El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, iniciativa conjunta de les fundacions Universitat Pompeu Fabra, Centre de Regulació Genòmica i Institut Municipal d’Investigació Mèdica, té l’objectiu de crear un entorn idoni per a la interacció entre la recerca bàsica, la recerca aplicada i la innovació tecnològica en l’àmbit de la biomedicina. L’edifici emblemàtic del Parc està previst que s’inauguri l’any vinent: el 2004.

El Parc Biomèdic té una història plena d’alts i baixos...
La història té diferents interpretacions; jo puc donar la meva perspectiva. A finals dels anys vuitanta, Joan Clos (quan era Regidor de Ciutat Vella) em demana informació sobre els parcs tecnològics als Estats Units; jo la vaig buscar. A partir de la informació recollida, gestem un projecte que es concreta en el pla especial urbanístic: el camp de futbol Marítim ja queda tipificat com a Parc de Recerca Biomèdica. La realitat és que, des del projecte inicial fins avui, les coses han canviat molt pel que fa als continguts. També hi han influït les diferents conjuntures econòmiques, que han provocat alts i baixos, fins i tot moments en què gairebé ningú no apostava pel projecte. En qualsevol cas, sempre ha existit algun cuiner pendent dels fogons. És un projecte que ha esdevingut una realitat gràcies a la tenacitat i a la persistència.

Quin va ser l’objectiu original del projecte?
Inicialment volíem anticipar-nos i ubicar a Barcelona un parc científic. Aquesta era la idea original. Després el projecte s’ha anat definint i prenent formes més concretes. En la definició ha estat molt important la perspectiva de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM). Nosaltres som un departament de recerca vinculat a una institució d’assistència sanitària, l’IMAS. Sempre hem tingut clar que com a IMIM, a partir d’un pressupost assistencial i sanitari, no podíem créixer. Teníem dues possibilitats: quedar-nos quiets o imaginar-nos d’altres maneres per fer-nos més grans, crear més massa crítica i incorporar noves línies de recerca bàsica. Vam plantejar-nos aquest segon objectiu a partir d’una idea molt clara: només podíem créixer a base de buscar partners, col·laboradors disposats a compartir amb nosaltres aquest espai.
Simultàniament a aquesta decisió, una segona estratègia va ser anar a trobar i convèncer personalment nous investigadors –líders de grups de recerca– per incorporar-se a l’IMIM. Vam aprofitar les jubilacions o les baixes per canvis de feina per tal de crear un equip potent i de futur per a la recerca biomèdica.

Abans d’arribar a un acord amb la Universitat Pompeu Fabra (UPF) van “flirtejar” amb altres institucions...
És cert. Durant dos anys, l’IMIM va ser un centre adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Però no ens vam entendre i vam trencar la relació. La idea era que ocupessin una part del nou edifici de l’IMIM, remodelat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. També vam mantenir negociacions amb la Universitat Autònoma de Barcelona perquè una part del campus s’ubiqués en aquesta zona. Però no va sortir bé.

Al mateix temps vostès mantenien relació amb la Universitat Pompeu Fabra...
Aquesta universitat estava aleshores en procés de naixement. L’any 1996 donem el pas per convertir-nos en partners. La UPF té interès per associar-se al Parc Biomèdic perquè valora dos aspectes. Per una banda, li ve de gust fer seu indirectament l’IMIM i, per l’altra, constata que hi ha espai suficient a la seu de l’IMIM per iniciar els estudis de biologia humana i medicina. Aquest departament i els estudis s’inicien l’any 1998.
Paral·lelament a aquest procés, des de la UPF proposem a la Generalitat crear un centre de recerca al voltant de la genòmica. Per redactar la memòria del projecte vam comptar amb la col·laboració de Jaume Bertranpetit i Xavier Estivill. De fet, ja ens havíem anticipat en l’aposta per aquesta especialitat contractant Roderic Guigó, un bioinformàtic avui vinculat al Projecte Genoma.

