Quan el 1995 es va popularitzar Internet, es va predir l’inici d’un procés de desurbanització per l’impacte que tindria el teletreball. Es considerava que, donat que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) permeten comunicar-se i intercanviar informació des de qualsevol punt del planeta, molts professionals i treballadors altament qualificats preferirien desenvolupar les seves activitats vivint en entorns que els permetessin tenir una millor qualitat de vida, entenent aquesta únicament com un contacte més estret amb la natura. La realitat ha seguit un camí diferent i en els darrers anys del segle XX —en què s’ha produït alhora la revolució de les TIC i el fenomen conegut com globalització— s’ha incrementat el procés d’urbanització a tot el planeta. Les dades de l’Habitat, el programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans, són concloents i indiquen que cada dia 180.000 persones s’instal·len per viure en alguna àrea urbana del planeta. El percentatge de persones que resideixen en ciutats continua incrementant-se i, si el 1950 tan sols el 30% de la població del planeta vivia en ciutats, l’any 2000 ja representava el 47% i per a l’any 2030 es preveu que serà el 60%. Tot i que és als països del Sud on més ràpidament s’està produint el procés d’urbanització, ni Europa ni els Estats Units ni Canadà no s’escapen de la tendència, de manera que en els propers trenta anys es passarà d’un 75% d’urbanites a un 84% als països desenvolupats.

Ens trobem, a més, en un moment històric caracteritzat pel pas de la societat i de l’economia industrial a la societat de la informació, com l’ha definit el sociòleg Manuel Castells. La principal característica d’aquest nou model de producció és que no se centra en la fabricació d’objectes, sinó en la creació i difusió d’informació i de coneixement. És el que Castells anomena “economia informacional”, perquè la informació és l’energia amb la qual funciona, talment el petroli en la societat industrial. Però, alhora, també és una economia global, que funciona amb l’organització de la producció i dels serveis en temps real, de manera que les empreses poden organitzar les seves activitats de forma instantània i a distància.

La ciutat com a node d’una xarxa
Les infraestructures bàsiques per al funcionament d’aquesta economia són les anomenades TIC, constituïdes per la informàtica i les telecomunicacions. Gràcies a aquestes tecnologies, és possible moure milions d’euros d’un país a un altre amb un sol clic. A més, les TIC han creat una nova geografia del món formada per xarxes globals que connecten diferents punts allunyats entre ells. Aquestes xarxes abracen diferents sectors econòmics i interessos socials. Així, hi ha xarxes de serveis financers, que tenen els seus nodes principals en ciutats com Nova York, Londres i Tòquio, acadèmiques, que connecten les universitats i els centres de recerca i desenvolupament, i també n’hi ha d’industrials, culturals, educatives, mèdiques, polítiques i socials. De fet, hi ha xarxes telemàtiques de qualsevol activitat humana possible, perquè són les que permeten connectar persones i organitzacions amb interessos semblants i residents en llocs diferents i allunyats.

Esdevenir un node, és a dir, esdevenir un dels centres des dels quals es genera la informació de la xarxa, és un dels objectius que avui persegueixen les ciutats i les institucions que la conformen. En aquest sentit, apostar per convertir-se en node és apostar per formar part del que la sociòloga Saskia Sassen, professora de Sociologia de la Universitat de Chicago, anomena “ciutats globals”.

En el cas de Barcelona, una ciutat d’1,5 milions d’habitants i capital d’una regió metropolitana de 4,5 milions, és difícil que pugui convertir-se en un node de la xarxa de serveis financers. Però sí que pot ser-ho d’altres sectors com el cultural, l’educatiu i el científic. L’estratègia de Barcelona passa, doncs, com en altres metròpolis europees, per esdevenir un referent internacional en activitats dedicades al coneixement i a la innovació. Per al regidor de Ciutat del Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona, Vladimir de Semir, es tracta d’apostar “per la barreja de funcions i activitats econòmiques, des de turisme fins a recerca, passant per indústria, comerç, cultura o serveis a les persones”. Es tracta de diversificar els sectors econòmics i fugir de la monofuncionalitat i l’especialització per tal de ser menys vulnerables a les crisis. Però, també, com assenyala De Semir, és una aposta per “la diversitat cultural i productiva que, en el nostre model de ciutat, han de ser valors clau en la generació d’idees”.

La creativitat és, doncs, l’element sobre el qual s’ha de basar la transformació econòmica de la ciutat en els propers anys. Això significa no tan sols apostar perquè a la ciutat es creïn i s’instal·lin universitats i empreses així com centres públics dedicats a la recerca i el desenvolupament, com és el cas dels centres de disseny d’automòbils de Renault i Volvo i la instal·lació al campus de la UPC dels laboratoris europeus d’Intel, creats els darrers anys a la ciutat. Es tracta, també, de crear una estratègia de ciutat que fomenti l’adquisició constant i permanent de coneixement per part de la població i, alhora, que fomentessin la producció de tota mena de nous productes i serveis, també d’aquells no comercials realitzats pels propis ciutadans, com les xarxes ciutadanes.

