Sona una melodia
celestial que sembla Vivaldi en alta precisió. És una ràdio avantguardista,
últim model, una mena d'aparell minúscul, de col.leccionista. Primer
vaig creure que era una càmera que ens filmava, però un gentleman
mai no ho faria, de manera que continuo. Aquí, en aquesta sala amb
catifa persa, Pere Portabella i Ràfols diu que s'hi relaxa, sobretot
a les tardes, plàcidament ajagut en un dels sofàs de color cru,
custodiat per dos quadres tan gegants com torbadors que li van regalar
els seus amics Millares i Tàpies. Les portes del generós pis de
l'Eixample s'obren a la Gaudi-niana. Aquest individu mig acluca
els ulls quan pensa respostes compromeses. Des-prés, des del balcó
d'aquest principal que dóna a la Rambla Catalunya, entre les fulles
color ocre dels plàtans barcelonins, he vist passar l'ombra de l'historiador
Josep Benet. Aquí dins s'hi respira a net. Les prestatgeries cruixen
sota el pes de records de tribus africanes, màscares i una escultura
d'Oteiza.
- Vostè té
obsessió per defensar causes perdudes.
El molesta que li diguin mecenes?
Em molesta perquè aquesta figura no hauria d'existir. És l'evidència
d'un dèficit. L'espai de la solidaritat no està ben delimitat: hi
ha una distribució perversa de la riquesa i una gent molt maca que
hi lluita en contra. I com que tot el que ens envolta està lligat
a la publicitat, al final sembla que hi ha coses que si no arriben
a una quota determinada d'audiència, si no venen, no mereixen el nostre
interès.
- Per això
mai no li ha importat que li diguin que les seves pel.lícules no s'entenen?
Les hauria fet igualment. El que és purament comercial no m'interessa,
conec perfectament els passos que requereix, com caldria fer-ho; però
només pensar-hi m'avorreix sobiranament. Ara com ara, en cinema, encara
s'expliquen històries de Balzac, ja s'ha dit tot… Jo busco uns altres
camins. Creu que a Saura o a Tàpies els ha importat mai que els diguin
que no se'ls entén? Jo experimento i després mostro el resultat d'aquesta
trajectòria. Res més.
- Tenir les
espatlles cobertes el va ajudar a fer el producte que més desitjava
sense cap mena de servitud?
No, no… La meva família mai no va voler saber res dels meus affaires
artístics. Però també és cert que en una pel.lícula mai no hi he perdut
ni un duro.
- Aleshores,
en cinema, els diners no fan més lliure?
No necessàriament. Avui dia, una pel.lícula ja no és solament una
pel.lícula, és un producte en un circuit, de la mateixa manera que
un llibre ja no és un llibre. Pot ser una pàgina d'Internet, una gravació,
un disseny… Per què guanyaven els Planeta els presentadors de televisió?
Per aquest fenomen.
- També un
polític es pot dissenyar.
És clar. Però és aquesta mena de sensibilitat massiva que emana d'un
partit el que sedueix.
- Mai no sembla
conforme. No en té prou amb el present?
No enyoro res, ni una època política, ni un lloc per viure, ni quan
treballava amb Buñuel...
- Doncs damunt
d'aquesta taula encara veig un llibre amb el seu nom. Un record d'un
segon...
Buñuel a punt d'anar a dormir. Al terra, damunt d'una manta. Amb un
fred que pela i ell com si res.
- Com a ell,
li agrada experimentar?
Només es pot experimentar a casa, en secret, per a un mateix. Però
quan aquest producte que has creat ja és a punt, des del moment en
què el poses davant els ulls d'un altre ésser humà, públicament, s'acaba
l'experiment. Amb les pel.lícules passa el mateix, i amb els científics;
ningú no et dirà: "estic provant això" fins que ho ha acabat.
- Potser perquè
volen evitar el fracàs o silenciar-lo.
És clar, perquè només el final respon a aquest esforç. Una pel.lícula
només s'acaba quan l'has resolta, ja sigui bé o malament; un quadre
només és un quadre quan tu el veus.
- Mai no ha
gosat pintar?
No. Vaig intentar fer escultura, això sí. Però no vaig pintar ni tan
sols com el meu pare, que feia unes aquarel.les bastant boniques,
coloristes; crec que tots els membres de la família tenim alguna d'aquestes
peces.
- Amb la perspectiva
dels anys ha canviat gaire el seu concepte de l'art?
Essencialment no, instrumentalment sí. Cadascú té unes referències
que no oblida mai. Jo, per exemple, vaig començar a interessar-me,
a ficar-me en aquesta aventura de l'art i em cridava més l'atenció
Max Ernst que un pintor de l'Escola d'Olot, per exemple. Vaig voler
saber per què m'atreia més un artista com ara Miró que no pas altres
pintors clàssics. De seguida vaig entendre que a mi m'agradava un
art...