El Centre de Regulació Genòmica s’impulsa durant l’etapa Mas-Colell com a conseller d’Universitats i Recerca. Quin paper juga la Generalitat de Catalunya en l’impuls del Parc de Recerca Biomèdica?
El Centre de Regulació Genòmica neix l’any 2000 vinculat a la Generalitat, que és la institució que posa els recursos econòmics. També hi participa la Universitat Pompeu Fabra. Un altre aspecte important és la decisió de proposar a Miguel Beato, reconegut científic que treballava a Alemanya, que s'hi posi al capdavant. Beato accepta la direcció del Centre de Regulació Genòmica (CRG).
Val a dir que poc abans de la creació del CRG, i fruit d’una llarga negociació, es tanca un acord entre l’IMAS, l’Ajuntament de Barcelona i la UPF per impulsar el Parc de Recerca Biomèdica. Un any després, la Generalitat de Catalunya s’afegeix al projecte científic però considera que no li correspon implicar-se en les inversions necessàries per construir l’edifici, la qual cosa ara podria replantejar-se molt positivament.

D’on surten els recursos econòmics per al Parc Biomèdic, avui en construcció?
El Consorci de la Zona Franca i l’Ajuntament de Barcelona constitueixen una comunitat de béns. Tant l’alcalde Clos com Enric Lacalle tenen un paper clau en la decisió. Al cap de pocs mesos canvia l’accionariat; s’hi afegeix Agrupació Mútua. Per tant, l’edifici l’està construint una comunitat de béns privat sense finalitat de lucre. La inversió en l’edifici, que inaugurarem el 2004, és de 60 milions d’euros. S’hi anirà de lloguer. Per altra banda, hi ha un nucli científic inicial: l’IMIM, la UPF i el Centre de Regulació Genòmica. Així mateix, l’estiu de l’any 2002 es va constituir la Fundació Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, que té l’objectiu d’actuar com a eina de coordinació, cooperació, i també com a grup de pressió.

Què explica la implicació de l’Agrupació Mútua?
El mèrit és d’Enric Lacalle i de l’alcalde Clos. L’Agrupació Mútua és un inversor que ha fet els seus números i, per tant, considera interessant l’operació. Un fet a destacar és que el nucli inicial –UPF, CRG i IMIM– ocuparà un 80% de l’edifici. Així mateix, hi ha altres iniciatives en marxa com la constitució d’una empresa mixta pública-privada (Fundació IAT) que instal·larà un sincrotró i un conjunt de càmeres d’emissió de positrons per fer recerca clínica orientada a l’estudi del cervell, que en anglès s’anomena brain discovery.
Per la seva banda, la multinacional farmacèutica GSK instal·larà al Parc la seva unitat d’assaigs clínics de molècules per a psiquiatria. De fet, ja operen a la seu de l’Hospital del Mar i faran el trasllat al Parc Biomèdic atrets per les instal·lacions preparades per donar servei a la indústria farmacèutica. Volem que aquestes infraestructures siguin el principal focus pel que fa a aquesta tecnologia al sud d’Europa i competeixin amb el centre de PET que es troba a Uppsala, a Finlàndia.

Una part important del Parc Biomèdic ja té llogaters però manca aproximadament un 20% d’espai per omplir. Qui volen que l’ocupi?
Encara no està decidit. No hauria d’haver-hi cap pressa.

Però a la ciutat hi ha diferents iniciatives en l’àmbit de la biomedicina...
Efectivament, però cada iniciativa és diferent. Tots compartim la mateixa finalitat –que Barcelona sigui un punt de referència en la recerca biomèdica–, però les nostres històries són molt diferents. Per exemple, tenim el cas de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), un consorci que agrupa la recerca de l’Hospital Clínic, un dels centres amb més tradició i prestigi de l’Estat espanyol, i la investigació bàsica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i d’un centre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Així mateix, trobem el Parc Científic de la Universitat de Barcelona, que agrupa una extracció dels millors grups en recerca biomèdica d’aquesta universitat, i que també impulsa un viver d’empreses. Per la seva banda, la Universitat Autònoma de Barcelona treballa en la idea del Biocampus. Tots ells són clusters modernitzadors en biomedicina que s’estan desenvolupant a Barcelona i la seva àrea. Pel que fa al Parc Biomèdic, es tracta d’un projecte més petit en dimensions on apostem per l’excel·lència. I això ha estat possible gràcies a l’oportunitat de triar alguns dels millors científics en diverses especialitats.

El Parc Biomèdic aposta per algunes especialitats punta de la recerca biomèdica?
Sí. Tradicionalment, l’IMIM ha estat punt de referència a Espanya en l’àrea de l’epidemiologia i la salut pública. Així mateix, tenim una tradició en farmacologia i en recerca bàsica del càncer. Darrerament hem fet una gran aposta en informàtica biomèdica. De fet, l’acord amb la UPF reforça molt la biologia estructural i bioinformàtica, així com les àrees de recerca bàsica emergents.

