LA VIDA QUOTIDIANA A BARCELONA,
1900-1910
Els barcelonins del 1900 tenen poques
comoditats. En iniciar-se el segle, l’alta burgesia viu en torres, en palaus
–encara no ha deixat del tot la Ciutat Vella- o als millors pisos d’un Eixample
que encara s’està fent, ja que només han passat quaranta anys des de
l’aprovació del pla Cerdà. Les classes benestants viuen als pisos baixos, perquè
residir al principal és signe de riquesa. Durant el decenni s’instal.len a
Barcelona els primers ascensors, rebuts amb més curiositat que altra cosa. Amb el pas
dels anys, s’inverteix la tendència i és signe de distinció social viure als pisos
alts, àtics i sobreàtics.
L’habitatge popular no té cap
comoditat i això es nota, sobretot, sota temperatures extremes, especialment el fred. No
hi ha cap dels aparells que ara, en el pitjor dels casos, fan suportable la vida a casa,
ni la modesta estufa elèctrica o de butà ni el senzill ventilador. El braser és un dels
estris més estimats de la casa i al seu voltant es reuneix la família a l’hivern.
L’escalfallits, amb brases de carbó a dins, intenta apaivagar el rigor del fred a
les cambres humides. El menjador i la cuina són els dos grans centres de reunió
familiar.
Una llar és molt autosuficient. Les dones
de les classes populars s’hi arreglen els cabells i els dels seus fills i també
cusen una bona part de la roba de la família. Una de les tasques més pesades és rentar
la roba. El lleixiu per a la bugada s’ha de fer a casa o anar als safarejos públics,
que, en alguns barris, perduren fins als anys cinquanta. Els tintorers ambulants
sovintegen les cases. També un cop a la setmana, el dissabte, es neteja la casa: es fa
dissabte. I es piquen els matalassos; els més afortunats els tenen de llana, però
els de borra o les simples màrfegues són els més corrents.
Una altra feina ben pesada és cuinar. La
dieta és poc variada i alguns dels aliments més corrents d’avui dia (per exemple,
el pollastre), són un luxe. Se sol comprar a la plaça (la del Ninot és la més barata
de Barcelona) o als venedors ambulants, però no hi ha neveres i els aliments s’han
de consumir de seguida. Els més delicats es col.loquen en un carner, a les
eixides. S’ha de coure en fogons o en cuines de carbó. Per això els carboners són
una autèntica institució.
LA DIFÍCIL AVENTURA DE LA HIGIENE
PERSONAL
Si alguna cosa ha canviat radicalment al
llarg de tot un segle ha estat la higiene personal. Entre el 1900 i el 1910, la banyera
s’introdueix definitivament a les cases riques de nova construcció o nou parament
(el bidet, considerat un exotisme amb connotacions eròtiques, trigarà molt més), però
treballadors, menestrals i classes mitjanes han de fer mans i mànigues per anar prou nets.
Cal dir que en l’època que estem examinant, moltes cases no tenen aigua i cal
anar-la a buscar diàriament a la font. És, sens dubte, una de les tasques més feixugues
de la llar que, com la majoria de les feines més dures, sol correspondre a la dona.
La gent es renta, normalment, a la pica de
la cuina, el mateix lloc on els homes, amb l'ajut d’un mirall, s'afaiten. Un gibrell
serveix per a la higiene del peus, però un cop a la setmana –de vegades, més de
tant en tant- cal recórrer als cubells per rentar-se alguna cosa més que el clatell i
les orelles. Per poder fer aquesta operació, durant l’hivern cs'ha d'escalfar
l’aigua.
