Recordem-ho: els plans per posar al dia el teatre es van començar a dibuixar als anys vuitanta, arran que les institucions públiques es comprometessin intervenint en el seu funcionament davant la incapacitat dels antics propietaris de gestionar-lo en solitari. L’òpera requereix una mobilització grandiosa d’energies creatives i de mitjans. I els seus destinataris, per tant, ja no poden ser exclusivament unes elits socials o artístiques.
En aquesta idea del “Liceu de tots”, segons deia un eslògan, s’havia treballat abans de l’incendi amb greus dificultats en tots els fronts: el jurídic, el tècnico-arquitectònic i l’artístic. Eren tants els obstacles, que només s’havia aconseguit aprovar un pla de reforma de mínims, quan, ve-t’ho aquí, va saltar una guspira. Mai el sinistre total d’un teatre no ha estat tan oportú.
En el vessant artístic, el reformisme que s’aplicava llavors —i que pretenia obrir el Liceu als nous corrents creatius, a gèneres diversos i a públics diferents, en la línia ja avançada per altres teatres i festivals lírics— duia la firma d’Albin Hänseroth. Tot el que es fa ara al teatre, “escàndols” inclosos —amb tota classe de cometes, sisplau— ja ho havia assajat l’alemany. També els magnífics programes de mà —més aviat de motxilla—, que es van convertir en un complement indispensable de les representacions.

D’aquell moment, i per la discreta via de la coordinació d’aquests programes, data la vinculació de Joan Matabosch amb el Liceu. Llavors era un jove periodista en situació laboral precària, que sens dubte en sabia un niu d’òpera per fer les crítiques que feia i per amollar aquells comentaris càustics que de tant en tant se li escapaven, però del qual no se sabia gaire cosa més; no prou, com a mínim, per poder preveure que algun dia arribés a oficiar a l’altar major del “temple” de la Rambla.
La primera sorpresa va ser que Hänseroth l’incorporés com a adjunt de direcció. Quan el 1998 el van posar al capdavant del projecte artístic del nou Liceu, el sentiment ja va ser d’incredulitat. No per ell, ni tampoc per la gerència que l’havia proposat —Josep Caminal podia ser un pou de sorpreses—, sinó, sobretot, per les institucions que hi havien confiat…, que ja sabem com funcionen, ai, les institucions públiques.
L’evolució del Liceu ha confirmat l’encert de la decisió. La reconstrucció del teatre s’ha posat al servei d’un projecte artístic coherent i de gran consistència ideològica, que ha interessat cada cop a un nombre més gran de persones: de 7.000 abonats s’ha passat a més de 20.000 en quatre anys; els Wagner es fan per dotzenes… El secret de l’èxit és allò que s’ha dit tantes vegades de la combinació de “tradició i modernitat”: saber avançar cap a nous territoris sense perdre les arrels. I també el do de l’oportunitat: la proposta ha sabut respondre a una demanda social que l’antic Liceu, ple de rèmores elitistes, no podia satisfer.
Hi ha una altra combinació de gran tradició i que ens encanta que podria completar la caracterització del fenomen, la de “seny i rauxa”. Calar foc a ritus socials convertits en rictus i a una concepció de l’espectacle com un simple retrobar les mateixes veritats arnades, però fer-ho com qui no vol la cosa, negociant amb els vells poders i proposant-los, també a ells, noves vies per al gaudi artístic. Que de vegades algun carrossa cridi “Matabosch al paredón” no vol dir res, només que encara hi ha carrosses amb bona veu.