L’acudit és fàcil i em temo que ja s’ha utilitzat; però, a peu coixet, la Coixet s’està construint una filmografia de notable envergadura que es caracteritza per una gran voluntat de risc. Ella mateixa ho va dir: “El cinema comença on acaba la felicitat i la resta són sit-coms de sobretaula”. Isabel Coixet (Barcelona, 1962) avança amb peu ferm però a contracorrent: acostuma a rodar en anglès i en paratges remots per reflectir que, veritablement, la vida no és cap sit-com.
Rodada a Vancouver, Mi vida sin mí va passar per la Berlinale, on no va obtenir cap premi, tot i que la crítica es va desfer en elogis. Algú va fer al·lusió a aquells silencis “humits” que els cronistes de festivals coneixem perfectament. Hi ha pel·lícules (Infiel, de Liv Ullman, o Bailar en la oscuridad, de Lars von Trier, quan es van presentar) que al final de la projecció provoquen silencis “humits” (els crítics també ploren: en dono fe) i catàrtics silencis que precedeixen als aplaudiments.

En aquests temps de cinema, amb tants (d)efectes especials i pel·lícules plantejades per a adolescents de totes les edats, Mi vida sin mí semblava una aposta impossible, aconseguida finalment per una cineasta que s’allunya de l’epidermis per bussejar per universos interiors. Cal agrair a Pedro i Agustín Almodóvar que apostessin per una pel·lícula amb tota l’aparença de ser “veneno para la taquilla”. La història d’una dona de 23 anys, mare de dues filles, casada amb un home tan mediocre com ella, a qui un mal dia li comuniquen que li queden tres mesos de vida. Aquesta antiheroïna sense futur no ho explica a ningú. No busca compassió. Afronta el seu compte enrere anotant en una llibreteta totes les coses que mai va fer i que ara vol descobrir.

Mi vida sin mí és una pel·lícula vitalista que aposta per l’esperança. El telèfon de l’esperança ja feia un paper decisiu a Cosas que nunca te dije, el segon llargmetratge (després del seu debut el 1986 amb Demasiado viejo para morir joven, títol premonitori) que la viatgera Isabel Coixet va rodar a Oregon amb només cent milions de pessetes i Lili Taylor —la musa indie— en el repartiment. Després, la sempre imprevisible directora va filmar A los que aman, una història d’amor recreada al segle XVIII i narrada al marge dels cànons del cinema d’època i que, de la mateixa manera que Mi vida sin mí, vulnera obertament els codis del melodrama.

La protagonista sap com influir en la vida que haurà d’afrontar la seva gent sense ella. Tal vegada intueix el que va dir Molière: “Només es mor una vegada, i és per molt de temps”. Qui no ho va poder fer va ser l’actriu Sarah Polley (Exótica, El dulce porvenir, El perdón), portentosa protagonista d’aquesta pel·lícula que fuig de l’angoixa i de la síndrome, ploranera i tramposa, de La fuerza del cariño. S’acostuma a dir que la realitat imita el cinema. Isabel Coixet ho ignorava, però després va saber que la mare de Sarah Polley havia mort de càncer quan ella era una actriu infantil. A l’endemà, trepitjava de nou el plató. L’espectacle, com la vida, ha de continuar sempre. Aquesta pel·lícula sobre el dolor que es torna esperança constituïa un edifici fílmic que podia enderrocar-se si apareixien les esquerdes de l’excés, la carrinclonada o el xantatge emocional. L’autora aconsegueix un equilibri perfecte i mostra la meravellosa harmonia d’un cinema que encara està capacitat per parlar de la vida a partir de la mort.