A les vigílies del Fòrum Universal de les Cultures, tot fa indicar que aquest extensíssim fenomen de suggestió encara s’ha de fer més ampli i, sobretot, més sòlid i fonamentat. El darrer estiu, en el seu magazín dominical del 10 d’agost, The New York Times dedicava un llarg reportatge als canvis més significatius que ha experimentat Barcelona i contraposava la vitalitat cultural de la capital catalana a l’endormiscament de París, mirall d’una França, segons el corresponsal, “estancada i autocomplaent”. Per bé que d’ençà de la invasió de l’Iraq nord-americans i francesos s’ensenyen les ungles sempre que poden, el treball del prestigiós rotatiu abordava tants aspectes de la nostra realitat que era ridícul veure en les comparances entre Barcelona i París un episodi més d’una certa “revenja americana” basada en motius polítics.

També de Nova York ha sorgit recentment la iniciativa de Project for Public Spaces, associació d’arquitectes de prestigi reconegut, la qual no ha dubtat a escollir Barcelona a l’hora d’iniciar una sèrie d’anàlisis en profunditat dels espais públics de diverses ciutats del món. La sèrie continuarà amb París, Londres i Nova York. Els resultats d’aquests estudis es difonen a través de la web de l’entitat –www.pps.org. El que interessa destacar aquí, però, no és tant el balanç rotundament favorable a què Project for Public Spaces ha arribat en el seu informe sobre Barcelona, com el fet que la nostra ciutat hagi estat triada per encapçalar una investigació sistemàtica sobre “els espais públics de qualitat” sorgits de l’urbanisme d’arreu del món. És, ni més ni menys, la prova que Barcelona ha esdevingut un paradigma d’obligada atenció en el terreny dels canvis i millores que s’apliquen a l’hàbitat urbà.

Ja s’ha dit: és ben probable que aquesta singularitat pervisqui i fins s’enforteixi en els pròxims anys. D’una banda, el Fòrum 2004, tot i no proposar-s’ho expressament, actuarà d’altaveu poderós. D’altra banda, l’actual dinàmica urbanística i l’ambiciós programa de moblament arquitectònic endegat asseguren la projecció internacional de Barcelona en virtut de la rellevància mateixa dels professionals que, en un període de temps relativament breu, coincideixen a fer aportacions molt remarcables per a la fesomia dels espais públics i la seva identificació.

La ciutat, en efecte, viu ara mateix el que l’alcalde Joan Clos en diu un “nou cicle arquitectònic”, del qual ben aviat es veuran tots els elements. Com a ciutat importadora de les millors creacions de l’arquitectura contemporània, Barcelona es troba immersa de ple en una experiència sense precedents. Aquest número de B.MM l’ha volgut descriure detalladament. En el “Quadern Central”, el lector trobarà un treball molt documentat d’Albert Ferré on s’analitzen històricament i en relació amb el seu context les actuacions que des de finals del segle XIX eminents arquitectes forans han protagonitzat a Barcelona. Aquest havia de ser el pòrtic imprescindible a l’exposició detallada de l’obra que un conjunt de professionals, adscrits a l’arquitectura més solvent i creativa que avui es fa al món, du a terme a hores d’ara en els nostres vells i nous espais públics. De Jean Nouvel a David Chipperfield, de Zaha Hadid a Dominique Perrault, de Richard Rogers a Herzog & de Meuron, d’Arata Isozaki a Frank Gehry... el dossier fa un repàs de les creacions de grans arquitectes internacionals que, al costat de la cada cop més valorada tradició autòctona, deixaran a Barcelona una nova empremta d’imaginació, de bellesa i d’audàcia.

B.MM