Els parcs científics i tecnològics
Va ser als anys vuitanta quan a Espanya es va començar a treballar en la línia de fomentar el desenvolupament econòmic de les ciutats i les àrees metropolitanes, potenciant la recerca científica i tecnològica. L’objectiu principal, en aquell moment, era incrementar la competitivitat de les empreses i del territori creant emplaçaments atractius on s’hi concentressin empreses que operessin en sectors d’activitat econòmica intensiva en tecnologia com ara l’electrònica, la informàtica, les telecomunicacions o la robòtica. Els parcs científics i tecnològics van ser apostes en aquest sentit. Els primers els van fundar els governs autonòmics i, en general, es van construir en àrees allunyades dels centres urbans perquè, d’aquesta manera, el recinte podia créixer a mesura que s’hi anessin allotjant empreses. El Parc Tecnològic del Vallès, el primer que es va crear a l’Estat el 1987, és un model en aquest sentit i ha aconseguit que s’hi instal·lin 142 empreses, la majoria de les quals operen en els sectors de les TIC, seguides per les empreses dedicades a l’enginyeria –tant civil, de productes i processos, com de sistemes– i, finalment, les que operen en els sectors de les biotecnologies i el medi ambient.

Cal assenyalar, però, que tot i les esperances que es van dipositar en ells, els primers parcs científics i tecnològics no han acabat de complir les expectatives. Segons Luis Sanz, director general de l’Associació Internacional de Parcs Científics (IASP), les primeres experiències van acusar la manca de referents en política científico-tècnica a l’Estat. Cal recordar que Espanya tot just començava a sortir de quaranta anys d’una dictadura que va mostrar molt poc interès en el progrés científic i cultural del país, alhora que iniciava el seu camí cap a l’ingrés en la Comunitat Econòmica Europea (CEE). De tota manera, també cal reconèixer el mèrit d’aquestes primeres experiències per haver estat capaces d’iniciar el debat públic sobre la necessitat de realitzar polítiques que fomentin la recerca científica i tecnològica com un dels puntals centrals per a la millora de la competitivitat de les empreses i les economies regionals.

La segona onada de parcs científics i tecnològics es va iniciar a mitjans dels anys noranta i, en aquest cas, els projectes van sorgir vinculats a les universitats. Amb l’entrada d’Espanya a la CEE el 1986, les universitats van començar a accedir a fons comunitaris d’ajuda a la recerca i el desenvolupament que els van permetre incrementar el nombre i la qualitat dels laboratoris i els centres d’excel·lència, entre altres infraestructures del coneixement. També es va produir un important impacte cultural que va permetre als gestors acadèmics i als responsables de les administracions públiques participar en els debats de política universitària, científica i tecnològica que s’estaven desenvolupant a la Unió Europea. Tot plegat, va fer possible que, com en tants altres camps, Espanya s’incorporés als països capdavanters en la gestió dels recursos públics.
Un exemple d’aquest segon model de parc vinculat a la universitat el trobem en el Parc Científic de Barcelona, impulsat per la Universitat de Barcelona, en què un mateix campus acull diferents centres de recerca i desenvolupament, tant públics com privats. Es tracta d’un organisme que té com un dels seus principals objectius la transferència de coneixement de la universitat a les empreses. Per tant, el desenvolupament econòmic continua sent un objectiu fonamental del centre. Però hi ha un altre element clau en la recerca que es desenvolupa en aquest parc: l’interès per incrementar la producció científica del país. Per assolir aquests objectius, el parc compta amb diferents laboratoris i serveis científics i tècnics que poden ser utilitzats pels diferents equips de recerca, entre els quals destaquen unitats de ressonància magnètica nuclear, de química fina, de genòmica o de proteòmica, entre altres.

Cap a un model no segregat
Tanmateix, els parcs científics i tecnològics estan sent qüestionats, especialment per la seva forma urbana i les conseqüències d’aquesta sobre els processos d’innovació, eix central de la seva activitat. Els dos models de parcs que s’han desenvolupat fins al moment s’han caracteritzat per ocupar espais perifèrics de les ciutats i regions metropolitanes o per situar-se a prop de les grans instal·lacions universitàries. Però sempre han estat concebuts com a espais per a la recerca, a la qual es poden afegir altres activitats vinculades, com la formació continuada per a investigadors i professionals altament qualificats. Tanmateix, en cap dels dos casos no s’hi realitzen altres activitats com les residencials, les culturals, les comercials o les lúdiques. Com ha indicat Tom Cannon, consultor del govern britànic en qüestions relacionades amb urbanisme i societat del coneixement i director del programa Respect London, “l’urbanisme ha separat els espais on viuen les persones d’aquells en què es generen les idees”.

De fet, aquesta ha estat la tesi urbanística central de la societat industrial. Des del segle XIX, l’espai de les ciutats s’ha organitzat funcionalment separant les activitats residencials de les laborals. Un exemple d’aquesta separació funcional de les activitats el tenim a Barcelona amb l’Eixample, el barri residencial de la burgesia de finals del segle XIX i principis del XX, i el Poblenou, el districte fabril de la mateixa època i que va ser conegut com el Manchester català. L’urbanisme funcionalista ha arribat a l’extrem de separar habitatge, treball, educació i activitats lúdiques i comercials. El resultat pot apreciar-se clarament en algunes grans àrees metropolitanes dels Estats Units, on la població ha de realitzar grans desplaçaments quotidians per desenvolupar les diferents activitats. Com a principals conseqüències cal assenyalar una mobilitat creixent i unes ciutats difuses que presenten greus problemes ambientals, socials i econòmics que fan que aquests models urbans siguin molt poc sostenibles.