- Distint?
Alternatiu?
Res d'alternatiu, el més important del segle XX.
- Hi ha una
citació que vostè repeteix, crec que sense adonar-se'n: "El compromís
depèn de la consciència, però la dedicació, de les possibilitats".
Això és el mateix que l'art abstracte o la música. Si no tens prou
curiositat, i les possibilitats, per ficar-te en aquest món que d'entrada
no entens, per desxifrar-lo, mai no arribaràs a estimar-lo. Per a
molta gent continua sent incomprensible com diantre pot sortir alguna
cosa de dins d'aquest trasto que en diem televisor.
- Fins a quin
punt li va marcar tenir, durant la seva adolescència, amics com Saura,
Tàpies, Chillida o Brossa?
Vivíem a prop, al mateix barri. Això ens va unir, vam créixer junts,
era quan jo anava als escolapis...
- Va entrar
a la política per via dels intel.lectuals?
Bé, de fet jo vivia bastant aïllat, al si d'una família burgesa dels
que havien guanyat la guerra. Això marca.
- Una família
a l'estil de la que explica Rosa Regàs a Luna Lunera?
Encara no he llegit el llibre, però m'han dit que està força bé, em
penso. La Rosa és una dona encantadora. El cas és que la meva família
va viure molt malament que em fiqués en coses d'art i, no cal dir-ho,
en política. Ho veien fatal.
- Potser el
seu pare s'hauria estimat més que vostè hagués continuat el negoci,
alguna cosa que tingués a veure amb alguna de les seves empreses,
Danone, per exemple.
Evidentment. Qualsevol cosa, el que fos, mentre tingués una continuïtat
amb el seu món.
- Va començar
Químiques...
Sí, però ho vaig deixar per culpa de les males companyies... Dau al
Set, les avantguardes... A casa estaven convençuts que si jo continuava
per aquest camí aniria directament al fracàs, a la perdició. Però
jo notava que allò era el meu veritable món, la meva gent.
- Va ser a
temps de demostrar al seu pare que podia sortir-se'n, que podia sentir-se
orgullós de la seva vida?
Sí, al final se'n va adonar. El que jo vaig fer, mentrestant, durant
molts anys, va ser treballar-me i cuidar molt la relació amb la mare.
Recordo que, a taula, primer servien el plat al meu pare i després
a mi (cosa força comentada entre els altres germans i de la qual jo,
que era el segon -difícil posició-, de vegades en feia un ús potser
indegut), de vegades menjàvem el que jo decidia perquè m'ho demanaven
només a mi. Durant anys vaig cultivar llaços de reforç amb la mare.
- Sí, però
allò devia continuar sent un patriarcat...
És clar, és clar. I el pare, que era advocat, em va advertir moltes
vegades dels perills que corria amb la meva actitud d'aventura. El
recordo, perfectament -la primera vegada que em van detenir- dient-me
allò de "tu no saps com és aquesta gent, no t'ho pots ni imaginar,
no et refiïs de cap d'ells". Tenia raó. I aleshores va saber que jo
trencava amb les meves arrels.
- La clandestinitat
cohesiona més, ideològicament, a les persones que la llibertat?
No. Aglutina sentiments. Parles un mateix idioma. Saps contra qui
vas. Històricament està demostrat que després tot es dissol. Però
la clandestinitat em va permetre saber que si hi ha res que no puc
sofrir en aquesta vida és la pèrdua de la dignitat.
- Se la va
jugar gaires vegades?
Jo em vaig comprometre com moltes altres persones, vaig passar la
mateixa por i els mateixos nervis. Però la meva generació és plena
de persones que van anar més enllà, que ho van sacrificar tot, l'amor,
la família, el futur...
- Dedueixo
que té una poderosa tendència a no estar mai en pau amb vostè mateix.
Mai, mai. I ho soluciono com puc, intento arriscar-me. Hi ha un proverbi
oriental, que Brossa utilitzava, que em defineix: "Per arribar a un
lloc desconegut cal fer-ho també per camins desconeguts". Sempre he
cregut que el meu projecte de vida havia de passar per aquests marges,
per aquests camins desconeguts. I en política passa el mateix; arriba
un moment en què has de pactar perquè hi convius.
- Com en el
matrimoni.
Exactament. Saps que la teva vida passa per aquesta dona, per aquesta
quotidianitat, que és aquí i hi convius; per tant, has de negociar,
pactar tan bé com puguis. Has de saber que després de passar pel llit,
on ho soluciones tot, quan ja estàs vestidet i presentable és quan
has de donar la talla. Així és com succeeix també en política.
