L'any 1980 es publicava a la col·lecció Nova Terra Els orangutans. Era una segona edició; la primera havia sortit l'any 1967. Entre l'any 1967 i l'any 1980 havien passat moltes coses, moltíssimes! Una d'aquestes coses, que segurament no té cap mena d'importància per a ningú, però que sí que en té per a mi, és que havia conegut en Joaquim Carbó i ens havíem fet bons amics.

En aquella segona edició d'Els orangutans, en Jaume Fuster hi va fer un pròleg en el qual, tot i ser un pròleg d'amic, deia algunes veritats inqüestionables: que l'obra era una aventura joyciana d'un pinxo de barri que només pensa a repassar-se les flàvies que li cauen a mà i que, amb aquest llenguatge, explica el viatge a Ítaca d'un personatge fruit d'una educació, d'una guerra, d'una dictadura feixista, dels inicis d'una societat de consum. Deia, també, que en Quim escrivia perquè volia escriure, perquè ho necessitava, perquè li agradava.

La meva generació no va matar els avis -en Calders, la Rodoreda, en Pedrolo, en Perucho, la Capmany, en Bartra, en Llompart, l'Estellés, i tants d'altres-, perquè prou feina va tenir a recuperar-los. Però sí que es va oblidar dels pares i d'algun tiet, encara que ara tots siguem, si fa no fa, considerats per les generacions posteriors com de la mateixa quinta. I consti que he utilitzat la paraula generació sense entrar en detalls, només per entendre'ns.

Amb el Joaquim Carbó, però, va passar una cosa curiosa: per una banda, pertanyia als pares oblidats -i rebutjats- i, per l'altra, era un escriptor que es vinculava perfectament als autors sorgits al voltant dels anys setanta, tant per ideologia com per la manera de fer literatura, tant si feia literatura infantil com si la feia per a adults. I això, vist ara que ha complert setanta anys -ara que la literatura infantil i juvenil és considerada tan important o més que la literatura per a adults-, també és una realitat de les de bon de veres. Encara més, al marge de grups generacionals, al marge que sigui amic o no, al marge de l'edat dels seus lectors, al marge de llibres publicats i venuts -un centenar de títols, un milió d'exemplars venuts, diu el llibre que li han publicat les editorials pels seus setanta anys-, al marge de tot això, el cert és que en Joaquim Carbó és un bon escriptor. No dic magnífic, no dic excel·lent, dic senzillament bo; que és just el contrari de dolent. És el millor que es pot dir d'un escriptor.

A la festa que li van fer els amics per celebrar el seu aniversari i la sortida del llibre esmentat, en Quim va dir que, quan el preparava, pensava que podria ser el seu testament... però que, mirant mirant, ja s'havia empescat dues noves històries.
Que per molts anys puguis continuar mirant, amic!