|
La ciutat metropolitana: l’eixample
Amb la construcció de l’Eixample, Barcelona fa el salt més
ambiciós de la seva història pel que fa a la concepció
de la seva mida i estructura, i passa de ser pràcticament una ciutat
medieval a convertir-se en un referent de l’urbanisme contemporani.
Aquest canvi és el resultat de la imposició per part del
govern espanyol del projecte urbanístic desenvolupat per Ildefons
Cerdà com a tècnic de l’Estat, extern a l’Administració
municipal i, de fet, oposat a altres projectes i concepcions directament
avalades per l’Ajuntament.
A diferència de la majoria de grans ciutats europees, Barcelona
no havia estat objecte de grans operacions barroques de reestructuració
del traçat de vies i places, ni s’havia beneficiat d’una
racionalització neoclàssica del sistema d’infraestructures
i d’equipaments públics. Després de tres segles de
relativa decadència econòmica, de manca d’estructures
de poder locals i d’un llarg període de domini militar, la
ciutat entra al segle XIX amb una estructura urbana pràcticament
idèntica a la que tenia al segle XV, amb l’excepció
principalment de la destrucció de gran part del barri de la Ribera
per construir la Ciutadella i de la posterior construcció del barri
de la Barceloneta. A banda de la gran densificació del teixit i
de la construcció de nombrosos convents i edificis religiosos,
els canvis en l’arquitectura o en la definició de l’espai
públic s’havien limitat principalment a la urbanització
de la Rambla i la seva consolidació com a centre de la vida pública
de la ciutat, la definició de part de l’actual pla de Palau
com un dels centres institucionals (amb l’edifici de la Llotja i
el Palau de la Duana, actualment del Govern Civil) i el passeig de l’Esplanada
(aproximadament coincident amb l’actual passeig de Picasso) com
a zona d’esbarjo.
Durant el segle XIX, la industrialització de la ciutat i el fort
creixement econòmic que se’n deriva requereixen una reestructuració
de la ciutat per tal de fer-la funcionalment operativa i simbòlicament
representativa. Després de diverses intervencions de reforma urbana,
com l’eix Ferran-Princesa, les places Reial i de Sant Josep (Boqueria)
o els carrers de Junta de Comerç i Nou de la Rambla, la gran oportunitat
de transformació arriba el 1858 amb el permís governamental
d’enderrocar les muralles i d’estendre la ciutat sobre el
fèrtil pla que l’envoltava. En l’aprofitament d’aquesta
oportunitat hi fa un paper fonamental el conflicte entre les concepcions
urbanes locals i la que finalment s’imposa des de l’exterior
amb el Pla Cerdà.
Mitjançant la convocatòria d’un concurs obert que
va guanyar l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, la ciutat
donava legitimitat a un projecte lligat al que era la Barcelona d’aquell
moment, al seu port, al seu comerç: un creixement radial subordinat
al centre històric, amb espais representatius clarament delimitats
i una mida compacta i fàcilment gestionable des de l’Administració
municipal.
Enfront del continuïsme de la societat i dels interessos del poder
locals, la visió ideològica i científica de Cerdà
configura les bases d’un nou model de creixement urbà que
es constituïa, com en el cas de les grans ciutats americanes, en
motor mateix del seu creixement econòmic. Ildefons Cerdà,
barceloní format com a enginyer de camins a Madrid i diputat pel
Partit Progressista, amb estrets vincles intel·lectuals amb el
socialisme utòpic de Narcís Monturiol i Ramon Martí
i Alsina, va desenvolupar entre 1858 i 1860 per encàrrec del govern
espanyol una sèrie d’estudis per a un eixample que, independentment
de les divisions municipals existents en aquell moment, havia d’enllaçar
Barcelona amb les poblacions perifèriques de Sants, Gràcia,
Sant Andreu i Poblenou-Icària (que absorbien en aquell moment gran
part del creixement demogràfic generat pel flux migratori) i permetre
no únicament l’ampliació de les zones residencials
i dels seus serveis, sinó també de les zones industrials
i de lleure. El Pla Cerdà convertia la ciutat en un sistema obert
i no jeràrquic, una estructura isòtropa i flexible estesa
sobre el pla litoral amb la qual es facilitava el creixement coordinat
i democràtic de la ciutat, es definia un sistema viari eficaç
i unes infraestructures de transport adaptades al nou ferrocarril i es
garantien un sanejament i unes condicions d’habitabilitat excepcionalment
saludables.
EL PLA JAUSSELY
El projecte de Cerdà es va convertir així en l’instrument
que permetria la urbanització efectiva de la nova ciutat industrial
i la gran expansió del mercat immobiliari, tot això afavorit
per les modificacions introduïdes com a resultat de les pressions
dels propietaris del sòl i que suposarien un fort increment de
la densitat edificatòria i la pràctica desaparició
del sistema d’espais verds inicialment previstos en el projecte.