A més, aquest model de ciutat, en què els espais de producció i adquisició del coneixement —tant les universitats com els parcs científics— estan separats de les altres funcions ciutadanes —viure, comprar, divertir-se—, tampoc fomenta la innovació tant com es podria esperar. Perquè es tracta d’un model que només fomenta la interacció entre centres de recerca i desenvolupament, universitat i empreses en campus tancats, i oblida altres agents socials, cada dia més implicats en les polítiques científiques i tecnològiques, com els governs i la pròpia ciutadania, organitzada o no. De fet, és un model urbà que manté la segregació entre ciència i societat.

Per a Vladimir de Semir, el que cal, precisament, és un projecte d’innovació diferent, que aposti per “una simbiosi entre els centres de recerca científica i la societat, que és la que aprova els pressupostos i la que té dret a estar informada i debatre l’aplicació o no dels nous avenços”. Es tracta, doncs, que els parcs científics introdueixin, com a un dels seus objectius estratègics, el desenvolupament d’estratègies comunicatives. Cal assenyalar que aquesta preocupació no és només de la ciutat de Barcelona, sinó que abraça tota la Unió Europea. Una prova de la necessitat d’emprendre accions per millorar la relació entre ciència i societat la trobem en el VI Programa Marc de Recerca Científica i Tecnològica de la Unió Europea, recentment aprovat, en què un dels camps temàtics de recerca es titula, precisament, Els ciutadans i la governança en una societat basada en el coneixement. Però la proposta de la Comissió Europea va més enllà, i considera que la millora de la relació entre la ciència i la societat ha de ser una de les quatre mesures –juntament amb les referents a recerca i innovació, recursos humans i mobilitat així com infraestructures de recerca– sobre les quals s’ha d’estructurar l’anomenat Espai Europeu de Recerca.

Dels parcs científics a les ideòpolis
Des dels parcs científics i tecnològics també es veu la necessitat d’un canvi. Per a Luis Sanz, les activitats centrals a les quals haurien de fer front els parcs científics en el segle XXI han de ser el coneixement, la informació, la digitalització, la globalització, el desenvolupament sostenible, la societat-xarxa i la societat del risc. Aquesta proposta no només aposta per la comunicació de nous coneixements, sinó també per intentar aportar informació a algunes de les preguntes i els dubtes més importants plantejats per la societat actual. A més, per a l’expert en parcs científics “el gran repte que aquests centres tenen plantejat és el d’encertar el nou model d’espai” en el qual desenvolupar les seves activitats. En aquest sentit, Sanz aposta per uns parcs científics que integrin diferents agents i activitats ciutadanes, on sigui possible conciliar vida laboral i personal, que esdevinguin espais cívics on es fomenti la interacció entre els científics i els ciutadans. El Parc de Recerca Biomèdica —iniciativa de l’Ajuntament en la qual participen diverses institucions i que s’està construint actualment al costat de l’Hospital del Mar amb la previsió de donar feina a mil persones— seria un exemple d’aquesta integració dels centres de producció de coneixement en el teixit urbà.

De tota manera, cal recordar que aquest espai ja està inventat des de fa segles. Es tracta de les ciutats que “empíricament, són els mitjans d’innovació tecnològica i empresarial més importants”, com va assenyalar Manuel Castells l’any 2000 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en la conferència de clausura del màster La ciutat: polítiques, projectes i gestió, organitzat per la Universitat de Barcelona. Són les ciutats, en definitiva, els espais on es generen i es duen a terme les idees: són ideòpolis. Fóra bo, doncs, que la planificació urbana afavorís activament —mitjançant la barreja d’usos— els factors que contribueixen al desenvolupament d’aquest potencial creatiu.

Abans posàvem l’exemple del Poblenou per il·lustrar la segregació d’usos a les ciutats, que des del segle XIX s’ha considerat el model idoni per impulsar el creixement econòmic. Avui, el Manchester català aposta, de nou, per la innovació urbanística per tal d’esdevenir un referent en la societat del coneixement amb la creació del districte d’activitats 22@. Aquest projecte preveu la creació de, com a mínim, 100.000 nous llocs de treball en els propers anys en els àmbits de R+D, d’educació, de disseny, d’edició, de cultura, d’activitat multimèdia, de bases de dades i de gestió del coneixement. Aquestes activitats arrova tenen en comú que són activitats urbanes, no contaminants ni molestes, intensives en la utilització de l’espai i denses en ocupació qualificada i en la utilització de les tecnologies del coneixement.
L’any 2000, abans de l’aprovació del Pla del Districte 22@, aquest tipus d’activitats ocupaven uns 150.000 metres quadrats en aquesta zona; des del gener de 2001, s’hi han incorporat uns 112.000 metres quadrats d’activitats @. Això representa un increment del 75%.

