Des de 1978 he anat intervenint en la transformació i l’ampliació del Museu Picasso de Barcelona, en el carrer de Montcada, molt a prop de Santa Maria del Mar. Aquesta església gòtica i el Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe, malgrat la gran diferència d’edat, componen la parella més exquisida de l’arquitectura a Barcelona. Valgui això com a declaració de principis respecte de la meva actitud davant l’arquitectura existent i la seva reutilització: el vell, el nou, l’estricte, la pertinença a l’època, l’intemporal, el silenci, la qualitat perseguida, el que és veritat..., són preocupacions que són presents en el projecte.

He reinventat i adaptat l’interior laberíntic de diversos palaus medievals contigus (números 15 a 23 del carrer de Montcada) per poder encabir-hi la milionària xifra de visitants que el museu rep anualment.
Ara es presenta la reforma del sector del museu dedicat a l’exposició permanent, que no s’havia tocat des del seu inici en els anys seixanta. El carrer interior actua com a artèria principal ordenadora de l’espai arquitectònic i de l’ús del museu.
Les tres plantes dels palaus números 21 i 23, inaugurats el 1999, es destinen a exposicions temporals i això permet reorganitzar amb comoditat en els números 15, 17 i 19 els tres sectors clàssics d’un museu: serveis externs a la planta baixa, exposició permanent a la planta primera i serveis interns a la planta segona. La planta baixa és de lliure accés en els cinc palaus.

La intervenció en la façana del carrer de Montcada, limitada a accions en l’interior de les obertures ja existents, i la més lliure i nova, per l’estat de ruïna en què es trobava, realitzada en la façana posterior, estan pràcticament finalitzades, amb la incidència que això suposa en la redefinició dels espais urbans pròxims.
A part de les reformes en la zona privada de la planta segona, està pendent la definició precisa dels jardins posteriors i la plaça pública adjacent.
És molt important per al museu i el barri completar aquests aspectes exteriors.
Les grans dimensions urbanes del conjunt li confereix un paper rellevant en la definició i la qualificació d’aquest fragment de ciutat.

L’encàrrec va començar sent una feina de neteja i rehabilitació i quasi s’ha convertit en un projecte urbanístic. El traçat intern, l’establiment d’eixos que resolen les circulacions i posen ordre, entren en relació amb els espais públics, carrers i places, creant una estreta unió amb el barri entès com a teixit continu, suma graciosa d’exteriors i d’interiors com sol passar en les ciutats velles.

Treballo a partir del respecte. M’interessa aclarir els espais sense aplicar una neteja total que, al final, no aclariria res. No vull esborrar ni destrossar. Procuro afegir coses al que ja està escrit. Amb les successives intervencions acabes tenint la sensació d’urbanitzar, de conquerir i ordenar el territori.
En unir els diferents palaus, s’han traçat dos eixos, un de longitudinal de vuitanta metres, paral·lel al carrer de Montcada que encadena sales d’exposició en les plantes pis i els locals externs a la planta baixa. Un altre de perpendicular va del carrer al jardí del museu. L’esveltesa d’aquests elements permet relligar, inventant un espai comú singular, sense trencar el que ja hi havia.
Així, cada palau manté les seves característiques.

En el seu moment, situar el Museu Picasso en el carrer de Montcada va ser una decisió arriscada, però l’actual bon estat del barri ha demostrat que aquella decisió va ser encertada. Instal·lar el museu en una sèrie de palaus medievals no va ser idea meva, però la responsabilitat de fer en aquesta ubicació un bon museu sí que és una obligació de l’arquitecte.
Equilibri i tacte han estat presents en tot el procés del projecte sense que això comportés renunciar a res, ni del programa, ni de la història, ni de les condicions específicament arquitectòniques a obtenir.
Treballar sobre un edifici existent, sense partir de zero, és en realitat una constant en l’arquitectura de tots els temps. L’arquitectura és un art que s’inicia en els problemes que l’autor detecta i converteix en els estímuls més grans del projecte.

Davant la possibilitat de museu reclam, extravertit, explosiu, opto per la versió introvertit i recollit per una qüestió d’inclinació personal i fins i tot de cautela. Dubto de les possibilitats de permanència d’un edifici exhibicionista. Crec que és ajustant la mateixa arquitectura com s’aconsegueixen les màximes fites. La millor manera de deixar empremta és fer espais d’escriptura anònima, blanca, en certa manera intemporals però sempre personals.
El “menys és més” de Mies van der Rohe, per a mi, és més útil que mai, sobretot en el moment eclèctico-comercial en què la cultura està submergida. Això no vol dir que renunciï a commoure.

L’arquitectura és una qüestió de detalls, però detalls menors i majors. En el Museu Picasso, l’eix que comunica tots els antics palaus és un detall fonamental i el del sòcol de les sales n’és un altre. Tots plegats defineixen l’arquitectura.
En els centres històrics de les ciutats, estic a favor de les intervencions que actuen en certa manera des de la neutralitat.
Una certa indefinició figurativa, amb tot allò que suposa de silenci eloqüent, és el que més assegura la incorporació del que es fa ara a les èpoques futures i, fins i tot, la incrustació retroactiva del que és actual en el passat.

La neutralitat i la subtilesa són les millors armes per plantar cara al pas del temps, però, com escrivia Anatxu Zabalbeascoa a propòsit de la incorporació del sector d’exposicions temporals al museu (El País, 30/10/99), també podria entendre’s la meva intervenció com a “atrevida i despòtica”. Crec que sí, potser barrejant el terme “despòtic” amb els de “despullada”, “estricte”, “radical”. Estic a gust en el terreny de la indefinició, de l’obra oberta, o de la definició que ha de ser completada per l’observador.
A l’arquitectura, com a la vida, m’agraden les coses entre dues fronteres.

“He reinventat i adaptat l’interior laberíntic de diversos palaus medievals del carrer Montcada la milionària xifra de visitants que el museu rep cada any”.