El desenvolupament de l’Eixample també obligava a fer ajustos
allà on la seva trama homogènia trobava els vells nuclis
urbans i requeria paral·lelament una coordinació entre aquests
municipis del pla en qüestions fiscals i de planejament, que va abocar,
el 1897, a la seva agregració en una “gran” Barcelona
(la dels límits municipals actuals), cosa que comportaria l’extensió
progressiva de les infraestructures i dels serveis (transport, electricitat,
gas) des del centre cap a la perifèria.
Aquest instrument de planejament és qüestionat al voltant
del canvi de segle com a conseqüència de dos fenòmens
paral·lels: la formació d’una consciència reformista
pel que fa a l’impacte del desenvolupament industrial sobre les
condicions d’habitabilitat de la ciutat i la consolidació
progressiva del catalanisme polític entre la burgesia industrial,
que troba en el modernisme la seva principal expressió artística
i intel·lectual. En aquest sentit, Puig i Cadafalch posa en relleu
des de La Veu de Catalunya com la naturalesa abstracta i, per la seva
homogeneïtat, igualitària de l’ordenació de Cerdà
és fonamentalment contradictòria amb la voluntat de dotar
certs espais o institucions de la ciutat d’una representativitat
especial. La ciutat comença a aspirar a una capitalitat que no
ha tingut en segles, i això imposa un nou urbanisme i una nova
arquitectura. París era el referent més immediat pel que
feia a l’ordenació monumental o institucional desitjada i
les noves teories urbanístiques europees sobre la segregació
d’usos (indústria, comerç/serveis, lleure i residència)
oferien solucions a la compatibilitat de la ciutat amb la indústria.
En aquest context, l’Ajuntament convoca el 1903 un nou concurs urbanístic
per resoldre els problemes d’ajust o d’enllaç entre
el projecte de l’Eixample i els pobles agregats, amb un jurat format
pel mateix Josep Puig i Cadafalch i per Francesc Cambó, entre d’altres.
Amb aquestes figures, a l’hora de fer l’elecció, el
jurat mira molt més enllà de la problemàtica urbanística
concreta que planteja el concurs per buscar una resposta més global
a les noves necessitats socials i polítiques del moment. No és,
doncs, estrany que sigui un projecte concebut des de l’altre costat
dels Pirineus el que guanyi el concurs1. La proposta, signada per Léon
Jaussely, dibuixa de forma concreta i ambiciosa la nova organització
representativa i funcionalment especialitzada de la ciutat per mitjà
de la definició d’una estructura policèntrica sobre
la trama homogènia de l’Eixample i de la interrelació
d’infraestructures, traçat viari, edificació i monuments
en un nou organisme complex i fortament jerarquitzat. A diferència
del Pla Cerdà, el Pla Jaussely no es basa en un conjunt de normatives
o de regles de creixement que s’apliquen de forma homogènia
sobre una quadrícula abstracta, sinó en una multiplicitat
de traçats viaris específics de geometries complexes, d’amplis
espais representatius, de grans parcs i equipaments públics precisament
dibuixats i d’una gran diversitat de teixits urbans i de densitats
d’edificació que neguen el caràcter igualitari de
l’Eixample.
Tot i que la ciutat no disposava de la capacitat gestora ni dels recursos
econòmics necessaris per portar a terme un pla d’aquesta
ambició, la Barcelona concebuda per Jaussely es construeix de forma
parcial al llarg de tot el segle XX a través dels diversos plans
generals i d’una llarga successió de plans parcials i projectes:
la definició de zones industrials a l’est de la ciutat i
de zones d’esbarjo al nord i a l’oest, la urbanització
dels turons al peu de Collserola i de l’actual Zona Franca lligada
a l’activitat portuària i l’establiment d’un
sistema circulatori jerarquitzat amb una combinació de vies diagonals
centre-perifèria i de rondes urbanes de circumval·lació
(incloent-hi el traçat concret de l’actual ronda del Mig)
són elements avançats pel Pla Jaussely que es van concretant
fins avui.
La ciutat més enllà de Collserola
Pel que fa a la necessitat de trobar resposta als aspectes nocius de la
industrialització (principalment la contaminació atmosfèrica,
la densificació dels teixits residencials i l’empobriment
de les condicions d’habitabilitat), l’urbanisme de Barcelona
segueix parcialment les teories urbanístiques que s’elaboren
als grans centres industrials d’Europa i dels Estats Units i que
plantegen, de fet, una nova organització territorial que optimitza
la incorporació de la indústria com a activitat urbana.
