Hadid va guanyar el premi per un treball en aparença senzill, però resolt amb mestria: un vast aparcament a l’aire lliure, al costat d’una estació, a priori un claríssim no-lloc. Un d’aquests forats en la trama urbana que acaben "desapareixent" de tan anodins que són, i que en canvi Zaha Hadid potencia amb uns quants retocs i petits detalls, és a dir, posant-hi aquest plus que no li era requerit i que va més enllà de la mera funcionalitat. Volia, mentre l’escoltava, imaginar-me aquell plus de talent en la futura plaça de les Arts de Barcelona, per a la qual Zaha Hadid ja ha perfilat algunes línies, i sentia sobretot la satisfacció de saber que grans creadors, la novíssima primera fila de l’arquitectura, estan treballant entre nosaltres.

La plaça de les Arts és en un entorn molt difícil, com ho són les Glòries. És curiós com aquest indret ha estat perpètuament a mig fer, entre el dintre i el fora de la ciutat. Ara fa un segle els urbanistes van suposar que podia ser el melic de Barcelona, perquè és el punt on es creuen les tres grans avingudes de la ciutat; un fruit més de la necessitat lògica del dibuix que no pas d’una altra cosa. Avui el problema de les Glòries és precisament que s’hi creuen les tres avingudes... amb totes les línies de ferrocarril per sota! I ningú vol allaus circulatòries a peu de carrer. És per això, per aquests nusos "pendents" —que literalment vol dir que pengen—, que m’agrada la mirada de l’arquitectura. Arquitectes catalans o estrangers, però gent capaç d’imaginar les coses, de reinterpretar-les, d’anar més enllà. I és sobre la plaça de les Glòries que creix la potentíssima Torre Agbar, de Jean Nouvel, que és l’edifici que ha despertat a la ciutat una nova onada de passió arquitectònica.

La torre de les Glòries és un edifici molt peculiar, que basa la seva singularitat en el fet d’utilitzar la llum com a material de construcció. La pell hi té una qualitat tan específica que als barcelonins els espera una nova descoberta, després de la fascinació que han aixecat la forma, l’alçada i l’esplèndid joc de les obertures de la façana circular. És un edifici capaç de protagonitzar totes les perspectives, com de fet passa: presideix amb mestria els eixos visuals d’aquella part de la ciutat.
És clar, la torre de Jean Nouvel, tan notòria, va posar en primer pla el debat sobre la bondat dels gratacels en una trama urbana com la de Barcelona, que no hi està gens avesada. Bé, gratacels és un dir, perquè a Barcelona més aviat hauríem de parlar, com a màxim, d’edificis alts. Jo aposto clarament per alguns edificis alts, com a singularitat del paisatge. No es tracta, doncs, d’acumular-ne, sinó d’accentuar determinats espais, que en demanen a crits. Avui caminem en la direcció de la ciutat compacta, connectada, sostenible, però també simbòlica, molt més simbòlica que la ciutat del XIX, perquè en temps de globalització tan accelerada correm el risc de perdre els referents, de flotar en el buit. O de caure en la repetició fins a l’extenuació de l’arquitectura tecnològica.

En temps de Cerdà, era la burgesia industrial la que competia façana a façana, construint les magnífiques cases particulars bressades en l’exuberància modernista, una vegada acceptada la norma urbanística del Pla de l’Eixample. L’obra pública, l’encàrrec institucional, a l’Eixample històric quedava molt en segon pla, perquè ara fa un segle l’experimentació no estava tant en la bellesa exterior com en la funcionalitat moderna d’equipaments com ara la presó Model o l’Hospital Clínic. En certa manera, és Domènech i Montaner qui relliga una sorprenent modernitat funcional —l’ús totalment nou del subsòl!— amb el modernisme en l’Hospital de Sant Pau, però és una excepció.
Avui són les administracions, i també l’hospital i les universitats, i el sector privat —seus, hotels, oficines— els motors d’una revolució arquitectònica: la ciutat econòmica, doncs, però també la ciutat civil: no debades alguns dels grans pinyols d’aquesta nova onada arquitectònica barcelonina estan situats entorn del Fòrum del 2004, començant pel contundent edifici del Fòrum, dels arquitectes Herzog & de Meuron.

En aquestes pàgines fem una bona passejada per la nova arquitectura, que està sacsejant, en sentit positiu, el teixit i les percepcions de Barcelona. Es pot dir que, des dels anys vuitanta, no hi havia hagut tant de debat sobre la qualitat arquitectònica (per tornar al començament: la majoria dels finalistes del premi Mies van der Rohe estan treballant ara mateix a Barcelona). Un debat sempre en tensió entre la idea del creador i la demanda del client, que, quan és l’Ajuntament mateix, representa tots els ciutadans; la tensió entre el desig implícit en el projecte i les restriccions del pressupost, entre el somni de la forma i la possibilitat tècnica de construir allò, entre la pretensió de l’autor i la necessitat dels usuaris (que, en segons quins projectes, esdevenen pacients). Tot això dóna un escenari de tensions que acaba configurant la construcció de la ciutat. És un procés sens dubte apassionant.

En aquesta nova onada, hi ha alguns fets remarcables particulars: que s’ha produït un salt generacional en els arquitectes que la protagonitzen i que al costat dels ja històricament consagrats apareixen noms de "jove maduresa"; que l’arquitectura s’ha internacionalitzat, com tot, i avui els estudis prestigiosos no coneixen fronteres (això també inclou els creadors catalans), i, finalment, que aquest procés arquitectònic avui és metropolità. Les ciutats de l’àrea metropolitana estem en ple procés de creixença i transformació, i és en el moment de mudança quan millor podem somiar.

L’arquitectura és, en el fons, un somni: el de casar un ofici mil·lenari amb l’art contemporani, el d’unir la funció i la forma, el de crear una obra perdurable que no envelleixi, el de fer, en definitiva, ciutat. Per això la bona arquitectura és sempre una obra única amb una dimensió col·lectiva, i és en aquesta simbiosi entre públic i privat, entre individual i col·lectiu, que s’expressa la mesura del repte. Barcelona no podia ser aliena a aquest nou cicle de l’arquitectura mundial. Estem posant les primeres pedres de la ciutat del segle XXI i són primeres pedres d’extraordinària qualitat, l’eclosió de les quals veurem en els pròxims mesos. No m’estranya que Barcelona, que és una ciutat apassionada per l’arquitectura —i apassionada pel debat—, visqui avui amb entusiasme aquest procés, que no és més que una nova baula en la lenta, inacabable, vida de la ciutat mil·lenària.

Barcelona està posant les primeres pedres de la ciutat del segle XXI, afirma Joan Clos, unes pedres “d’extraordinària qualitat, l’eclosió de les quals veurem en els pròxims mesos”.

“Jo aposto clarament per alguns edificis alts, com a singularitat del paisatge. No es tracta d’acumular-ne, sinó d’accentuar determinats espais, que en demanen a crits”.