Ciutat, ciència, tecnologia i societat
Sembla, doncs, que es tracta d’avançar cap a un nou tipus de parc científic i tecnològic més obert i integrat a la ciutat o, el que podria ser molt semblant, construir una ideòpolis, una ciutat del coneixement. Aquesta estratègia passaria per incorporar altres objectius —a més de la producció de nous coneixements i el desenvolupament econòmic— com, per exemple, incrementar la cultura científica i tecnològica de la societat. Per a Vladimir de Semir, “el segle XXI ha de conciliar les dues concepcions de la cultura, d’una banda la científico-tecnològica i, de l’altra, la literario-humanística”, les quals, al seu parer, han estat enfrontades durant el segle XX. D’aquesta manera, les ciutats poden ser de nou els ecosistemes per integrar aquestes dues cultures. Cal recordar que les transformacions polítiques, econòmiques, culturals, socials, científiques i tecnològiques sempre s’han originat a les aglomeracions.

Aquest procés de creació de nous conceptes és especialment necessari en aquests moments caracteritzats per la crisi de les antigues institucions polítiques i els conceptes ideològics sobre els quals estava organitzada la societat. El pas de la societat industrial a la societat del coneixement està comportant canvis en gairebé totes les esferes de la vida. Així, fenòmens com la immigració o l’aparició de noves tipologies familiars ens indiquen canvis socials. A més, hi ha fenòmens econòmics, com la deslocalització de les empreses i el seu treball en xarxa, que els permeten dur a terme les seves activitats en territoris diferents i allunyats. També s’ha de destacar l’increment de la flexibilitat laboral, el qual provoca inseguretat en els treballadors i els obliga a una actualització constant de les seves habilitats —fenomen conegut com life long learning, o aprenentatge al llarg de la vida. D’altra banda, l’escola, la principal institució cultural dels darrers segles a Europa, està sotmesa a la tensió d’haver de fer front a una major exigència de la societat –que li demana alumnes més preparats per ser capaços d’afrontar els reptes desconeguts del futur– i, alhora, a la necessitat de competir en el procés de socialització dels nens i nenes amb uns mitjans de comunicació, especialment la televisió, que no tenen com a prioritat la formació de ciutadans ni la transmissió del coneixement. A la vegada, es produeixen periòdicament crisis de confiança de la població en la ciència i la tecnologia, com hem pogut constatar els darrers anys, amb debats com els que s’han produït arran de la crisi de les “vaques boges”, la problemàtica de les antenes de telefonia mòbil i, més recentment, els interrogants sobre les polítiques hidrològiques o la necessitat de repensar la seguretat en el transport marítim, especialment el de substàncies altament contaminants com el petroli i els seus derivats.

El teixit urbà, un viver d’innovació
Tanmateix, és en l’àmbit polític on s’aprecia amb més força el moment de crisi en què es troben les institucions de la societat industrial i la necessitat de crear noves instàncies que regulin el món global. Cada dia hi ha més indicis que assenyalen que l’actual geografia política basada en la sobirania dels Estat-nació és ineficaç per governar els canvis i que cal reforçar, d’una banda, les institucions internacionals –com les Nacions Unides– i les supraregionals –com la Unió Europea– i, de l’altra, les institucions locals, és a dir, els municipis. Com indica la mateixa UE, en el VI Programa Marc de Recerca, “la qüestió que es planteja és la relació entre els ciutadans i les institucions en un entorn polític complex caracteritzat per la superposició de nivells de decisió nacionals, regionals i europeus, i el paper creixent de la societat civil i els seus representants en el debat polític”.

El paper de les ciutats com a espai públic per fer front a aquest debat és clau, perquè si en algun lloc estan tenint impacte els canvis que s’estan produint en l’economia i la societat és, precisament, a les metròpolis. Com afirma la sociòloga Saskia Sassen, “les grans ciutats engloben els sectors clau del capital global i, alhora, el conjunt creixent de persones desfavorides”. Per tant, és a les ciutats on es concentren els principals reptes i oportunitats per al progrés individual i col·lectiu, alhora que també és on es troben les principals amenaces. De nou, les ciutats tornen a ser els espais on es concentren tots els conflictes i totes les utopies.

L’oportunitat és oferir productes i serveis avançats, d’alta qualitat i amb un fort dinamisme innovador que no poden ser fàcilment desplaçats pels productes i serveis produïts a baix cost en altres regions del planeta. Davant l’actual divisió del treball a escala planetària, l’oportunitat per a les regions metropolitanes mitjanes com Barcelona és potenciar la seva vessant d’ideòpoli i esdevenir un centre de creació d’idees i coneixement, els quals, una vegada desenvolupats, s’exportarien a altres àrees. Així, el procés de fabricació contínua es traslladaria a llocs on els costos són més baixos, però la tasca creativa, la de més valor afegit, romandria a la ciutat.

Aquest seria el model de la ciutat-viver que garantiria la permanència de les ciutats i regions metropolitanes mitjanes com a nodes de la xarxa global que esmentàvem al principi. Perquè aquest model es desenvolupi, cal que la ciutat gaudeixi d’una infraestructura de transports i comunicació adequada, centres de recerca i ensenyament de primera línia internacional i un entorn atractiu que proporcioni una bona qualitat de vida. Aquests elements, entre altres, atreuen el capital humà especialitzat i la mentalitat cosmopolita imprescindible.