L’instrument sobre el qual es fonamenta aquesta organització
és el zoning o zonificació dels usos sobre el territori:
la ciutat ha de deixar de ser l’estructura multiús òptimament
definida pel Pla Cerdà (que permetia la coexistència de
tallers, comerços i habitatges en un mateix edifici), ja que la
producció industrial requereix superfícies cada cop més
grans, és contaminant i per tant incompatible amb l’habitatge
i s’alimenta d’una gran quantitat de mà d’obra
que ha de poder desplaçar-se amb rapidesa des del seu lloc de residència
fins al seu lloc de treball. L’especialització de sectors
de la ciutat segons el seu ús (com plantejava en part el Pla Jaussely)
comportava una major complexitat del teixit i buscar l’emplaçament
idoni per a les diverses activitats: espais representatius i centrals
per al comerç i els serveis, terrenys secs i ben ventilats per
a la residència, zones planes allunyades de les zones residencials
però ben comunicades per a la indústria.
A la primera dècada del segle, i gràcies a la implantació
de les primeres línies de tramvia, es van produir a Barcelona diversos
intents de construir sobre els turons i als vessants de Collserola el
que, segons models principalment anglosaxons, es defineix com a ciutat-jardí:
nous creixements de baixa densitat, amb forta presència de jardins
o parcs, exclusivament residencials (sobretot cases unifamiliars aïllades)
i, per tant, dependents funcionalment de la ciutat tradicional. Impulsats
per la burgesia més il·luminada, el projecte residencial
del Park Güell i el de la urbanització de l’avinguda
del Tibidabo, amb la projectada continuïtat sobre Collserola mitjançant
el nou funicular, serien els exemples més destacats, però
també els més representatius de la poca fortuna d’aquest
tipus de projectes.
Uns quants anys després i sempre des de la iniciativa privada,
l’enginyer i empresari nord-americà Frank S. Pearson reprèn
el projecte de creixement residencial de la ciutat cap a Collserola des
d’una visió molt més general de la seva ordenació
territorial i de les infraestructures ferroviàries com a suport
del seu desenvolupament industrial. Pearson, que ha fundat diverses companyies
elèctriques i centrals hidroelèctriques als Estats Units
i a Amèrica Llatina, és un dels grans impulsors de l’electrificació
de la indústria catalana i de la xarxa de ferrocarrils metropolitans,
fundador de la Barcelona Traction, Light and Power Company (coneguda com
La Canadenca) i, a través d’ella, principal accionista dels
Ferrocarrils de Sarrià i de Les Tramways de Barcelone. La Barcelona
projectada per Pearson s’estructura en una zonificació elemental
i de gran abast territorial: els serveis i el comerç se situen
a la Ciutat Vella i a l’Eixample, la residència als dos vessants
de Collserola i la indústria a la plana del Vallès, allunyada
del centre urbà. Per fer-ho possible, els Ferrocarrils de Sarrià
es refunden en Ferrocarrils de Catalunya el 1912 i s’inicia la construcció
d’un ferrocarril d’ample europeu que enllaça la Plaça
de Catalunya amb els principals centres urbans del Vallès, amb
l’objectiu de continuar en direcció nord fins a la frontera
francesa i, des d’allà, a París.
Tot i que aquesta línia de ferrocarril metropolità és
pràcticament l’única cosa que ens ha arribat de la
visió de Pearson, aquesta estableix les bases d’un nou projecte
d’especialització funcional de la ciutat que acabarà
produint efectes molt més amplis en la seva expansió i estructuració,
que per primer cop s’estén a l’altra banda de Collserola
per ocupar també el Vallès. Com en el cas del Pla Jaussely,
es tracta d’una visió de Barcelona excessivament ambiciosa
en relació amb les circumstàncies locals i que només
es concretarà parcialment unes dècades més tard —recollida
primerament en el projecte de la Barcelona Futura elaborat per Nicolau
M. Rubió i Tudurí el 1929 i, molt més recentment,
en alguns dels aspectes més generals del Pla General Metropolità
de 1976.
La ciutat moderna
La presentació del projecte de Rubió i Tudurí per
a la Barcelona Futura, que apostava per l’extensió de la
ciutat cap a l’Hospitalet i els municipis veïns a la ribera
esquerra del Llobregat i feia de Collserola el gran central park d’una
anella de nou creixement al Vallès més proper (Sant Cugat
- Cerdanyola), coincideix amb la celebració de l’Exposició
Internacional de Barcelona, que inclou el Pavelló Alemany de Mies
van der Rohe, i amb els inicis de la formació del col·lectiu
d’arquitectes locals que difon l’arquitectura moderna a Catalunya.
El discurs sobre la ciutat se segueix produint pel que fa a models urbanístics
(zonificació, àrees de creixement) i a desenvolupament infraestructural
(carreteres, ferrocarril, aeroport), però l’edificació
també adquireix un paper fonamental en la redefinició de
la ciutat, especialment l’habitatge.
