Les generacions nascudes als anys seixanta i setanta van ser educades amb la promesa que, quan fossin grans, viurien en una mena de societat idíl·lica en la qual es treballaria poc perquè les màquines alliberarien l’home de les tasques més feixugues i de moltes obligacions quotidianes. Els ciutadans del futur disposarien de molt temps lliure, es prometia. Seria possible gaudir d’una fórmula màgica segons la qual les 24 hores del dia es repartirien amb precisió mil·limètrica: vuit hores per descansar, vuit hores més de feina i vuit hores dedicades al lleure.
Però el futur ja és aquí. Han transcorregut més de quaranta anys des que Dumazedier va escriure el llibre Vers une civilisation du loisir, que va fer somiar milers de ciutadans del primer món en una vida més ociosa, i l’anomenada societat de l’oci continua sent una quimera tan desitjada com cada cop més allunyada de la realitat.
Què ha succeït perquè se n’anessin en orris les profecies que tant predicament van tenir a Europa a principis dels seixanta? D’entrada, la maquinització ha produït paradoxes com que el temps que guanyem amb les màquines l’acabem destinant a realitzar altres feines i, malgrat la rapidesa dels mitjans de comunicació actuals, cada vegada invertim més temps a desplaçar-nos. Per no esmentar el fet que aquelles persones que disposen de més recursos —econòmics i socioculturals— acostumen a ser també les que menys temps tenen per gaudir del seu lleure.

“La promesa de la societat de l’oci ha estat la gran pastanaga que ha fet córrer el món en el decurs de tot el final del segle XX —assegura el sociòleg Salvador Cardús—. Ens van fer creure que el futur seria millor, que tindríem quatre o cinc hores de feina i moltes hores lliures, que calia començar a educar els joves, i ara ens trobem que la gent ha après macramé als centres cívics, però que l’últim que fan en el seu temps lliure és macramé”.
Hi ha diversos factors per explicar que estem lluny de la societat de l’oci o que solament el 40% dels barcelonins fan dues activitats de lleure a la setmana, molt per sota de la mitjana europea. Els ciutadans no disposen de lleure si no tenen temps lliure, i sols hi ha temps lliure quan estem alliberats de les càrregues laborals i de les obligacions diàries. La sociòloga Marta Masats, de l’Institut d’Estadística de Catalunya, indica, a tall d’hipòtesi, que la desregularització del mercat de treball, a partir de la dècada dels vuitanta, va comportar un augment del treball en precari i ritmes i horaris més intensos que als anys seixanta i setanta, “sobretot al nostre país”. Si aquesta hipòtesi fos certa, es podria concloure que en la mesura que han augmentat les obligacions, ha disminuït l’espai que abans teníem per esbargir-nos.

Però no tots els experts estan d’acord amb l’afirmació que avui es disposa de menys temps. El també sociòleg Salvador Giner creu que aquesta sentència és una “gran mentida. Ara hi ha més temps! —assevera donant un cop de puny a la taula. Un poble que passa tres hores cada dia de mitjana davant del televisor té temps! Els estadis de futbol s’omplen, els caps de setmana a les carreteres es formen cues inacabables i els dies de cada dia la gent perd una mitjana de vint minuts per anar a la feina... Això sí, quan preguntes, tothom diu que no té temps. Per què? Perquè la gent agafa tot el que pot. L’important és acumular coses a fer a l’agenda, que estigui plena. No pots anar a veure la tieta, però cada cap de setmana te’n vas a la platja o a esquiar?”.

Giner sosté la teoria que la variable a considerar quan es parla de lleure no és el temps, sinó la prioritat que donem a cadascuna de les activitats que volem o podem fer. “El temps no existeix; és un invent de l’home. Hi ha persones que en una hora fan cinquanta coses i altres que no en tenen ni per començar. N’hi ha que un diumenge no tenen res a fer i s’avorreixen, i, sincerament, jo que em considero una persona progre, que voldria que la gent tingués un lleure més actiu i creatiu, no ho entenc. A aquestes persones, els diria que agafessin uns poemes d’Ausiàs March; que llegissin Sartre; o que obrissin aquell esplèndid llibre d’art que els van regalar i que segurament encara no han obert”.

