  
|
|
 |
|||
 |
 |
El centenari de les agregacions
|
|
 |
TEXTO:
Francesc Caballé
El "Manchester" espanyol Al 1897 Barcelona tenia 383.908 habitants i se’n va agregar quasi la meitat més. Quant al territori, el terme municipal es va quadruplicar i va passar de 15,5 a 62,3 quilòmetres quadrats. Sant Martí va participar en aquest augment aportant-hi prop de 40.000 persones (un 22,8 % dels nous barcelonins) i 13,3 quilòmetres quadrats (un 21,3 % del nou territori). A més, Sant Martí ocupava el tercer lloc quant al nombre total d’edificis que es van incorporar a Barcelona: 3.748 cases (el 20,1 % dels nous immobles), xifra només superada per Gràcia i Sant Andreu. En el moment de l’annexió, Sant Martí va passar a representar una cinquena part de la ciutat. Dels pobles agregats, només Gràcia el superava en població, i Sant Andreu, en territori.El territori de l’antic Sant Martí de Provençals anava del Guinardó al mar i de prop de l’antiga Ciutadella a tocar del Besòs. La seva superfície va augmentar amb el constant guany de terres al mar. L’extens terme municipal, que abastava l’antiga jurisdicció eclesiàstica de la parròquia de la que prenia el nom (Sant Martí), tenia fins ben iniciat el segle XIX un caràcter agrari, subsidiari de la ciutat veïna.
Diversos eren els condicionaments i els eixos d’atracció de població de Sant Martí abans de l’aprovació de la llei d’eixample barcelonina del 1860. El caràcter dispers del poblament martinenc de l’època moderna es va intensificar amb el creixement demogràfic del segle XVIII. El seu territori estava poblat per masies aïllades que es disposaven al llarg dels camps, seguint els antics camins i respectant el traçat de les rieres. Les úniques agrupacions —mínimes— es produïen a la Sagrera (al costat de la parròquia), al Clot (al voltant dels molins del Rec i de la carretera de Ribes) i, posteriorment, a la Llacuna i al Taulat. Aquesta disgregació de la població i la consegüent manca d’un nucli urbà consolidat van determinar d’una manera decisiva el futur del desenvolupament econòmic i urbà de Sant Martí, alhora que avançaven quina en seria la divisió administrativa. De tota manera, però, quan s’observa el plànol topogràfic realitzat per Cerdà al 1855 —veritable radiografia del poblament dels territoris del pla de Barcelona—, no deixa de sorprendre la poca entitat que encara tenien els nuclis martinencs comparats amb altres pobles com Gràcia, Sant Andreu o Sants. Tan sols el sorgiment i la consolidació industrial del sector de Poblenou —Icària al plànol— denota un procés de formació urbana al llarg de l’eix de comunicació amb el Clot (actuals carrers Sant Joan de Malta i Marià Aguiló). L’expansió de la quadrícula projectada per Cerdà al seu pla d’eixample de Barcelona s’estenia fora del municipi barceloní i abraçava els que normalment es coneixen com "pobles del Pla". Aquest fet no només afectava les trames urbanes que amb major o menor grau s’havien desenvolupat en aquests nuclis de població, sinó que comportava tot un seguit de problemes competencials de gestió i d’aplicació del mateix projecte. Sant Martí presenta la major superfície afectada pel pla d’eixample de tots els pobles afectats. La dispersió i la manca d’una concentració de població a què ens hem referit anteriorment i l’omissió que fa Cerdà de les antigues vies de comunicació que fins llavors havien actuat com a vertebradores de la urbanització són els factors que faran que el traçat ortogonal proposat al pla d’eixample no respecti l’antic i encara feble poblament martinenc . El fet que l’arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals fos Antoni Rovira i Trias —el mateix autor del plànol d’eixample aprovat pel consistori barceloní i menystingut per les autoritats de l’Estat, que van imposar el projecte Cerdà— ha suposat que sovint, i amb certa lleugeresa, s’expliquessin les irregularitats del traçat d’eixample martinenc a partir de la rivalitat entre Rovira i Cerdà.