Amb el pas dels anys, aquestes incomoditats
es van suavitzant i així apareix una mena de dutxa, que sembla una regadora de grans
dimensions, que cal penjar ben alta i té capacitat per a dues dutxes: amb la primera
estirada de la cadena hom es pot mullar i ensabonar i amb la segona es pot esbandir. És
fàcil imaginar com quedaven les cuines, les galeries o les habitacions després de feta
aquesta operació. El cert és que fins al final dels anys seixanta va haver-hi, a
Barcelona, banys públics municipals on, per una mòdica quantitat, es tenia dret a una
dutxa amb aigua calenta, sabó i una tovallola neta. Va ser una gran solució per als
habitants de moltes cases que no disposaven de les mínimes possibilitats de dur a terme
una higiene personal en condicions, tal com han demostrat, a la pràctica, les
intervencions que s’han hagut de fer a Ciutat Vella.
Les obligades necessitats diàries
no eren pas més fàcils de fer: els excusats, comunes o felips (una manera
poc respectuosa de mantenir viu en el record popular la figura del rei Felip V) es
trobaven, sovint, als patis, eixides o galeries, i en molts casos s’havien de
compartir amb altres veïns. No hi havia paper higiènic i després de cada ús, calia
llençar-hi aigua. La preocupació dels metges higienistes, que començaven a predicar les
virtuts de l’esport i dels banys de mar, topava amb la dura realitat quotidiana.
MOURE’S PER LA CIUTAT
No es pot dir que els barcelonins del
primer decenni del segle es moguin gaire. Cal recordar que no hi ha vacances (excepte per
a les famílies d’un elevat estatus social). I que la feina i el lloc de residència
es troben íntimament units. Totes dues coses redueixen notablement les necessitats de
desplaçament. Els botiguers o comerciants, per exemple, solen viure al pis principal,
damunt del seu local de negoci, on fan vida –en el sentit més estricte de la
paraula- els aprenents. Els treballadors industrials viuen, majoritàriament, als barris
on es hi ha les fàbriques o els tallers (Sant Martí, el Poblenou, Sants, Sant Andreu,
Gràcia, etc.).
Unes quantes línies de tramvia de
tracció animal cobreixen les necessitats dels desplaçaments per l’interior de la
ciutat, i connecten el centre amb els punts més allunyats (Gràcia, Sants, Sant Martí,
Horta, Sarrià, etc.). A partir de 1899, s’inicia la seva electrificació. El 1906
circulen, per un passeig de Gràcia sense asfalt i sense llambordes, els primers autobusos
de gasolina, batejats amb el pompós nom d’òmnibus-automòbils; però hauran
de passar encara quatre anys fins a l’entrada en servei dels anomenats automòbils
de lloguer amb parada fixa, una complicada manera que tenien els diaris de
l’època de referir-se, senzillament, als taxis. Entre el 1900 i el 1910, circulen
per Barcelona molt pocs vehicles a motor que conviuen amb els mètodes tradicionals de
transport. Les diligències fan el servei entre Barcelona i les poblacions on no arriba el
tren, i els cotxes de cavalls encara esperen –al costat dels nous i luxosos taxis-
els viatgers que arriben a la ciutat amb ferrocarril o per mar. Les mercaderies són
transportades per carreters, però els petits embalums els traslladen mossos que es
lloguen amb el seu carro de mà. Un personatge ben popular i ben necessari a la vida dels
barcelonins del nou segle és l'ordinari, que manté molts lligams entre la ciutat i els
pobles dels voltants i de tot Catalunya.
Es pot dir que la gent camina molt. En
efecte, molts desplaçaments es fan a peu, tant pel cost del transport com per
l’aprensió de molts barcelonins pels nous sistemes (tramvies elèctrics, autobusos a
motor). Les excursions a la rodalia de Barcelona (el Montjuïc encara sense urbanitzar, la
Collserola llunyana o feréstega o la idíl.lica Mina al costat del riu Besòs) es fan
naturalment a peu. Però la revolució del transport amb prou feines ha començat. I no ha
de parar: el 1910, partint de l'hipòdrom, sobrevola Barcelona el primer avió que es veu
a la Península, pilotat pel francès Jules Mamet. Els barcelonins creuen que ja ho han
vist tot.