- Què
hauria de passar perquè un home com Pere Portabella, que s'ha
mantingut independent fins ara, decidís tenir el carnet d'un
partit?
Si l'esquerra s'uneix alguna vegada, s'asseu, reflexiona i decideix
què vol, aleshores jo tindré un carnet de partit polític
per primera vegada a la vida. Això no ho havia dit mai perquè,
a més, crec que en aquest país els partits generen una
dinàmica que no és correcta, encara no han après
prou.
|
Política i avantguarda
cinematogràfica
Polític i cineasta, Pere Portabella va néixer
a Figueres l'11 de febrer de 1927 al si d'una família
de la burgesia industrial catalana.
Va participar en els moviments artístics d'avantguarda
des de l'oposició al franquisme. La seva intervenció,
sempre com a independent i home mediador, ha estat destacada
en moments clau
de la història de Catalunya: la Caputxinada, el tancament
de Montserrat, l'Assemblea de Catalunya, la Comissió
Permanent del Congrés de Cultura Catalana…
La seva trajectòria en el cinema passa pels seus treballs
com a productor (Los golfos, Viridiana, El cochecito). La seva
tasca com a director, col.laborant
amb els seus amics Joan Brossa i Carles Santos, va generar pel.lícules
de dubtós èxit comercial, però que van
ser una fita en la cinematografia catalana pel llenguatge revolucionari
i la recerca experimental de nous valors.
El 1977 va ser elegit senador independent per Entesa dels Catalans
i escollit per acompanyar Tarradellas,
en cotxe descobert, quan va tornar al govern de la Generalitat.
Després va ser diputat al Parlament català (1980),
senador pel PSUC (1982) i des de 1990 (quan va tornar al cinema
amb El puente de Varsovia, després de tretze anys) és
membre de la Comissió Política Nacional d'Iniciativa
per Catalunya.
Està preparant una nova pel.lícula, de la qual
encara no vol dir res, i delira amb un món equitatiu
(No nos resignamos, manifest de 1995, i Fundación Alternativa,
creada el 1997 per renovar el pensament
progressista) i una concepció més oberta de l'art.
És un bon promotor de somnis.
|
- Ha tingut
mai ambició de poder?
Sóc força ambiciós, molt, però no sóc
vanitós. I el que més ambiciono és la meva projecció
personal. M'estimo més el prestigi que el triomf, vull que
la gent em conegui i se'n pugui refiar; és la base de l'autoestima.
- El poder
emborratxa?
Mai no he cregut que el qui deté un càrrec sigui respectat
pel que és humanament. Tinc clar que els qui es quadren, els
qui et saluden, els funcionaris, el protocol... no et respecten a
tu, sinó el teu càrrec, el que tu representes. Farien
el mateix davant de qualsevol altre que fos al teu lloc.
- Això
ho va descobrir quan va ser senador...
Vaig descobrir aleshores que un càrrec és una cosa efímera,
que no respon a res especial. Sovint és una pura casualitat
la que t'hi porta. La teva presència en un escenari no depèn
del teu mèrit personal. El pitjor és que sempre hi ha
qui es confon i creu que és algú.
- Digui'm un
moment polític que el va commoure.
A l'estómac, aquells moments els sento a l'estómac.
Passa quan tens l'ocasió de veure un munt de gent al davant,
que saps que t'estan agraïts, d'alguna manera, que reconeixen
qui ets i et volen com ets, tot i que sempre he tingut una gran prevenció
davant els heroismes. Em veig, per exemple, pujant una escala, de
fons Els segadors, i jo pujant tot sol. Si en aquell moment em diuen
que a dalt hi ha un canó que s'accionarà si avanço...
sé que no m'hauria aturat. Tenia tota la força interior
imaginable. Hi ha moments que són…
- Impagables?
Estats de gràcia.
- Digui-me'n
un altre.
Ens trobem tots al Congrés, per primera vegada. Veig la Dolors
Ibarruri, amb el seus cabells blancs recollits i el xal damunt les
espatlles. Algú ens ha dit que intentem controlar-nos, ens
alliçonen perquè no cridem, i ella surt tota decidida,
avançant entre tots aquells que havien estat enemics. Això
és d'una emoció irreprimible.
- Si li demano
un tercer record d'estat de gràcia m'excedeixo?
Tercer: estem reunits, procés per abolir la pena de mort, et
veus allí, a les mans hi tens un paper, una paraula a penes
que desapareix del paper, una cosa que s'esborra entre una coma i
una altra, una cosa que significa tant, el que suposa aquest fràgil
gest... Aquestes situacions a mi em deixen fora de joc!