Quina és l’aportació del Centre de Regulació Genòmica?
Suposa la creació d’un centre punter en la recerca de la genòmica, que a més a més, compta amb una segregació del grup de Xavier Estivill, molt reconegut en recerca genètica.

Vostè ha descrit quatre iniciatives-realitats en marxa en el camp de la biomedicina a Barcelona i la seva àrea. Existeix una estratègia comuna o són competència?
Cada iniciativa ha anat per lliure en la seva creació. Malgrat això, no hem tingut problemes de competència. No ens barallem perquè hi ha tant per fer que hi cabem tots.

Però els recursos econòmics no són il·limitats...
Això és cert. Però tots tenim clar que aquest és un procés que comença i que hem de créixer. A més a més, hem tingut la sort d’entendre’ns entre les persones, entre els líders: Joan Guinovart i Màrius Rubiralta, del Parc Científic; Joan Rodés i jo mateix. Costa molt que s’entengui que el futur de la recerca passa per impulsar clusters com el nostre. No podem quedar-nos aturats. Aquestes iniciatives són necessàries per competir a l’espai europeu de recerca, per impulsar iniciatives de primer nivell i, fins i tot, per sobreviure.

Vostè assegura que les diferents iniciatives biomèdiques no estan en competència. Però com es complementen, de quina manera concreta cooperen?
Més enllà del lideratge polític en temes de recerca, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, nosaltres tenim molt clar que hem de cooperar i constituir-nos com a entitat única per a determinades operacions. De fet, hem creat una plataforma que anomenem Aliança Biomèdica de Barcelona. Pretenem que, per a determinades iniciatives, la recerca biomèdica a Barcelona sigui sostenible i funcioni com una sola peça.

En quins aspectes concrets?
Per exemple, en els serveis cientificomèdics, que en alguns casos no té sentit que estiguin duplicats, o en l’impuls d’un animalari comú, donada la necessitat d’animals transgènics per a la recerca.

I pel que fa al viver d’empreses, també ha de ser comú?
Cal fer algunes consideracions. En primer lloc, a Barcelona no li sobra l’espai i, per tant, crec que el millor seria comptar amb un lloc especialitzat per ajudar els starts-ups empresarials a créixer. Per tant, i en el marc d’aquesta coalició de l’Aliança Biomèdica, cal un únic viver d’empreses que es posi allà on sigui. La ubicació no té importància. A més a més, l’experiència em diu que barrejar grups de recerca, amb mentalitat acadèmica, i investigadors que treballen a partir del xip empresarial no és positiu, es produeix algun tipus de contaminació negativa. Defenso que cal provocar l’aparició de start-ups, però que quan estiguin madurs, a punt de sortir al mercat, es concentrin en un altre lloc. Quan la cultura imperant no és fer negoci, no es pot imposar de cap manera.

Per tant, el Parc Biomèdic no vol empreses?
En el cas del Parc Biomèdic de Barcelona, estic convençut que el nostre objectiu principal no és acollir majoritàriament empreses, tot i que n’hi haurà lògicament. El primer deure que tenim és canviar la cultura de les nostres organitzacions pel que fa a les relacions amb el món industrial i entendre la seva dinàmica. Per exemple, l’estratègia de la indústria farmacèutica ha canviat molt en els darrers anys: han descentralitzat els centres de recerca i desenvolupament i han fomentat la política de contractar temporalment els millors centres i investigadors per fer recerques i treballs concrets.

I com s’aconsegueix fer saber a les empreses d’arreu del món el coneixement que vostès tenen?
Doncs simplement hem de crear un equip comercial que “vengui” a tot el món el coneixement que acumulem. I ho hem de fer amb visió i ambició global, viatjant per tot Europa i pels Estats Units perquè, malauradament, les nostres empreses pràcticament no fan recerca.

Les empreses no fan recerca i el sistema públic, segons afirmen molts investigadors bàsics, no disposa dels recursos suficients. Una part important de la comunitat està decebuda per no dir desmoralitzada....
Els nous clusters, com el cas de la biomedicina, i els grups d’excel·lència només sobreviuran si existeix una base forta i consolidada. Per tant, cal augmentar la inversió, posar diners per a la supervivència de la base.