El moviment modern en arquitectura és, en la seva mateixa definició,
un moviment internacional, fonamentat en la necessitat de renovació
de l’arquitectura en l’era industrial. La nova arquitectura
busca una vinculació amb les noves tecnologies i els nous mètodes
de producció i persegueix paral·lelament la millora de la
qualitat de vida dels ciutadans. Com la ciència i la tecnologia,
l’arquitectura requereix per al seu desenvolupament i la seva optimització
establir col·laboracions professionals i la recerca en equip. L’arquitectura
moderna es defineix i es difon a través de l’intercanvi de
projectes (publicacions, conferències, viatges d’estudi),
del treball en escoles-taller pluridisciplinàries (especialment
la Bauhaus, fundada el 1919) i de congressos internacionals (principalment
els Congrès internationaux d’architecture moderne, CIAM,
iniciats el 1928) on s’analitza l’estat de la producció
arquitectònica i es presenten a debat propostes concretes per a
diverses ciutats del món.
En aquest context d’internacionalització de la pràctica
professional, la presència o actuació d’arquitectes
estrangers a Catalunya és, paradoxalment, gairebé nul·la.
Durant el govern de la Generalitat republicana, per la seva curta durada
i pel fet que hi ha un grup d’arquitectes locals, el GATCPAC, amb
una gran capacitat de producció pròpia; durant el franquisme,
a causa de la regressió cultural que va imposar, l’aïllament
internacional del país i la seva pobresa en relació amb
els nostres veïns europeus. En tot el llarg període que va
de la dictadura de Primo de Riv0era al final de la dictadura de Francisco
Franco, l’aportació exterior a l’arquitectura de Barcelona
es limita, bàsicament, a la influència d’alguns mestres
del moviment modern sobre alguns dels arquitectes locals.
Le Corbusier i el GATCPAC. El Pla Macià
La presència del Pavelló Alemany a l’Exposició
Internacional significa per a Barcelona el gran acte de presentació
en societat de l’arquitectura moderna. Enmig d’un conjunt
arquitectònic monumental d’inspiració noucentista,
l’obra de Mies van der Rohe exposa els aspectes més emblemàtics
de la nova arquitectura, caracteritzada per la diferenciació dels
elements estructurals i de tancament, l’obertura dels espais interiors
a la llum i al paisatge i la integració de les arts aplicades i
dels mètodes de producció industrial. És potser l’edifici
més comentat per la premsa de l’època i sobretot el
més influent de la història de l’arquitectura moderna,
però Mies no estableix lligams amb l’Administració
local ni amb el col·lectiu d’arquitectes catalans, i la seva
obra és finalment efímera, com moltes altres obres firals.
Un mes abans de la inauguració de l’Exposició Internacional,
es presenta a les Galeries Dalmau un conjunt de projectes dels arquitectes
que constituiran, un any després, el nucli del GATCPAC (Grup d’Arquitectes
i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura
Contemporània), principalment Josep Lluís Sert, Josep Torres
Clavé i Germán Rodríguez Arias. Aquest grup de joves
arquitectes, que ha establert poc abans contactes amb Le Corbusier, l’altre
gran mestre de l’arquitectura moderna i principal teòric
d’una reestructuració funcional de la ciutat, descriu en
el catàleg de la mostra el sorgiment d’una arquitectura “que
és universal, com ho és l’automòbil, com ho
és l’individu actual” i que respon a un “nou
esperit per a una època nova”, en referència al text
sobre “l’Esprit Nouveau” de Le Corbusier de 1920.
El GATCPAC (i el GATEPAC com a organització d’àmbit
estatal a la qual s’associa) es constitueix a finals de 1930 i inicia,
per mitjà de la publicació de la revista A.C. Documentos
de Actividad Contemporánea, la difusió dels fonaments de
l’arquitectura moderna sota l’òrbita corbuseriana i
de projectes i d’obres del mateix col·lectiu que l’edita.
Sota la direcció de Josep Lluís Sert, el GATCPAC es constitueix
en un participant actiu dels CIAM, al mateix temps que estableix relacions
privilegiades amb el nou govern de la Generalitat per tal de contribuir
a la renovació de l’arquitectura catalana i, sobretot, a
la reestructuració del país.
El març de 1932, amb motiu d’una reunió preparatòria
del IV CIAM (“La Ciutat Funcional”) celebrada a Barcelona
sota l’organització del GATCPAC i amb el suport de la Generalitat
de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Ateneu Enciclopèdic
Popular, Josep Lluís Sert i Le Corbusier acorden amb Francesc Macià
l’elaboració d’un nou projecte d’ordenació
per a Barcelona, les línies generals del qual s’exposen en
una conferència al Saló de Cent amb la presència
de nombrosos representants del món econòmic i polític
de la ciutat. El projecte, anomenat Pla Macià i presentat finalment
l’any 1934, desenvolupa per al cas concret de Barcelona els models
teòrics de Le Corbusier i Pierre Jeanneret per a “una ciutat
contemporània per a tres milions d’habitants” (Une
ville contemporaine de 3 millions d’habitants, 1922) i de la Ciutat
Radiant (Ville Radieuse, 1930) i s’inscriu en una sèrie de
propostes similars per a altres ciutats arreu del món, entre elles
París (1925), Buenos Aires (1929), Alger (1933) i Anvers (1933).