Existeix el temps lliure?
L’antropòleg Manuel Delgado reconeix que ignora per complet quin és el lleure dels barcelonins, qüestiona que la gent cada dia disposi de més temps lliure i lamenta l’absència d’especialistes del seu camp que hagin escrit sobre el tema.

Salvador Cardús va més enllà. Assenyala que “el temps lliure no és una voluntat, sinó una imposició. Tots mirem de tenir-ne menys, per més que diguem el contrari. La gent gran es desespera quan la jubilen, i n’hi ha que allarguen la jornada laboral per tal de fugir d’un temps lliure que no els és prou satisfactori. Tots plegats, ens avorrim molt, i fem coses molt estranyes per dissimular aquest avorriment, com posar en marxa el televisor i veure la porqueria de programes que ens ofereixen, que ens farien emprenyar si ens fessin veure a la força. Però, quina alternativa ens queda? Posar-nos a parlar i acabar discutint? Obrir un llibre quan no ens agrada llegir? Veure la televisió és un refugi, no una activitat volguda”.

Marta Masats revela que tant a Catalunya com a Espanya hi ha un dèficit enorme tant d’especialistes en el tema del lleure com d’estudis específics per saber com ocupen els ciutadans el seu temps. El tema s’ha tractat gairebé sempre de forma transversal, considerant només sectors de població com els joves, la gent gran, les dones o els disminuïts, o bé centrant-se en camps temàtics com la cultura o l’esport. Un dels pocs treballs globals existents és l’Enquesta Metropolitana, dirigida per Giner i del capítol sobre el lleure de la qual s’ha encarregat Masats. Per a ella, aquesta manca d’especialistes és sorprenent. Sorprenent perquè el lleure dóna vida a un sector econòmic de primera magnitud, però també perquè ocupa una part molt important de la vida de les persones, precisament aquella en la qual l’individu s’expressa més lliurement.
“En sabem molt poc del lleure dels barcelonins”, reconeix Masats, que constata que l’extingida Unió Soviètica va ser l’única societat que, en el decurs de la història, va planificar el lleure dels seus ciutadans. La sociòloga confia que moltes de les llacunes que ara hi ha sobre la matèria es puguin omplir en un futur immediat gràcies a una enquesta, actualment en preparació, que permetrà conèixer amb detall l’ús del temps.

Però, realment, l’oci és tan poc important com afirmen alguns d’aquests experts? Un cop d’ull a qualsevol quiosc revela l’existència d’infinitat d’aficions que fa dues dècades eren o bé minoritàries o inexistents. Es venen revistes de temes tan específics com la nàutica, el campisme, les autocaravanes, la fotografia, la fotografia digital, el vídeo, la cinematografia, les armes de foc, la cacera, la pesca, la decoració, el bricolatge, l’aeronàutica, l’aeromodelisme, els còmics, la informàtica, la gastronomia, la jardineria, les mascotes, els viatges, l’humor...
Hi ha alguns treballs que permeten acostar-se a la realitat del lleure i a la seva evolució recent. A la nostra ciutat, aquesta activitat s’ha modificat de forma notòria els darrers quinze anys, encara que potser sí que menys del que pot semblar a primera vista. Abans, per exemple, hi havia molt poca oferta per a nens, i es consideraven nous projectes d’oci recintes com museus, sales de concerts, rocòdroms, bars, discoteques, zoològics o parcs d’atraccions; uns espais, per cert, que han caigut en desús o que s’estan reconsiderant.

En l’actualitat, el concepte d’espais de lleure és molt més ample. Una sala d’ordinadors pot ser, al mateix temps, un lloc de treball o d’estudi i un lloc d’oci; un bar que al migdia serveix menús, a la matinada es pot convertir en una sala de ball. I, al mateix temps, un aparell com el telèfon mòbil, originàriament concebut només per parlar, acaba servint per jugar, per escoltar música o per fer gestions.
L’enquesta realitzada l’any 1988 per Iniciatives SA per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona a 1.500 persones de l’àrea de Barcelona permet veure com han evolucionat els costums dels barcelonins i la seva forma de viure. Fa quinze anys, Internet no existia, l’esport era una pràctica força menys habitual que ara i anar de compres encara no es considerava una activitat de lleure.

