enriquidora que les anteriors", reivindica Pere Meseguer, antic directiu de banca i actual vicepresident de Conex. "No podem amagar que, per a molta gent, jubilar-se és una frustració. La persona viu envoltada d'inputs professionals, i quan plega hi ha un trencament brutal i sobtat que molts no saben assimilar. La societat no ens prepara per a això. Les empreses s'ho fan de manera que cada treballador pensi que és imprescindible, i t'hi dediques en cos i ànima. De sobte, et jubilen. Nosaltres fem veure a aquesta gent que hi ha moltes més coses que la feina, que quedar-se aturat no vol dir quedar-se quiet, que és nefast. Hem d'usar la nostra energia per fer la nostra aportació a la societat, que és el que ens satisfà".

Conex és una de les nombroses entitats privades relacionades amb la gent gran. Es va fundar el 1964 amb un objectiu ben simple: "qui té dóna i qui necessita rep". Rere aquest eslògan hi ha una associació que ofereix unes classes molt particulars: els professors no cobren, els alumnes no paguen i els rols de professor i alumne són intercanviables. Qualsevol membre de Conex pot ser alumne d'unes matèries i professor d'altres.

"La gent que ve aquí no espera res a canvi, però descobreix que li aporta molt. Jo em diverteixo més ara que quan treballava al BBV", revela Meseguer. I una cosa semblant deuen pensar els 1.800 socis de l'entitat. Les seves nombroses activitats, entre les quals hi ha tai-txi, macramé, idiomes o aquarel·la, són impartides per 470 ensenyants, i compten cada setmana amb 2.600 assistents.

Capítol a part són els cursos que alguns veterans ofereixen a joves que volen muntar una empresa. O un projecte europeu per ajudar a joves aturats mitjançant cursos d'ecojardineria, d'iniciació al vídeo o de tècniques de venda. Conex treballa amb els seus propis criteris. La direcció ha rebutjat integrar-se en un projecte de l'Inem o competir amb la Generalitat realitzant un projecte que ells havien endegat abans. L'únic que persegueixen, explica Meseguer, és evolucionar d'acord amb les necessitats de les persones, buscar solucions a les noves necessitats.

Amb una experiència de més de vint anys treballant amb i per a la gent gran, Jordi Vizcaíno trenca alguns estereotips sobre costums de vida o nivells d'ingressos. Diu que les noves generacions de jubilats cobren "pensions fortes, comparativament més que els joves. La mitjana està bastant per sobre dels 600 euros. Si es té en compte que són molts els que en cobren 300, vol dir que bastants estan molt per sobre de la mitjana".

Representen, doncs, un mercat atractiu per a les empreses. "Les multinacionals els veuen com un mercat sucós per vendre'ls productes. I la gent gran no sols viatja, que és el tòpic: també tenen cura del seu cos, són consumidors de productes tradicionals com la roba o els electrodomèstics, i creix el mercat de l'atenció, com les residències de qualitat, aquelles que cobren 1.800 euros mensuals, l'atenció domiciliària o les telealarmes", explica aquest responsable municipal.
"Aquest canvi es nota també en la publicitat -continua-. No es dóna una imatge compassiva adreçada al pobre iaio, sinó que se'l tracta com un ciutadà més, actiu, amb tots els seus drets i també tot el seu temps lliure per aprofitar. Tenen cert poder adquisitiu, poden viatjar en temporada baixa i, cosa que no és menys important, són molts, molts ciutadans i, per tant, molts vots, que compten i que volen ser tinguts en consideració."

És destacable la cura amb què les institucions públiques tracten el col·lectiu. En una campanya municipal recent, els anuncis no associaven la tercera edat a limitació de moviments, dependències o falta de mobilitat, sinó a la possibilitat d'omplir el seu temps amb més de 800 activitats.

El temps. Vet aquí. La gent gran és privilegiada en un dels béns més escassos de la competitiva societat actual.
El responsable del programa Gent Gran del Sector de Serveis Personals de l'Ajuntament assegura que vivim un "boom de la gent gran", i que aviat viurem una autèntica revolució: "El fenomen de l'exclusió va de baixa, o això s'anuncia com a tendència de futur. De moment, sols una minoria informada és conscient de les possibilitats que se'ls obren quan es jubilen. El salt definitiu serà quan aquests homes i dones siguin conscients que de forma col·lectiva poden ser un grup de pressió, com els 'panteres grises' als Estats Units, que van adonar-se que pressionant podien aconseguir coses. Aquí tindrem també un lobby important; en un termini de vuit o deu anys, quan prenguin consciència del pes tan important que tenen com a col·lectiu i quan descobreixin les possibilitats que l'associacionisme els ofereix, es produirà una vertadera explosió".

Vizcaíno afirma que "en l'actualitat, els governants ja manen per a una franja de la població", i que els partits polítics intentaran controlar aquestes noves entitats. La força de la gent gran a les eleccions ha esdevingut determinant. Per al 2020, s'espera que els votants de més de cinquanta anys representin la meitat del cens a la pràctica totalitat de països de la Unió Europea. Té a veure amb aquesta perspectiva el fet que, amb algunes variacions, l'import de les pensions es mantingui en la majoria de països occidentals des de fa anys a pesar que els experts acostumen a recomanar el contrari?
Els que fan aquestes recomanacions calculen els diners que costa un sector de la població que ha deixat de ser "rendible" des d'una òptica únicament econòmica. Així, fan saber que el 60% de la despesa econòmica que realitzem durant tota la nostra vida es concentra en l'any previ a la nostra mort. O que el 40% de la despesa farmacèutica de la Seguretat Social va destinada a la tercera edat.

Respecte al futur, els economistes es fan moltes preguntes: "Parlen del cost de dependència i es pregunten com es finançarà l'assistència, parlen del mercat que suposa tanta gent gran, de la necessitat de replantejar la viabilitat del sistema de pensions, d'assegurar que el sistema sanitari es faci càrrec de les cronicitats i l'atenció a les dependències...". Vizcaíno deixa la frase en punts suspensius. Encara queden moltes incògnites per aclarir.

En el que tots els experts coincideixen és en el fet que l'envelliment de la població suposarà -si no ho està suposant encara- canvis en els sistemes nacionals de salut, els plans de pensions, els temps de treball, l'educació i l'edat de jubilació, per poder així afrontar les polítiques demogràfiques i d'immigració.

El passat mes d'abril es va celebrar a Madrid la segona Assemblea Mundial de l'Envelliment. L'encontre internacional, auspiciat per Nacions Unides, tenia com a lema Una societat per a totes les edats. Durant uns dies, 3.500 experts van intercanviar punts de vista i van concloure que era necessari aprofitar el potencial humà, la saviesa i l'experiència que la gent més gran pot aportar.
Ja ho va dir el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, en l'esmentada assemblea: "A l'Àfrica es diu que quan mor un ancià desapareix una biblioteca".