Tot i que encara hi ha molt per fer, Barcelona es troba ben situada per consolidar-se com a ciutat-viver. L’atractiu i la qualitat de vida de Barcelona són gairebé indiscutibles; respecte de l’educació i la recerca, la ciutat se situa en el dotzè lloc del rànquing de ciutats europees amb més producció científica, entre Amsterdam i Estocolm, segons l’estudi elaborat pel Centre de Política del Sòl i Valoracions de la UPC a partir del Science Citation Expanded. A més, amb un increment que supera el 500%, ocupa actualment el primer lloc en creixement del nombre d’articles científics publicats en els darrers vint anys. L’evolució, doncs, sembla molt positiva.

“En l’àmbit polític és on s’aprecia amb més força el moment de crisi en què es troben les institucions de la societat industrial i la necessitat de crear noves instàncies que regulin el món global”. “A més del web municipal, s’estan desenvolupant a la ciutat nombroses i interessants iniciatives en l’ús social d’Internet. Una societat que cerca noves formes de comunicar-se reclama, també, una Administració més oberta i transparent”.

La ciutat del coneixement
En aquest sentit, la comunicació i la democratització dels coneixements passen a ser activitats fonamentals, tant per a les polítiques urbanes com per a les d’innovació. Es tracta, a més, d’un projecte per aconseguir una major cohesió social, ja que la revolució de les TIC està comportant un increment de les desigualtats socials, tant pel que fa a l’accés als ordinadors personals i de connexió a Internet com pel que fa als nivells formatius de la població. De fet, Espanya i Catalunya són societats que presenten uns nivells molt baixos de connexió a Internet. Segons l’Estudi General de Mitjans, la mitjana de llars connectades a la xarxa l’any 2002 era del 22,7% a Espanya i del 26,7% a Catalunya, enfront del 38% d’habitatges amb accés de la Unió Europea. A més, les diferències també són de gènere –el 61% dels homes i el 39% de les dones– i de poder adquisitiu de les famílies. En definitiva, cada dia és més evident que no tothom es pot connectar a la xarxa i que, per tant, no té les mateixes possibilitats d’accedir al coneixement.

Per a Vladimir de Semir, existeix l’amenaça que a les ciutats acabi havent-hi dos tipus de treballadors. D’una banda, els treballadors, que seran majoria i que desenvoluparan activitats pròpies de l’economia industrial així com tasques de serveis a les persones –com el comerç, la hoteleria, el servei domèstic–, i que no tindran gaires oportunitats per escollir la feina que volen realitzar. D’altra banda, els treballadors del coneixement, que seran generadors d’idees i tindran la capacitat d’adaptar-se als canvis i de realitzar tasques diverses d’alt valor afegit dins la societat del coneixement. És a dir, uns treballadors tindran l’oportunitat d’adaptar-se als canvis i progressar personalment i professional, mentre que els altres tindran cada vegada més dificultats per accedir a la informació.

Des dels governs locals —i, sobretot, des dels autonòmics i estatals que en tenen les competències—, cal garantir l’accés universal dels ciutadans al coneixement, entenent que aquest ja no només s’obté a les universitats i a les escoles. Altres institucions culturals, com les biblioteques i els museus, esdevenen punts de connexió a Internet i al coneixement. D’aquesta manera, tota la ciutat i totes les seves institucions i serveis públics poden esdevenir centres des dels quals garantir l’accés dels ciutadans a la xarxa, al coneixement que hi circula i a les oportunitats que ofereix.
Barcelona presenta un bon balanç pel que fa a l’ús públic d’Internet. La pàgina de l’Ajuntament (www.bcn.es) ha estat qualificada per l’European E-City Award com el desè millor servei d’Internet d’un ajuntament europeu; així, Barcelona és l’única ciutat del sud d’Europa que està entre les deu primeres i juntament amb Torí —quinzena millor web— són les úniques ciutats del sud que es troben entre les vint millors de la Unió. Aquest premi es dóna després d’un estudi comparatiu dels llocs web de les 130 ciutats europees més importants i analitza qüestions com l’actualització i la rellevància de la informació que es proporciona, la navegabilitat i l’organització del lloc web, entre altres aspectes.

Aquest no ha estat l’únic reconeixement que ha rebut el lloc web de l’Ajuntament; la pàgina Moure’s per Barcelona va rebre el premi Stockholm Challenge Award 2001 en la categoria de Servei Públic i Democràcia. Però, probablement, el principal reconeixement a la tasca realitzada prové de l’ús que els ciutadans fan d’aquest servei municipal. Les estadístiques referents al nombre de visitants i de pàgines consultades de tot el web mostren uns increments força importants. L’any 2000 es va tancar amb gairebé 350.000 visites mensuals; el 2001, el nombre d’usuaris ja s’apropava a les 600.000 persones mensuals, i a l’octubre de 2002, hi accedien mensualment més d’1,2 milions de persones. El creixement en el nombre de pàgines consultades és també semblant, de manera que d’1,5 milions de consultes a finals de 2000 es va passar a 3 milions el 2001 i, a l’octubre del 2002, els usuaris consultaven més de 12 milions de pàgines.