Passejades, llibres i televisió
El 1988, l’activitat d’oci més habitual era sortir a dinar o sopar (52%), seguida d’anar al cinema (47%). Sortir de copes figurava en tercer lloc, i assistir a espectacles esportius (26%), en el quart. Darrere hi havia anar al teatre, a ballar i a locals de joc.
Ara, aquestes ocupacions figuren en llocs un xic més endarrerits. L’única ocupació que malgrat els quinze anys transcorreguts manté més o menys la mateixa posició és el cinema, la cinquena resposta més esmentada pels barcelonins pel que fa al seu temps d’oci entre setmana, i la quarta en dies festius.
Més recentment, l’Enquesta de Qualitat de la Ciutat, realitzada la tardor del 2002 amb 2.000 entrevistes domiciliàries, revela que les tres coses que més fan els barcelonins i barcelonines són, en aquest ordre, anar a passejar, llegir i veure la televisió.

O això diuen, perquè el que es diu sovint no coincideix exactament amb la realitat. És creïble que quan es pregunta “durant el temps lliure que té els dies feiners, quina és l’activitat que realitza més habitualment”, el 40,9% dels ciutadans responguin que anar a passejar? És creïble que la segona activitat més freqüent sigui llegir, lleugerament per davant de veure la televisió? És creïble que anar de compres figuri tan enrere i ocupi el lloc 14, després de l’esport, d’escoltar música, d’anar al cinema, de les activitats culturals, de les feines de la casa, de sortir amb els amics, dels jocs, d’escoltar la ràdio, de connectar-se a Internet o d’estar amb la família?

Més que la fiabilitat de l’enquesta, el resultat d’aquest treball posa de manifest la confusió que hi ha al voltant del concepte del lleure i la distorsió que cada ciutadà té de les activitats que realitza. Així, quan llegim que el 40,9% de les persones es dediquen a passejar i que sols un 2% van de compres, possiblement hauríem d’entendre que un elevat percentatge dels teòrics passejants el que en realitat fan és anar de botigues. L’èxit dels heroncitymaremagnumikeas així ho fa pensar. Segurament, quan diem que anem a passejar, molt sovint i en menor o major mesura, també incloem l’acció d’anar a comprar. Per més que ens costi reconèixer-ho.
I una cosa similar deu passar quan la gent es refereix a llegir i mirar la televisió. Un 33% dels enquestats diu que llegir és l’activitat que realitza més habitualment entre setmana, i un 32,3% que es dedica a veure la televisió. Els enquestats no revelen —si és que ho saben— quant temps passen davant d’un llibre, un diari o una revista i quant en passen davant la pantalla.

L’enquesta assenyala tendències de lleure que coincideixen amb els clixés més convencionals. Així, els homes fan més esport i van més al cinema que les dones, mentre que aquestes es dediquen més a les feines de la casa, escolten més la ràdio i els és més fàcil reconèixer que els agrada anar de compres.
Més substancials són les diferències quan s’analitza la població per grups d’edat. L’esport es converteix en la dedicació preferida tant entre els que tenen de 18 a 24 anys com dels que en tenen de 25 a 34. Els més joves són també els que escolten més música, els que assisteixen a més activitats culturals i artístiques i, amb diferència, els principals usuaris d’ordinadors i d’Internet i els que surten més amb els amics. A partir dels 35 anys, els barcelonins tendeixen a reduir la pràctica de l’esport en benefici d’activitats més tranquil·les com les passejades. És significatiu que el col·lectiu que diu que passa més temps amb la família sigui aquell que té entre 35 i 44 anys, se suposa que a causa del fet de tenir fills més joves. Pel que fa a la gent més gran, a part de passejar, la televisió i llegir, les seves ocupacions ocioses més habituals són les feines de la casa, les activitats culturals i artístiques —que es recuperen un cop cessada l’activitat laboral— i estar amb la família.