L’oposició martinenca al projecte de Cerdà és anterior a la seva aprovació. El consistori va fer seves les anàlisis de l’arquitecte Simó i Fontcuberta a qui havia encarregat una crítica del projecte de Cerdà: "Se nota en el propio plano una alteración completa; desde luego ha sacrificado el autor los edificios construidos y caminos existentes, á las manzanas de casas que él pretende establecer, cortando, el dia que los planos se pusieran en ejecución, la carretera general de Francia y la que conduce a Vich y Ripoll; destruyendo así mismo la mayor parte de las fabricaciones que dan vida hoy dia a este distrito municipal." L’Eixample
de Barcelona La
idea general, estesa no només entre la classe política de Sant Martí, era
considerar absurd un plantejament que trencava la dinàmica de creixement
urbanístic dels diferents nuclis i la supeditava a unes alineacions
oficials, traçades sobre un plànol, que no respectaven les vies de
comunicació existents i que majoritàriament travessaven camps que no es
pensaven urbanitzar. Exceptuant casos aïllats, l’obtenció dels
rendiments de les terres tant pel seu ús agrícola com industrial superava
els possibles beneficis d’una reparcel·lació i urbanització
d’eixample. Així, no és estrany que en els 37 anys que van transcórrer
entre l’aprovació del pla d’eixample i l’annexió —anys de marcat
creixement en algunes de les zones de Sant Martí— es continués
construint bàsicament seguint els antics eixos vertebradors del territori.
El resultat va ser que al final del període ni una sola via d’eixample
comunicava Barcelona amb els nuclis de Sant Martí. Les grans artèries van
haver d’esperar força anys per penetrar en l’antic terme municipal: la
Gran Via no va començar a urbanitzar-se fins ben iniciat el segle XX; la
Diagonal encara és un projecte, sembla que definitivament endegat. Les
dificultats d’execució de l’Eixample i els intents de respectar les
preexistències van fer que el projecte es replantegés diversos cops:
l’arquitecte municipal de Sant Martí, Pere Falqués, en va presentar unes
primeres modificacions al 1878-79; Claudi Duran Ventura, unes altres al
1894, només tres anys abans de l’annexió. Posteriorment, ja formant part
de Barcelona, el projecte d’eixample es va tornar a adequar al 1909 i al
1920 per part d’Ubaldo Iranzo. Fins llavors la seva execució havia estat
gairabé nul·la.
La
seva situació estratègica dins del pla —per Sant Martí passaven les
principals vies terrestres de sortida de Barcelona cap a França i
l’interior de Catalunya—, la proximitat al port i la riquesa d’aigua
de les seves terres van determinar que Sant Martí de Provençals fos una peça
clau en el procés d’industrialització i especialització tèxtil de
Barcelona. Les primeres implantacions industrials van ser els coneguts
“prats d’indiana” on es blanquejaven els teixits de cotó que es produïen
a la ciutat, i que van començar a proliferar a finals del XVIII. Durant el
segle XIX, i sobretot a partir de la segona meitat, Sant Martí de Provençals
va esdevenir el gran centre industrial de Barcelona. Va ser llavors quan va
aparèixer la cèlebre comparació que titllava Sant Martí del
“Manchester espanyol”. L’establiment
de grans fàbriques al sector del que es va acabar anomenant Poblenou —el
nom ja ho diu tot— es va produir fonamentalment a partir de la dècada de
1870, quan aquells territoris van quedar alliberats de les restriccions
constructives que imposava l’antiga fortalesa de la Ciutadella. De l’època
daten els complexos fabrils —alguns de notable vàlua arquitectònica i
molts desapareguts— que donaven feina a milers de treballadors. A pesar de
les grans fàbriques tèxtils (Arañó, Ricart, Juncadella, Framis, etc.),
la indústria martinenca —normalment barcelonina, però situada a Sant
Martí— es va diversificar. Sant Martí va començar a comptar amb una
important indústria alimentària (farines, licors, xocolata), adoberies,
metal·lúrgiques o químiques. Sovint
s’identifica Sant Martí amb aquest nucli industrial, sense tenir en
compte, però, que el Poblenou ocupava només una petita part del territori
martinenc. La resta de nuclis van mantenir la seva personalitat. Tanta era
la diferenciació entre el caràcter rural i dispers de l’antic Sant Martí
i el barri del Taulat, que aquest va aprovar al 1870 la seva segregació
intentant constituir-se com a municipi. El projecte va ser finalment
frustrat per la Diputació barcelonina. Mentrestrant,
el Clot —on es va construir l’Ajuntament— la Sagrera i el Camp de
l’Arpa van seguir una dinàmica pròpia que poc tenia a veure amb el
creixement industrial del Poblenou. El cas extrem el trobem a la part més
alta de Sant Martí: el Guinardó, que no va experimentar un veritable
desenvolupament de població fins ben iniciat el segle XX, quan la memòria
de la independència martinenca era massa feble per tenir cap sentiment de
pertinença a una realitat històrica tan distinta. Sant Martí devia el seu espectacular creixement de població i industrial del segle XIX al seu veïnatge i relació amb Barcelona. A pesar dels interessos del poder local —fraccionat en els diferents districtes municipals—, dels desavantatges fiscals d’una economia sorgida al límit dels impostos de la capital, i del recel d’una Administració distant, l’oposició a l’annexió es va esvair poc després del 1897.
|
|||||||
|
||||||||
|
||||||||
|