L’estratègia municipal en l’ús de les TIC té tres puntals. En primer lloc, la intranet municipal connecta tots els departaments de l’Ajuntament i permet que la informació flueixi dins de l’organització, utilitzant d’aquesta manera la tecnologia per millorar la gestió i l’eficàcia de l’administració municipal. En segon lloc, l’extranet s’utilitza perquè el consistori pugui mantenir relacions amb altres agents socials de manera digital. És el cas de la web dels proveïdors –que permet a les empreses i als professionals que treballen per a l’Ajuntament conèixer la situació de les seves factures–, així com dels serveis de tràmits i gestions que possibilita als ciutadans fer diferents gestions com ara empadronar-se, donar d’alta una activitat econòmica o realitzar la preinscripció i la matrícula d’alumnes a les escoles bressol, d’educació infantil, de primària i de secundària. Finalment, el tercer puntal és Internet, que funciona com a canal de comunicació entre l’Administració i els ciutadans. El gros de la informació que pot trobar-se al web municipal prové de les extenses bases de dades del servei telefònic 010, gràcies al qual el servei en línia de l’Ajuntament no només proporciona informació municipal, sinó de tota la ciutat i l’àrea metropolitana.

A més del web municipal, també s’estan desenvolupat a la ciutat nombroses i interessants experiències en l’ús social d’Internet. Es tracta de projectes sorgits de la pròpia societat civil i que demostren el dinamisme dels ciutadans. Aquesta és una dada important, perquè suposa un reforçament de la cohesió social i de la democràcia local, i, a més, fomenta el coneixement de la xarxa per part dels ciutadans. En definitiva, una societat que cerca noves formes de comunicar-se reclama, també, una Administració més oberta i transparent.

Una bona experiència, en aquest sentit, són les diferents xarxes ciutadanes. Es tracta d’un moviment internacional d’apropiació de les TIC per part dels ciutadans que parteix de les comunitats locals, que són les que desenvolupen els projectes. Respecte a altres iniciatives en línia, són els usuaris mateixos els qui desenvolupen els continguts. L’objectiu és facilitar la comunicació entre usuaris i fomentar l’accés universal de tots els ciutadans a les noves tecnologies. RavalNet és un dels projectes de xarxa a Barcelona i, com el seu nom indica, desenvolupa les seves activitats en un dels barris amb més dificultats socials, on una gran majoria de la població no disposa d’ordinador personal i gairebé el 30% no té línia telefònica. Des d’aquesta xarxa ciutadana es col·labora amb altres associacions del Raval per tal de generar informació des del propi barri a partir de fòrums virtuals i de ràdio per Internet.

També cal mencionar els projectes de Pangea i OneWorldNet en català i castellà. En el primer cas, es tracta d’una organització no governamental sorgida de persones vinculades a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que desenvolupa les seves activitats com a proveïdora d’Internet per a altres ONG a preus no comercials. D’aquesta manera, es facilita a les associacions que treballen en àmbits com la solidaritat, la cooperació o el medi ambient, serveis de connexió a la xarxa: 5 Mb d’espai per crear pàgines web i tres comptes de correu electrònic, així com suport i assessorament tècnic.

Pel que fa a OneWorldNet, es tracta d’un projecte desenvolupat per la Fundació Un Sol Món, de la Caixa de Catalunya, que elabora les versions en llengües catalana i castellana d’aquest portal internacional dedicat a la comunicació per a la cooperació, la solidaritat, la pau i el medi ambient. En les versions catalana i castellana no només es tradueixen notícies internacionals, sinó que també es fan articles i reportatges sobre les activitats que desenvolupen les ONG del país. Es tracta d’un projecte que permet augmentar la visibilitat i la comunicació de les organitzacions que treballen per un món més just i sostenible. En aquest moment, ja hi ha més de 158 associacions espanyoles com Amnistia Internacional, Creu Roja i Metges Sense Fronteres, adherides a OneWorldNet.

Cap a un Renaixement de les ciutats
Les ciutats es troben, als inicis del segle XXI, a les portes d’un nou Renaixement. De nou, com als segles XIV, XV i XVI, les àrees urbanes tornen a esdevenir els principals centres d’innovació científica i cultural. Per a Vladimir de Semir “ja no tenim genis individuals com Leonardo, que era alhora pintor i inventor, però sí que a les ciutats s’hi estan concentrant creadors de diferents branques del coneixement que cada cop més treballen en equips interdisciplinaris”. La formació d’equips integrats per professionals que provenen de diferents camps sembla ser, avui, la metodologia més important per a la innovació.

Segons Peter Brödner, de l’Institut pel Treball i la Tecnologia del Centre Científic del Rin del Nord (Westfàlia), a la societat del coneixement la innovació es genera, primer, per un procés de divisió i, després, per la síntesi del coneixement. Segons l’anàlisi de Brödner, cal especialitzar els sabers i, després, integrar-los i crear noves idees. Per realitzar aquesta doble activitat, la formació de xarxes esdevé fonamental. Aquestes xarxes d’innovació no tan sols requereixen professionals amb grans coneixements sinó que, a més, aquests han de tenir bones aptituds comunicatives i socials. En aquest sentit, segons Brödner, una xarxa d’innovació es configura, alhora, com a una xarxa d’aprenentatge, perquè esdevé un espai on persones de disciplines diferents es posen en contacte.
Aquestes xarxes d’innovació no tenen per què ser només telemàtiques. A les ciutats sempre han existit les anomenades xarxes informals que estan constituïdes pel conjunt d’interaccions que es produeixen entre els individus en una societat.