El Pla Macià fa, de fet, una revisió del Pla Cerdà
que respon a les necessitats de la ciutat industrial (zonificació,
espais verds, solució de la manca o de les deficiències
de l’habitatge obrer), a les noves tècniques constructives
(estructures d’acer i de formigó) i als nous avenços
tecnològics en el camp de les comunicacions i dels transports (telèfon,
ascensors, automòbils i avions). Dins la retícula relativament
homogènia de Cerdà es potencia el paper de la Gran Via com
a espina dorsal o “tangent col·lectora” d’una
ordenació lineal que, paral·lela al mar, s’estén
més enllà de Montjuïc cap al delta del Llobregat. Al
seu extrem se situen, d’una banda, un aeroport combinat amb una
base per a zèppelins i, de l’altra, una ciutat del repòs
que converteix les platges del delta en zona de lleure i de contacte amb
la natura per a la població treballadora. En els nous barris situats
als límits de l’Eixample, l’estructura d’illes
del Pla Cerdà es transforma en un nou mòdul de 400 x 400
metres resultat de l’agrupació de nou de les antigues illes
i que defineix per primer cop a la nostra ciutat una segregació
entre el trànsit de vehicles (a les vies que defineixen els límits
del mòdul) i de vianants (a l’interior del mòdul).
L’edificació deixa d’organitzar-se de forma perimetral
segons el model d’illa tancada i adopta la forma de blocs lineals
disposats en forma de greca dentada (redents) sobre amplis espais verds.
I pel que fa a l’aplicació de la zonificació, a més
de la definició de la Ciutat del Repòs, es concentra l’ús
industrial en el sector de llevant de la ciutat, es preveu una gran ampliació
del port a l’actual Zona Franca i –fet que constitueix l’aspecte
més polèmic del Pla– es proposa una transformació
del Port Vell i d’una part de Ciutat Vella en centre administratiu,
la qual cosa comporta la demolició de grans zones del teixit medieval
i la seva substitució per equipaments, zones verdes i dues grans
torres administratives.
El Pla Macià es converteix en el marc general de les diverses obres
del GATCPAC, que s’inicien amb la construcció del Dispensari
Antituberculós al Raval (primer pas d’un projecte de reforma
del barri) i que, en aplicació directa del Pla, també inclouen
la construcció de prototips de cases de cap de setmana per a la
Ciutat del Repòs i de la Casa Bloc a Sant Andreu com a prototip
del nou model d’edifici residencial.
 Arquitectura
de postguerra
El primer i pràcticament únic exemple d’arquitectura
racionalista que es construeix a Barcelona durant la dècada dels
quaranta (i de la qual es conserven únicament alguns fragments)
és la fàbrica Olivetti, obra de l’enginyer italià
Italo Lauro i de l’arquitecte municipal José Soteras. El
franquisme havia comportat, com en tots els camps de la vida econòmica
i cultural del país, una situació de taula rasa pel que
fa a l’arquitectura i al planejament urbanístic local. Exiliats
o morts els components del GATCPAC i tallades les vies de comunicació
amb la comunitat internacional d’arquitectes, el ressorgiment de
la pràctica professional es produeix molt lentament i desvinculat
de les anteriors experiències locals.
En aquest ressorgiment hi juga un paper fonamental el Col·legi
d’Arquitectes de Catalunya, que convida diversos arquitectes europeus
a presentar obra recent i inicia des de la seva revista, Cuadernos de
Arquitectura, una tasca de difusió d’aquesta obra i de recuperació
de l’arquitectura dels anys trenta. El primer conferenciant internacional,
el 1949, és l’italià Alberto Sartoris, que parla,
com havia fet Le Corbusier quasi dues dècades abans, dels fonaments
d’una nova arquitectura funcional “cuyos métodos representan
el usar el aire, la luz, el verde, el paisaje natural y el de invención,
como verdaderos y propios materiales inéditos de construcción”.
En els mesos següents, el Col·legi d’Arquitectes convida
Bruno Zevi, Gio Ponti i Alvar Aalto, que estableixen vincles d’amistat
i, sobretot, exerceixen una profunda influència entre joves arquitectes
locals. Sense aquests contactes i la relació que van generar no
es pot explicar l’aparició d’una arquitectura moderna
de postguerra, deslligada del fonament teòric i de les fortes influències
corbuserianes que havia tingut el GATCPAC i vinculada, en canvi, a l’arquitectura
de la reconstrucció europea. El Park Hotel (Antoni de Moragas amb
Francesc de Riba, 1950-1954), les cases MMI i Iranzo a Ciutat Diagonal
(Josep M. Sostres, 1954-1958) i el nou estadi del F. C. Barcelona (1954-1957)
en serien alguns exemples.
Alguns arquitectes especialment propers al règim (i, per tant,
amb certa llibertat de moviments) aconsegueixen desenvolupar una tasca
renovadora paral·lela, tot i el recurs en la majoria d’obres
públiques a un llenguatge arquitectònic monumental i classicista.
