La primera cosa que cal dir és que no ha fet crisi el món editorial. Ha fet crisi un model editorial, que és molt diferent. Hauria fet crisi el món editorial si la gent comprés menys llibres en català, o ara hi hagués menys gent a les llibreries que abans, o les vendes estiguessin caient en picat. Però res de tot això no és veritat. Les xifres indiquen un constant però sempre lent creixement de lectors en català: any rere any augmenta la xifra absoluta de llibres venuts, fet que posa de manifest que es pot ser, i s'ha de ser, optimista. I, en qualsevol cas, indica que el mercat no ha decaigut i que les expectatives de guanyar lectors, encara que no sembli possible en un espai tan petit com el nostre, poden créixer encara molt de temps. Llavors, per què s'ha produït la crisi? Per què grans grups anuncien que baixen entre un 20% i un 30% la producció? Per què hi ha aquest ambient de retrocés? La resposta, em sembla, és molt senzilla: durant els últims anys, l'oferta ha superat àmpliament la demanda, i la quantitat de novetats que hi havia a les llibreries era literalment impossible d'absorbir pels lectors, per molt que hi posessin moltes ganes i creixessin cada vegada més. No es tracta, doncs, d'una crisi de lectors, sinó de productivitat. S'han publicat massa títols, s'han inflat els tiratges i algú ha cregut que el mercat es podia estirar sense límit. I la corda, de tant tensar-se, s'ha trencat: la gent volia llibres, però no en volia tants. Hi ha un grup editorial en català que l'any passat va treure al carrer més de 200 novetats en català repartides entre tots els seus segells. Dues-centes novetats! Algú que col·loca al mercat gairebé una novetat per cada dos dies de l'any en un mercat reduït com és el català no pensa, evidentment, que el més important és la qualitat sinó la quantitat. Es tracta d'alimentar una maquinària que sigui cada vegada més gran i, entre altres coses, pugui eixugar la quantitat de devolució que entra. S'aplica la següent equació: com més devolució entri, més augmentarem la producció. Però la bola es fa cada vegada més gran i un dia torna, com un bumerang. Aquest dia ja ha arribat: els grans grups estan en crisi, no pel que fan ara, sinó pel que han estat fent els últims anys: massa llibres, i massa poc cuidats.

L'arribada al món editorial català d'alts executius provinents d'altres sectors segurament ha servit per dinamitzar alguns segells, però ha posat en evidència una manera de tractar el llibre que, a la llarga, sempre és un error. Un llibre no és una llauna de conserves, ni un ordinador, ni una torradora. Un llibre no es pot fer a l'engròs, ni es pot pensar com una part d'una cadena gegant de producció. Cada llibre és diferent, cada llibre s'ha de pensar i s'ha de mimar, perquè, en definitiva, el que pretenem els editors no és vendre un producte ni un objecte normal de consum, sinó vendre una història, una idea creativa o el que sigui, però és sempre un material sensible, fràgil i delicat. I, a sobre, un llibre, a diferència d'una torradora, es pot tornar. Si s'oblida això tan elemental, s'està oblidant una bona part de la feina de l'editor, que és la feina que a la curta i a la llarga proporciona èxits. I és obvi que traient un llibre cada dos dies és difícil tractar amb cura aquest material i que el més fàcil és que a la llarga aquest mètode acabi passant factura.

És veritat que aquest sistema de treball dels grans grups en català ha passat factura a tothom, no només als culpables del disbarat. Qui fa dos-cents títols a l'any es perjudica a ell mateix però també als altres: s'empastifen les llibreries de títols prescindibles, es cansa al lector, es desconcerta a la gent i les conseqüències de l'allau són dolentes per a tothom. Però queixar-se no serveix de res. Al cap i a la fi, es tracta d'una gran notícia que els qui fa tres mesos exposaven grans plans de creixement es tirin ara endarrere i anunciïn baixades en la producció. Aquesta crisi, ja ho he dit, és una crisi d'un model editorial, i, per tant, benvinguda la crisi, perquè ha arribat, per fi, l'hora de la moderació i el sentit comú.

I, per tant, ha arribat l'hora dels segells editorials petits i independents. Perquè no n'hi ha prou amb ser petit per sortir amb èxit de la situació actual. És necessari no estar en cap gran estructura, ser autònoms, ser independents. El nostre paper és el de sempre, però amb una diferència: del moment actual en sortirem necessàriament reforçats, perquè s'ha demostrat que la manera d'entendre l'edició dels petits segells és ara més adequada que mai. S'imposa el sentit comú en els tiratges (si saps que en vendràs 1.500, per què fer-ne 4.000?), la racionalització en els avançaments (com és possible que es paguin avançaments de 20.000 euros a autors que no arriben a 3.000 exemplars venuts?) i mimar els llibres que es fan (com és possible que algunes editorials no tinguin ni temps per promocionar els seus propis llibres, de tants que en treuen?). Ja ho veuen: s'imposa, simplement, el que s'ha fet sempre, sense més secrets. Però és que després d'uns quants anys de bogeria col·lectiva, amb les grans editorials plenes d'executius i buides d'editors, ha passat el que molts ja havíem pronosticat i més d'un no tenia ganes d'escoltar.

Quaderns Crema o La Campana són dos exemples de com arribar d'una manera molt diferent al mateix punt: cuidar els llibres, tenir idees, fer prevaler la relació amb els autors, ser àgils. No és res més que fer bé l'essencial, que és el que al final valoren els lectors. Les petites editorials estan destinades a continuar sent capdavanteres en moltes coses, però en una per sobre de totes: la creativitat. És molt més fàcil pensar i tenir idees noves i diferents quan s'està tranquil i s'actua amb independència que no pas quan es treballa al servei d'una maquinària pensada per facturar i produir. La creació pot ser la causa de fer diners, però no hi té gaire a veure. Amb diners es poden comprar obres i autors, fer campanyes de màrqueting i anuncis a la televisió, es poden comprar editorials i es pot comprar, fins i tot, l'última novel·la del Premi Nobel, però, al final, no es pot comprar l'única cosa que importa: la voluntat del lector. Al lector no se'l pot subornar: o li ve de gust comprar o no comprarà. Aquesta idea, òbvia i elemental, és precisament la primera i última taula de salvació on ens podem agafar els petits editors. Només cal mirar qualsevol llista de llibres més venuts en català i comptar les editorials independents que hi entren setmana rere setmana. Malgrat la crisi, o més ben dit, precisament per la crisi del sector, crec que ara s'ha de ser més optimista que mai i que si fem les coses bé, com va dir algú, el futur ens pertany.

      Quadern Central