L’atrafegament quotidià
La visió de com passen el seu temps d’oci els barcelonins varia si la pregunta que es fa és quina és l’activitat més habitual. En aquest cas, les dones afirmen que les feines de casa, anar al teatre, sortir a dinar o a sopar, escoltar la ràdio, llegir, les activitats culturals, veure la televisió, passejar i anar al cinema. Els homes, per la seva banda, citen els espectacles esportius, els ordinadors i Internet, anar a la muntanya, l’esport i la música, anar de copes, sortir amb els amics i els jocs.
Durant els caps de setmana, els barcelonins i barcelonines mantenen la seva predilecció per anar a passejar, sortir de compres o assistir a representacions teatrals. En canvi, deixen de fer activitats habituals de dilluns a divendres o limiten de forma notable el temps que hi dediquen. Així, els dissabtes i diumenges perden pes activitats que es poden fer en qualsevol moment i, en general, sense sortir de casa, com llegir, veure la televisió, fer esport, escoltar música, les feines de casa, les activitats culturals, l’estudi, els jocs, escoltar la ràdio, Internet, el voluntariat o l’associacionisme. Guanyen protagonisme, en canvi, aquelles coses, petites i grans, que l’atrafegament quotidià del dia a dia ens obliga a ajornar. Les respostes són a la ment de tothom: anar al cinema, sortir amb els amics, anar de copes, a dinar o a sopar, fer excursions a la muntanya o a la platja, assistir a espectacles esportius o a oficis religiosos, anar de visita, viatjar, estar amb la família, ballar, visitar la ciutat, sortir de Barcelona i tantes d’altres.

L’Enquesta de Qualitat de la Ciutat realitzada per l’Ajuntament conté altres dades reveladores. Són especialment interessants les respostes que dóna la gent quan se’ls pregunta si els caps de setmana es queden a Barcelona o marxen fora. La resposta més repetida és “tots els caps de setmana, o pràcticament tots, els passo a Barcelona”. Els que més es queden a la ciutat són el divers segment de població inclòs dins l’epígraf “gent gran”, que també són els que diuen que surten tots o gairebé tots els caps de setmana. Els ciutadans d’edats intermèdies estan més repartits entre aquells que es troben a cavall dels dos extrems.
De les enquestes sobre el temps de lleure se’n desprenen altres conclusions com que els homes tenen molt més temps que les dones, el pes enorme que tenen els mitjans de comunicació audiovisuals, que treballar predisposa a la lectura, que la gent gran és bastant impermeable a les innovacions o que en la suposada societat del lleure la gent diu sovint que no té prou temps.

Quines conclusions es desprenen d’aquestes dades? Marta Masats, autora d’un treball sobre el lleure dels barcelonins i d’un altre sobre els catalans, mostra la seva sorpresa per l’existència de dos grans grups de població amb hàbits molt diferenciats. En un hi ha persones grans amb un baix nivell de formació i uns recursos escassos que, tot i disposar de molt temps lliure, practiquen un oci passiu i en el qual el protagonista estel·lar és la televisió i sortir de passeig.
A l’altre extrem de la balança se situen unes classes d’edats intermèdies que, al contrari que la gent gran, tenen diners però molt poc temps. Per paradoxal que pugui semblar, són extremadament participatius i realitzen nombroses activitats cada setmana. És el petit segment de població que Salvador Giner bateja com el grup Ernest Lluch, “unes quantes persones que acumulen tot el lleure actiu de la població: esquien, van en caiac, van a l’Auditori, estan abonats al Liceu, són clients assidus dels cinemes Verdi, estan sensibilitzats en política o religió, llegeixen diaris, les seves filles fan ballet i encara els queda temps per parlar del Barça”.