Entre els arquitectes locals destaca molt especialment, quasi en solitari,
José Antonio Coderch; i entre els no catalans, César Ortiz
Echagüe, Rafael Echaide, Manuel Barbero i Rafael de la Joya, autors
de les instal·lacions de la SEAT a la Zona Franca i a la plaça
de Cerdà (menjadors, escola d’aprenents i dipòsit
d’automòbils i laboratoris, construïts entre 1954 i
1958). A diferència de l’obra de Coderch, molt lligada a
l’arquitectura italiana de l’època, els edificis de
la SEAT s’inscriuen en una tradició més abstracta
de l’arquitectura moderna vinculada a l’obra de Mies van der
Rohe i pràcticament inexistent a Barcelona des de la construcció
del Pavelló Alemany, i que es basa en una estricta modulació
ortogonal de l’espai i en una lleugeresa i racionalitat constructives
que fan de l’acer i del vidre els seus materials principals.
El creixement econòmic del país produeix una intensificació
progressiva de les relacions comercials internacionals i de les influències
exteriors en arquitectura, especialment a través de la difusió
de revistes i llibres estrangers, o bé de la seva traducció.
En aquest context, el lent retorn d’Antonio Bonet Castellana, deixeble
del GATCPAC i excol·laborador de Le Corbusier resident a Buenos
Aires fins a 1963 (autor, entre altres, de la Casa La Ricarda, 1953-1962;
el canòdrom Meridiana, 1962-1963, i el bloc residencial Mediterráneo,
1960-1966) i del mateix Josep Lluís Sert amb les últimes
obres de la seva carrera professional al voltant de 1970, després
d’haver treballat durant dècades a Mèxic i als Estats
Units (grup d’habitatges Les Escales Park, 1967-1973; Fundació
Miró, 1972-1975), permetrà reintroduir, d’alguna manera,
la recerca urbanística desenvolupada a Barcelona abans de la Guerra
Civil i, des d’aleshores, a alguns dels principals centres de producció
de l’arquitectura moderna.
La ciutat-esdeveniment
En un món progressivament globalitzat, on l’accés
a la informació i la capacitat de presa de decisions no depenen
necessàriament d’una posició territorial determinada,
les estructures econòmiques es deslliguen de les organitzacions
polítiques i el desenvolupament del transport aeri i ferroviari
incrementa les possibilitats de relació entre persones i activitats
allunyades en l’espai, les ciutats han de dotar-se d’algun
valor afegit que justifiqui la seva vigència com a centres econòmics,
culturals i de serveis. En aquest sentit, la qualitat de vida, l’oferta
de lleure, l’optimització de les comunicacions i les sinergies
que es puguin derivar d’una alta concentració d’activitats
econòmiques o productives són avui objectius prioritaris
de qualsevol administració municipal. L’antiga competència
entre economies nacionals es transforma en una competència entre
ciutats que pugnen per atreure inversions, activitats i visitants. Per
això, les ciutats s’han de posicionar mitjançant la
seva especialització, han de fer-se atractives i han de saber-se
vendre.
I si formem part d’un món globalitzat econòmicament
i culturalment, l’arquitectura és especialment representativa
d’aquesta situació. El context immediat, la història
local o les traces d’un emplaçament poden deixar de ser elements
determinants d’un edifici, mentre que la capacitat de gestió,
el control dels terminis, la reducció del risc financer i, sobretot,
la capacitat d’atreure inversions o d’incrementar el valor
de la propietat passen a ser components ineludibles de qualsevol projecte.
Si un promotor privat o una administració ha de buscar un arquitecte
que resolgui eficaçment un programa determinat, interpreti hàbilment
les normatives, doni visibilitat i prestigi a la seva promoció
i sigui capaç d’atreure clients de qualsevol lloc del món,
per què limitar les opcions de la comanda a aquells arquitectes
que viuen a Barcelona?
Segons el conegut model àmpliament assajat amb la celebració
de les exposicions de 1888 i 1929 i, en menor mesura, amb la del Congrés
Eucarístic de 1953, l’Ajuntament democràtic va saber
treure un alt rendiment de l’organització dels Jocs Olímpics
per millorar la competitivitat de Barcelona en aquest nou sistema mundial
de centres urbans. Els Jocs van ser el principal instrument per catalitzar
els suports i les enormes inversions que la ciutat necessitava per emprendre
la reestructuració de molts dels seus barris, corregir dèficits
en les infraestructures de transport i en els equipaments culturals i
convertir Barcelona en una marca mundialment reconeguda de cara a potenciar
la nostra indústria turística. En termes estrictament urbanístics,
aquesta operació va cohesionar l’estructura urbana mitjançant
l’enllaç entre els barris perifèrics de la ciutat
(recuperant, en part, propostes del Pla Jaussely) i va impulsar simultàniament
el desenvolupament d’una estructura polinuclear de centres de serveis
(les àrees de nova centralitat), amb la qual cosa s’aconseguia
reduir les diferències entre el centre i la perifèria pel
que fa a equipament, accessibilitat i capacitat de generació d’activitat
econòmica. A un altre nivell, i gràcies a la campanya de
projecció exterior afavorida pels Jocs, Barcelona va esdevenir
una ciutat de moda i una de les principals destinacions turístiques
d’Europa. Aquest fort creixement de la indústria turística
coincidia –i d’aquí ve la seva gran importància
estratègica– amb una pèrdua de pes de la ciutat com
a centre de producció en indústries tradicionals com la
química o la tèxtil, i també com a centre de negocis
en el que era el començament d’una concentració progressiva
del poder econòmic espanyol a Madrid. Paral·lelament, aquest
prestigi convertiria Barcelona en un referent per a molts joves professionals
de diversos camps, que a partir de mitjan anys noranta vénen a
estudiar o a treballar a la nostra ciutat.