Però l’anàlisi de les xifres no mostra una aposta decidida per la recerca bàsica. Potser vostè és optimista amb l’arribada al Ministeri de Ciència i Tecnologia del ministre Josep Piqué...
Intentem observar les coses a quinze anys vista. Em sembla que encara estem construint els fonaments. La base existeix i està estructurada. Catalunya té coses increïbles. Per exemple, la marató que cada any organitza Televisió de Catalunya és un actiu que no té cap altra comunitat autònoma i que ja forma part de les estructures consolidades dels pressupostos dels centres de recerca biomèdica.
És cert que la base s’ha de mantenir i enfortir injectant més recursos econòmics. Però fer recerca no és un dret que tingui tothom. Només el tenen aquells investigadors especialment preparats. Ho ha de fer la gent que està especialment preparada.

No correm el perill de marginar una part important dels investigadors si només apostem per uns quants grups d’excel·lència?
Si no impulsem aquests clusters quedarem fora del radar d’Europa. No es pot apostar per totes les especialitats. Hem de triar i fer tres o quatre grans apostes. A Barcelona i a Catalunya, en biomedicina no hi ha dubte: tenim una gran tradició de recerca clínica que estem complementant amb recerca bàsica. En aquest sentit, estem millor que Madrid, on tenen grans centres de recerca bàsica però amb escassa aplicació clínica. I revertir aquest escenari no és gens fàcil.

A més a més de la biomedicina, per quines altres especialitats cal apostar?
No sóc expert en d’altres camps però sembla que també podem ser excel·lents en aeronàutica i en el sector de la química.

Com valora el sincrotró que està previst construir a la zona del Vallès? El nostre sistema de ciència-tecnologia es pot permetre una inversió tan quantiosa?
Sóc partidari de, com a mínim, doblar la inversió en recerca. Per tant, en aquest escenari hi caben infraestructures com un sincrotró. Allò que no ens podem permetre és quinze apostes en diferents àmbits. Hem de triar.

En principi, un sincrotró és una infraestructura interessant per a la recerca biomèdica. Ho farà servir la indústria?
Esperem que sí. En el cas dels clusters biomèdics, crec que ho aprofitaran si el finançament general no disminueix o, més ben dit, augmenta. Si es fan bé les coses, pot ser una infraestructura beneficiosa per al conjunt de la recerca.

Com valora la gestió del conseller Mas-Colell des que és al capdavant de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació?
Molt positivament. El conseller Mas-Colell ha creat centres de recerca, ha alliberat bons investigadors de la tasca docent perquè es puguin dedicar a la recerca. Ha fet allò que podia fer. Potser ara calen grans decisions polítiques que van més enllà de les seves competències.

Quines?
Els serveis cientifico-tècnics que existeixen a cada universitat no són sostenibles. Necessitem un consorci que agrupi tots els serveis. No podem tenir tots els mateixos aparells; calen models de gestió més eficients. Ara bé, per consolidar les bases que s’estan posant necessitem lideratge polític per vertebrar-ho i estructurar-ho.

A qui correspon exercir aquest lideratge?
A la Generalitat de Catalunya. A l’Ajuntament de Barcelona li pertoca ser molt col·laborador i facilitador a través dels instruments urbanístics. Entre tots hem d’entendre que Barcelona no pot convertir-se en un parc temàtic i evitar-ho. Ens vénen turistes, tenim un sector serveis potent, però Barcelona ha d’apostar pel cervell i el coneixement de veritat, seriosament. I aquest discurs, que defensa l’equip de govern des del Consistori, s’ha de demostrar amb fets, de manera indiscutible. Però el protagonisme principal i el lideratge no correspon a l’Ajuntament, de fet no hi té competències. Seria indispensable un pacte Generalitat-Ajuntament (considerant la gran Barcelona), independentment de qui mani a cada banda de la plaça de Sant Jaume.

Intueix algun líder que es cregui el paper de la recerca com a impulsor del desenvolupament econòmic i social?
S’acosta un any i escaig d’eleccions. Ja ho veurem.

“El Parc de Recerca Biomèdica ha de ser un entorn idoni per a la interacció entre la recerca bàsica, la recerca aplicada i la innovació tecnològica. L’edifici emblemàtic del parc està previst que s’inauguri el 2004”.