Comparant l’enquesta metropolitana de l’any 2000 amb la de 1995, Masats afirma que les dues grans novetats dels darrers anys són “la irrupció amb força del consumisme com a forma de lleure” i la mercantilització del temps de lleure. És a dir, que cada vegada més, la gent deixa d’organitzar-se el temps del qual disposa a la seva manera. Prefereix comprar un bé o un servei, perfectament organitzat, que el mercat li ofereix. “L’oci s’ha deixat en mans del mercat. El problema és que al mercat no li interessen sectors de població amb pocs mitjans, i com que l’Administració no ha intervingut en aquestes noves formes de lleure, la gent gran en queda al marge”, lamenta.

Oci o negoci
Cardús creu que “la societat de l’oci emmascara la realitat que vivim, que és la societat del consum. Originalment, l’oci era la negació del negoci, però ja no. Actualment, oci és negoci. I el temps lliure és un temps de coacció, molt ben organitzada, però coacció al cap i a la fi, que posa l’individu davant del tema de la llibertat. I t’adones que no ens agrada viure en llibertat. En el temps lliure és quan actuem de forma més gregària. Tots anem als mateixos llocs. Com que no sabem què fer, els caps de setmana, en lloc de prendre una decisió, mirem què fan els altres i ens hi apuntem, correm cap als centres comercials o cap a les fires de poble, tot i que ja sabem que ens donaran empentes, que menjarem malament i que ens cobraran de més. Molt poca gent disposa del seu temps lliure al marge de les pautes que li proposen, que solen ser pautes de consum, fins i tot quan es parla de festes majors, que en el fons avui són simulacres de festa organitzats pels ajuntaments amb la intenció de fomentar el consum”.

Salvador Giner remarca que, en termes generals, la diversitat de les activitats que es fan és “extraordinàriament pobra, molt més del que la gent creu”, i que aquesta realitat desmunta el mite que a Catalunya es fan moltes activitats, si més no en relació amb altres països europeus. “La gent diu que les feines de casa són lleure, i els homes consideren lleure rentar el cotxe a la benzinera —se sorprèn el prestigiós sociòleg—. Home, sí: suposa un relax en contrast amb anar a la feina entre setmana, però considerar això lleure...”.
És difícil delimitar on es troba la frontera entre el que és lleure i el que és obligació, accepta Giner. Diu que la realitat que es pot trobar dins de la ciutat de Barcelona és força diferent de la que apareix a la primera corona metropolitana, i que, en tot cas, es practiquen uns hàbits molt tradicionals.

Què passarà en el futur? La mecanització ens permetrà guanyar definitivament més temps per a nosaltres? S’imposarà, a Europa, la jornada laboral de cinc hores o potser s’allargarà l’edat de jubilació, com comença a passar en alguns països, per tal de garantir les nostres pensions? Els experts no tenen respostes. Cardús està convençut que “el segle XXI ha començat amb un desordre i un malestar extraordinaris. La feina no té límit des del moment que volem que les botigues estiguin obertes 24 hores al dia. Tot s’ajunta per complicar-nos la vida. Es fa una trobada al teu poble i et pregunten: Que hi vas anar? I com que et vas quedar a casa, et miren amb estranyesa, et diuen que no saps el que et vas perdre i tu et sents un ruc. No deixen que em quedi a casa fent una becaina! Estem envoltats per una compulsió comercial que ho envaeix tot. L’intercanvi personal, domèstic, els amics, la família queden relegats al mínim, i això genera un gran malestar, sobretot en una societat com la nostra. Estem arribant al límit de la resistència, i hi ha gent que ja comença a explotar. Però és molt difícil escapar d’aquest autoritarisme. Hi ha poc marge per a la diversitat. El temps lliure no existeix”.

Tampoc Giner s’aventura a predir el futur. El màxim que diu és que, d’aquí a quinze anys, el lleure dels barcelonins serà molt diferent del d’ara, més divers, més participatiu, més enriquidor i no necessàriament més individual.
És temps d’incerteses. Haurem d’esperar per veure on ens condueix allò que un dia es va qualificar de societat del benestar.

Les enquestes revelen una paradoxa:
que com més temps lliure disposa l’invidu,
més passives són les activitats
de lleure que realitza.