El turisme –i també el posicionament en el sistema mundial
de ciutats– implica un cert grau de tematització, de definició
i potenciació dels atractius específics que fan que una
destinació sigui preferible a una altra. Gràcies als Jocs,
Barcelona es posiciona internacionalment com a ciutat d’arquitectura,
disseny, tapes i sol. I tot això, segons la imatge projectada en
un context tolerant i obert on conviuen el vell i el nou, la tradició
i la creació contemporània. D’acord amb aquesta definició,
Barcelona reforça durant els anys vuitanta la seva aposta per l’arquitectura
contemporània (ja provada des de la constitució de l’Ajuntament
democràtic) i segueix una tendència similar a totes les
grans ciutats d’occident per dotar-se d’edificis significatius
realitzats per autors de renom internacional; una necessitat similar,
d’alguna manera, a la que tenien els museus d’art contemporani
concebuts als anys vuitanta per dotar-se d’obra de prestigi. Si
bé alguns dels arquitectes locals que participen en la construcció
de la ciutat olímpica havien assolit cert reconeixement de la crítica
internacional més avançada, difícilment podien competir
en repercussió mediàtica amb les grans firmes d’un
star system de l’arquitectura internacional que començava
a definir-se i que s’ha anat desenvolupant fins avui.
Si excloem la participació de J.C.N. Forestier en la construcció
del parc de Montjuïc abans de l’Exposició de 1929, aquest
és el primer cop que l’Administració (en els seus
diversos nivells) convida arquitectes no locals a construir a la ciutat,
i no únicament a elaborar propostes especulatives. I ho fa amb
una gran contundència, concentrant en un període de cinc
anys les comandes públiques a Santiago Calatrava (pont de Bac de
Roda), Gae Aulenti (reforma del MNAC), Vittorio Gregotti (col·laboració
en la reforma de l’Estadi Olímpic), Arata Isozaki (Pavelló
Sant Jordi), Norman Foster (torre de telecomunicacions de Collserola),
Richard Meier (MACBA), Rafael Moneo (Auditori Municipal) i Alvaro Siza
(servei de meteorologia i demarcació de costes), a més de
facilitar comandes privades a SOM i Frank O. Gehry (Hotel Arts i escultura-peix)
i novament a Rafael Moneo (edifici L’Illa amb Manuel de Solà-Morales).
A totes aquestes obres d’arquitectura hi hem d’afegir una
llarga llista de comandes a escultors per dotar nombrosos espais públics
de la ciutat de grans peces d’art públic, igualment amb un
fort impacte sobre la imatge de la ciutat.
Aquest no és estrictament un treball de reestructuració
urbana, però sí de potenciació de les infraestructures
culturals i de lleure que persegueixen paral·lelament la redefinició
de la seva imatge per garantir-ne la projecció internacional. A
diferència d’èpoques anteriors, no ens trobem davant
d’obres que aportin al context local noves formes de fer o nous
programes, o que liderin un canvi en aspectes tècnics o funcionals
de l’arquitectura. D’una forma similar a les escultures que
s’aixequen simultàniament als espais públics de la
ciutat, aquestes comandes tenen per objectiu puntuar i donar una forta
identitat visual a un teixit urbà que, sovint, es limita a ser-ne
l’element de suport.
 El
Fòrum i l’era Guggenheim
Aquest poder de l’arquitectura i de la seva autoria l’exemplifica
l’edifici més valorat i conegut de l’arquitectura dels
anys noranta, el Museu Guggenheim de Bilbao. Gràcies a un únic
edifici, Bilbao figura avui a tots els mapes turístics del món
(com va aconseguir fer Barcelona gràcies a un únic esdeveniment,
però també a l’ampli conjunt d’infraestructures
i d’obres que l’acompanyaven), amb el gran benefici que això
ha suposat per a l’economia de la ciutat i per a l’atracció
de noves inversions internacionals. Si, a més dels edificis, pensem
també en els programes que els configuren (exposicions d’art
contemporani per al gran públic en el cas del Guggenheim o un nou
tipus d’exposició universal que agrupi cultures de tot el
món en el cas del Fòrum 2004), entendrem el gran poder transformador
que s’assigna avui a l’obra d’arquitectura.