Aquestes xarxes d’innovació no tenen per què ser només telemàtiques. A les ciutats sempre han existit les anomenades xarxes informals que estan constituïdes pel conjunt d’interaccions que es produeixen entre els individus en una societat. Aquestes xarxes informals formen part del que s’anomena “capital social” d’una comunitat. Segons la definició de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el capital social està constituït pel conjunt de relacions, valors i xarxes que permeten el desenvolupament econòmic sostenible, la cohesió social i el progrés individual.
L’escola esdevé, doncs, una institució fonamental per tal d’incrementar el capital social d’una comunitat i, per tant, dins l’estratègia de la ciutat del coneixement. Tanmateix, l’escola no és l’únic espai on adquirir coneixement al segle XXI. Com va dir el sociòleg Manuel Castells en la conferència al Saló de Cent, “és el conjunt de relacions socials locals el que produeix un sistema d’informació interactiva que desenvolupa la capacitat educativa en un sentit ampli”. Cal assenyalar que, per a Castells, el principal objectiu que ha de perseguir un sistema educatiu en la societat del coneixement és “produir persones amb autonomia de pensament i amb capacitat d’autoprogramació i adquisició de coneixements durant la resta de la seva vida”.

D’aquesta manera, el projecte de ciutat del coneixement es relaciona amb el de ciutats educadores, de la mateixa manera que la necessitat de crear i consolidar xarxes d’innovació es relaciona amb l’ús social de l’espai públic, atès que és el lloc que acull les xarxes informals. En aquest sentit, el 1990 es va signar a Barcelona la Carta de Ciutats Educadores, en la qual s’afirma que, a més de les seves funcions tradicionals (econòmica, social, política i de prestació de serveis), les metròpolis tenen també una funció formativa i de promoció i desenvolupament de les habilitats dels seus habitants. Segons el que es recull a la carta –signada per 258 ciutats de 28 països dels cinc continents–, a les ciutats ja s’hi desenvolupen un gran nombre d’activitats pedagògiques, formals i informals.

Algunes de les experiències en les quals s’està treballant des de les ciutats educadores són les que fan referència a la millora de l’espai públic, ja que es considera que aquest és fonamental en l’adquisició de valors i coneixements socials. Les experiències que s’estan desenvolupant a Barcelona, en aquest sentit, són els “camins escolars segurs” que permeten als nens i nenes de les escoles desplaçar-se de manera autònoma des dels seus domicilis fins al seu centre educatiu. Aquests projectes permeten la col·laboració de diferents grups socials; d’una banda, els pares i els professors de l’escola, i de l’altra, també hi col·laboren, per exemple, els comerciants dels carrers per on discorren les vies escolars, els quals es comprometen a ajudar els infants en cas de necessitat. D’aquesta manera, la comunitat educativa amplia el seu radi d’acció fora de l’escola per tal d’oferir uns espais més segurs per a l’autonomia dels més petits.

En definitiva, tal i com assenyalava Vladimir de Semir, “el concepte de ciutat del coneixement és molt ampli i global perquè suposa un projecte de ciutat en què entren en joc aspectes relacionats amb la governança, l’accessibilitat tecnològica, el desenvolupament econòmic i l’adaptació social i cultural de la població, així com l’educació i la millora de l’espai públic, atès que és el lloc on es troba la ciutadania”.

L’ètica “hacker” demana una ciutat sense horaris

La creativitat és un dels set valors de l’ètica hacker, que, segons l’anàlisi del jove filòsof finlandès Pekka Himanen, es defineix com “un afany de superació individual i de donació al món d’una aportació nova i valuosa”. Aquest col·laborador de Manuel Castells és l’autor de La ética del hacker y el espíritu de la era de la información, un llibre que actualitza el clàssic assaig de Max Weber, La ética protestante y el espíritu del capitalismo, per a la societat contemporània. Himanen parteix de la definició de hacker que va realitzar Burrel Smith, un dels creadors de l’Apple Macintosh, durant el primer congrés de hackers que es va celebrar el 1984 a San Francisco: “es pot fer gairebé de tot i ser hacker. Es pot ser fuster i hacker. No és necessari disposar d’una tecnologia molt avançada, crec que té a veure amb l’artesania i amb el fet de donar importància a allò que un realitza”.
D’aquesta manera, per a Himanen hi ha una ètica hacker del treball, que es fonamenta en dos valors. D’una banda, la passió entesa com una recerca de solucions a problemes sorgits de l’activitat professional, que omple d’energia el treballador hacker. De l’altra, la llibertat que suposa una jornada laboral més flexible, allunyada del rellotge, de l’horari que marca l’activitat de la societat industrial (ètica protestant). Aquesta llibertat comporta una organització de la vida de les persones en què el treball creatiu i els altres interessos i les altres activitats no tan sols són compatibles sinó que són complementaris.
En definitiva, es tracta d’una nova manera de treballar en què les persones són les que decideixen el dia i l’hora de posar-se a treballar, dins de la matriu (insalvable) de 24 hores per 7 dies a la setmana. Però aquesta nova organització de la jornada laboral pot obrir nombrosos interrogants en el funcionament de les ciutats, especialment en els serveis públics i el comerç. És possible que les metròpolis funcionin amb la lògica del 24 x 7, que és la que regeix Internet? Aquesta és una pregunta a la qual les grans concentracions urbanes hauran de fer front els propers anys.

