Sembla agosarat dir que Barcelona viu d’esquena a Montjuïc, quan la muntanya rep cada any milions de visitants locals i forans. No és, doncs, un divorci real, sinó conceptual: la gent passa per Montjuïc per adreçar-se a una destinació concreta, sigui un dels equipaments culturals, sigui una de les instal·lacions esportives o un dels múltiples jardins. O la mateixa Fira, la nostra esplèndida fira urbana. Tant se val on es dirigeixin quan van a Montjuïc; la muntanya com a entitat es desdibuixa, perd personalitat davant la potència de la seva oferta de natura, cultura, esport i lleure, un conjunt únic de debò a la ciutat. Però resulta evident que Montjuïc existeix i que ha existit al llarg de la història com un component estretament lligat a Barcelona: al sofriment i a l’alegria menestral de la ciutat, a la seva creixença secular, a l’ambició d’abocar-se al món; és a dir, a totes les pulsions que fan —i que de vegades desfan— Barcelona.

El Montjuïc més pròxim als nostres dies, el Montjuïc del XIX i del XX, era molt viu a Barcelona, perquè representava l’oportunitat de lleure en un moment que les sortides eren, com aquell qui diu, a peu. Cap a Montjuïc hi anaven les classes populars a esplaiar-se amb les fontades, però hi anava també l’exquisida “colla de l’arròs” i hi anaven els senyors a caçar o a gaudir de finques privades —la primera parcel·la que va comprar l’Ajuntament, al començament del segle XX, va ser la finca Laribal (avui un jardí acabat de restaurar) del mateix Laribal que tenia en propietat la Casa de l’Ardiaca. Vull dir que la muntanya era un promontori feréstec coronat pel castell, però pobra com era, tan rústega com era, oferia a la ciutat una porta oberta al “camp”. No és estrany, així, que en el moment de planejar una exposició —primer tècnica, després internacional—, l’Ajuntament prengués la decisió estratègica d’urbanitzar, de civilitzar un bon tros de Montjuïc. Això va ser el 1929: la primera pedra d’una muntanya “urbana”.

Va ser a partir d’aquell moment que Montjuïc va començar a ser vist d’una altra manera, però la transformació en una autèntica plataforma d’equipaments va ser lenta i gradual. Encara va tenir temps, la muntanya, de reforçar la seva llegenda negra, el caràcter opressiu que és imprès en la pedra del castell, un castell que hem de recuperar per a un ús més ciutadà i més obert. El Montjuïc del franquisme és una disputa entre l’oblit i la creixença: a mesura que s’hi feien jardins i museus, circuits de curses i fires, parcs d’atraccions i pistes esportives, la muntanya s’anava fent invisible. I la plenitud d’equipaments coincideix amb la màxima invisibilitat, ja en democràcia, ja coronat Montjuïc per la glòria civil dels Jocs Olímpics, és a dir, enclavat en la memòria emotiva dels ciutadans i ciutadanes, i de bona part del món.

Va ser en constatar això —milions de visitants anuals en una muntanya que “no hi és”— que vam començar a pensar Montjuïc com la nostra Acròpolis, un turonet si fa no fa de la mateixa alçada que aquell que tutela la ciutat dels grecs. I no era un paral·lelisme buit o un mer joc de paraules, perquè els vells déus clàssics han estat reemplaçats, avui, per un triumvirat que presideix el nostre temps lliure, el nostre temps privat: la cultura, l’esport i la natura. Són les tres paraules que defineixen Montjuïc. Mens sana in corpore sano, és clar, l’eterna divisa, però també l’apetència tan pròpia del segle XXI de gaudir en un entorn de qualitat i d’obtenir unes contrapartides que no siguin efímeres. Montjuïc ha de ser una síntesi perfecta entre gaudi i equipament, en un entorn tan natural com sigui possible, i ancorat en la memòria, en la història viva de la ciutat. Montjuïc és el futur que no perd les arrels. Una part bàsica de la nostra “ciutat del coneixement”, però que torna a teixir la relació directa amb la ciutat.

Aquest és, en definitiva, el procés que hem engegat i que ara mateix agafa velocitat punta. Es nota la transformació en la pell de la muntanya, es nota en la recuperació de fites històriques —com el Camí del Far—, es nota en propostes radicals com el tiquet múltiple, que en un dia permet visitar diverses instal·lacions de diferents tipus. Hi ha tres línies bàsiques d’actuació. D’una banda, omplir els buits de natura, amb la incorporació de nous jardins, espais i itineraris que creïn una textura continuada i activa. D’una altra banda, establir una coordinació operativa entre tot el que passa a Montjuïc, que és moltíssim. I, finalment, acabar de repensar els usos complets, sobretot en les cotes altes, que són les que ofereixen més possibilitats noves de contemplació i d’aprofitament lúdic.

Volem que a partir de la idea global neixi una identitat forta per a Montjuïc. Fins ara, Montjuïc no havia estat objecte d’una reflexió global que l’abastés com un tot, amb cada ús i cada problema i cada dinàmica. Per això vam crear el 2001 el Centre Gestor del Parc de Montjuïc: per dissenyar, amb la participació de tots els operadors que hi són, el Montjuïc que es va fent cada dia que passa. És important que aquest “fer-se” sigui un esforç compartit entre l’Ajuntament i la gent que conforma l’oferta d’equipaments. Entre tots compartim l’objectiu de fer de Montjuïc el “central park” de la Barcelona metropolitana, un espai on es pugui anar a passar el dia, o a passar unes hores, a tastar cultura, a fer esport, a gaudir d’un espectacle, a menjar bé, a connectar amb la natura, a aprendre, a observar, a mirar la ciutat o a mirar el Port... En fi, Montjuïc per a tot i per a tothom.

Estem en el bon camí. Montjuïc ha començat a canviar sense perdre les coses bones que l’han caracteritzat tots aquests anys. Barcelona, com totes les ciutats, ha de conquerir les seves fronteres, que vol dir incorporar-les a l’ús ciutadà: Montjuïc, el Besòs, la serra... Un dia no gaire llunyà, Montjuïc i el Tibidabo dialogaran, cadascun amb el seu caràcter definit, cadascun amb la seva funció, i es diran el que volem sentir: que han trobat el seu paper, que estan plenament integrats al dia a dia dels barcelonins, que són ja per sempre més “ciutadans” d’una ciutat sana i feliç.