A Barcelona, la voluntat d’augmentar la qualitat del teixit urbà,
de construir edificis-símbol fàcilment comunicables i que
es converteixin en impulsors d’activitat i atractors de la inversió
privada, s’il·lustra amb una claredat creixent en el protagonisme
dels projectes que actualment han de requalificar el sector de llevant
de la ciutat més enllà de la Vila Olímpica i, a l’altre
extrem, potenciar l’eix plaça Cerdà - aeroport. Si
en les obres olímpiques els edificis projectats per arquitectes
no catalans eren finalment una petita minoria (recordem que, a més
de Montjuïc, les àrees olímpiques també incloïen
l’Hospitalet-Diagonal, la Vall d’Hebron i la Vila Olímpica)
i l’origen de les comandes era principalment públic, ara
ens trobem davant d’una profusió d’obres de grans noms
de l’arquitectura mundial que, tant des de la comanda pública
com de la privada, eclipsen la producció local, tant pel que fa
a la mida com a la seva significació.
Un exemple precursor d’aquest tipus de comanda, encara lligat a
l’impuls dels Jocs Olímpics, és el World Trade Center
al Port Vell, un edifici que agrupa oficines, sales de conferències,
hotel i terminal de creuers i que es constitueix, potencialment, en un
gran pol de generació d’activitat econòmica. Aquí
el beneficiari de la comanda ja no és algun dels arquitectes més
famosos del moment, sinó un dels estudis amb més solvència
en l’arquitectura comercial internacional, entès com a eficient
empresa de serveis immobiliaris més que com a taller creatiu d’estructura
artesanal: els nord-americans Pei Cobb Freed & Partners. Des d’aleshores,
el recurs a aquest tipus de gran oficina d’arquitectura s’està
fent tan corrent que difícilment se’n pot fer un seguiment
exhaustiu. Potser en això Barcelona ja s’ha convertit en
líder. Una possible llista de projectes construïts o que es
construiran properament seria: el complex de torres d’habitatges
i el centre comercial Diagonal Mar (de la immobiliària nord-americana
Hines i amb la participació de Robert AM Stern Architects en el
centre comercial), l’hotel i centre de congressos a l’eix
Gran Via - aeroport, la remodelació de la plaça de toros
Las Arenas en centre de lleure i l’ordenació del parc empresarial
de Viladecans (tots ells projectes de Richard Rogers Partnership amb l’estudi
local Alonso i Balaguer), la seu d’Agbar a Glòries (Jean
Nouvel, també amb B720), els accessos al centre cultural CaixaForum
(Arata Isozaki), dos nous hotels a Diagonal-Poblenou (Dominique Perrault),
un complex d’oficines a la Zona Franca (Foreign Office Architects
en col·laboració amb Arata Isozaki), un dels primers grups
d’oficines del districte 22@, adjacent a la Torre Agbar (David Chipperfield),
i, des de l’Administració pública, la Ciutat Judicial
a l’Hospitalet (David Chipperfield amb l’estudi local B720),
l’edifici del Fòrum (Herzog & deMeuron), un complex de
cinemes a Meridiana-Glòries (Zaha Hadid), un nou museu de la mobilitat
a la Sagrera (Frank O. Gehry) i la gran ampliació de Fira de Barcelona
al Polígon Pedrosa (Toyo Ito).
 Si
la Barcelona olímpica va aconseguir fer-se un lloc en les principals
rutes turístiques internacionals i generar una imatge avantguardista
i cosmopolita, la del Fòrum aspira, a més, a una certa capitalitat
econòmica i cultural. Malgrat la difícil competència
a què han de fer front els arquitectes formats a Barcelona en aquest
nou context, la internacionalització del panorama arquitectònic
també pot apuntar cap a una renovació de la producció
arquitectònica local: la seva obertura a multitud d’influències
i, amb elles, potser també a una creixent experimentació
i competitivitat. Finalment, la creació de sucursals d’oficines
d’alguns estudis internacionals per desenvolupar els projectes locals
i l’atracció de joves arquitectes de tot el món que
vénen a estudiar o a treballar a Barcelona podrien permetre que
la ciutat assolís efectivament una certa capitalitat intel·lectual
i productiva, sempre tan allunyada de nosaltres en altres camps de la
ciència, de la cultura i de l’economia.
“L’Ajuntament democràtic va saber treure un
alt rendiment de l’organització dels Jocs Olímpics
per millorar
la competitivitat de Barcelona en el nou sistema mundial de centres urbans”.
Nota
(1) Sobre l’arquitectura d’autor a
Barcelona, vegeu els articles de Llàtzer Moix al B.MM número
5, pàgina 11; número 10, pàgina 15, i número
53, pàgina 38.
|
|