Explorar les relacions entre l’art i la ciència

Rolf Tarrach, director del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i Rafael Tous, director de la galeria d’art contemporani Metrònom de Barcelona, van signar el 18 d’octubre del 2002 el primer acord de col·laboració entre una institució científica i una artística a Espanya. Ambdues organitzacions treballaran conjuntament per tal d’establir sinergies entre els investigadors i els artistes, una àrea de frontera que comença a ser explorada en altres països.
A Viena, per exemple, l’ajuntament ha iniciat el projecte Art Science Vienna amb l’objectiu de descobrir espais d’interacció entre les dues cultures acadèmiques. El programa està dirigit per la crítica d’art Katharina Gsöllpointner —que entre 1991 i 1995 va ser l’encarregada del festival Ars Electronica de Linz— i ja té previst desenvolupar quatre tallers on s’analitzaran qüestions com la construcció mediàtica de la biotecnologia i les neurociències.
Un dels espais que des de fa més anys treballa en la hibridació entre ciència i art és l’Exploratorium, el museu creat a San Francisco pel físic Frank Oppenheimer. El principal camp de divulgació d’aquest centre és la percepció humana, la qual cosa els permet d’establir relacions entre els sentits —vista, oïda, gust, tacte, olfacte—, els fenòmens físics —llum, electricitat, so, temperatura— i les activitats humanes —memòria, llenguatge, música, imatge. Les exposicions tracten d’explicar els conceptes amb la mínima estructura i el mínim text, per la qual cosa cal, sovint, crear artefactes que expliquin els fenòmens. Això obliga els científics i artistes a treballar plegats, fet que ha convertit l’Exploratorium en un centre dedicat a la recerca i desenvolupament d’estratègies en disseny d’exposicions i construcció mediàtica de la ciència i de la cultura. A més de les exposicions, aquest centre disposa d’un programa regular de cinema científic i, cada segon dimecres de mes —entre novembre i març—, realitza mostres d’artistes locals.
Però els grans avantatges que té unir art i ciència només han començat a donar fruits. El 2004 se celebra a Estocolm una gran trobada de científics, empresaris i organitzacions ciutadanes que es diu Euroscience 2004. En aquest fòrum es presenten tretze temes a debat, un dels quals està dedicat, precisament, a l’anàlisi de la interacció entre aquestes dues formes de pensament, tradicionalment enfrontades.

L’estat del benestar com a agent d’innovació

“Finlàndia demostra que un estat del benestar plenament desenvolupat no és incompatible amb la innovació tecnològica, amb el desenvolupament de la societat de la informació i amb una nova economia dinàmica i competitiva. Ans al contrari, sembla ser un factor que contribueix de forma decisiva al creixement d’aquesta nova economia sobre una base estable”. Aquesta és la conclusió a la qual arriben el sociòleg Manuel Castells —actual director de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya— i Pekka Himanen —director del Berkeley Center for the Information Society— en el llibre El Estado del bienestar y la sociedad de la información. El modelo finlandés, recentment publicat per Alianza Editorial.
Castells i Himanen han estudiat les claus de l’èxit de Finlàndia en la construcció d’una societat que presenta un elevat grau de penetració i ús de les TIC, alhora que manté uns elevats nivells de cohesió social. Segons aquests dos analistes internacionals de la societat del coneixement, l’elevada pressió fiscal del país escandinau no suposa cap problema ni per al creixement econòmic ni per atreure inversions estrangeres, perquè els increments de productivitat són més alts. De fet, Finlàndia presenta un índex de desenvolupament tecnològic de 0,744 punts —sobre un màxim d’1—, que és superior al dels Estats Units, de 0,733 punts, i molt superior a la mitjana dels països d’economies avançades, que tan sols és de 0,581. Aquest índex es calcula a partir de la suma de les dades corresponents a la creació de noves tecnologies —que inclouen el nombre de patents per càpita o els ingressos per drets de la propietat intel·lectual, entre altres indicadors, a la difusió de les innovacions recents, difusió d’Internet, per exemple, a la difusió d’innovacions antigues, com l’electricitat i el telèfon, i al nivell de qualificació humana, que té en compte qüestions com la mitjana d’anys d’escolarització.
Cal assenyalar que el govern finlandès va ser un dels primers a elaborar un Pla Estratègic Nacional per a la Societat de la Informació l’any 1994. La prioritat ha estat la inversió pública en tecnologies dedicades a l’educació, la sanitat i el benestar social que han comportat el sorgiment d’un important sector privat. És a dir, l’Estat ha realitzat polítiques estratègiques de recerca i desenvolupament que han permès que Finlàndia sigui el país que lidera la innovació en tecnologies de telefonia mòbil, amb Nokia com a empresa més emblemàtica al capdavant.