- Si vostè
passa a la història serà sota les següents definicions:
"mediador", "cercador de pactes", "imparcial"...
Algun consell per saber negociar?
Respon al meu caràcter. Diuen que em van donar la Creu de Sant
Jordi per aquestes qüestions. No ho sé. Sempre he cregut
que calia buscar solucions sota una única condició:
mai no he amagat les meves opinions.
- Ha estat
millor negociador en política que en la seva vida privada?
En política me n'he sortit molt més bé.
- No sembla
un home sentimentalment gaire estable.
La dona que em va durar més va ser la primera, sis anys. En
tinc un record molt maco. Però, de la mateixa manera que sóc
un home una mica caòtic, he estat capaç, de vegades,
de sacrificar les meves activitats professionals per coses com l'amor.
- És
veritat que odia l'ostentació?
No la suporto, cap de les seves versions. No puc sofrir la fanfarroneria,
l'exageració, fins i tot m'ofèn estèticament.
- Doncs en
alguns cercles que vostè freqüenta deu ser habitual.
Sí, és tremend. Cada vegada em molesta més. Fins
i tot una persona molt competent en un tema no ho pot anar propagant
cada dia. I encara és pitjor quan això es tradueix en
ostentació materialista, consumista: "Tinc això,
he comprat allò altre...". El que no pots fer mai, fins
i tot per estil, és exterioritzar les teves possessions.
- Alguna assignatura
pendent a la seva vida?
No haver adquirit una sòlida formació universitària,
una carrera, la que fos, per qüestió de disciplina. Vaig
estudiar pel meu compte, sí, de tot, fins i tot filosofia,
tot ho vaig provar, tot ho vaig trencar, tot el que no serveix per
a res, però que dóna satisfaccions.
- Per curiositat,
els seus convidats al suquet de cada any es dediquen a parlar de la
llagosta o aprofiten per fer pactes polítics?
Parlen de tot perquè estan com a qualsevol altre sopar d'amics.
Vaig començar a fer-ho amb dues condicions: primer, que no
fos oficial, que fos una convocatòria lliure i, segon, que
els periodistes la respectessin com a tal.
- Ha deixat
de celebrar-se alguna vegada.
Quan ha coincidit amb esdeveniments familiars que em superen: la mort
d'un germà, la mort del pare, la mort -en l'últim cas-
del cuiner que feia el suquet, el Pitu de Palau-Sator, que era tot
un personatge: presidia, omplia. El que m'agradava és que la
gent començava a anar-hi cada any perquè sabia que hi
podia trobar persones procedents d'ideologies ben diferents.
- Una vegada
va coincidir amb la boda de la seva filla.
Tinc dos fills de mares diferents. I la seva relació amb mi
crec que ha estat curiosa, simpàtica, perquè ni tan
sols discutim de política. Els he fet meus amb el temps, perquè
quan havia de ser allí potser no vaig ser-hi. I segurament
pensen que vaig ser un desastre com a pare, però un gran amic.
- Va ser un
pare benèvol?
El cas és que jo parlava molt amb ells, però no feia
de pare. En el sentit clàssic de la paraula, vull dir...
- El pare rigorós?
No, no, el pare cabró. El que t'obligava a certes coses dins
de certs horaris.
- Ha complert
72 anys. Amb l'edat s'aprèn a renunciar a alguna cosa?
Només al que és conjuntural.
- I amb les
dones, és merescuda la seva fama de playboy?
No, no. És una cosa que encara no acabo de comprendre del tot.
- Doncs fa
exactament 21 anys, tal dia com avui, la seva foto sortia a Diario
16 emmarcada amb aquesta frase: "No sóc un faldiller,
però m'agrada que les dones em cuidin".
Vint-i-un anys després ho subscric exactament! Amb les meves
dones em passa que he estat encantat de conèixer-les. També
és veritat que, si els demanes a algunes per mi, potser et
diran que "molt bé, molt bé", però
que millor oblidar-me.
- Un bon parlamentari
ha d'utilitzar les mateixes arts que un bon seductor?
Cal utilitzar un llenguatge tan allunyat com sigui possible de l'afectació
i tan proper com es pugui de la teva manera de ser. No caure al parany
de la complicació. Arribar, trencar les barreres, entrar convençut.
- A vostè
li ha tocat conspirar gaires vegades?
Moltes, moltes. Encara ho faig.
- Doncs tinc
entès que el seu professor d'ètica li deia: "Mai
no ho donis tot per una sola co-sa, perquè això no permet
resituar l'ètica".
Tenia raó. L'ètica és una actitud interior, personal,
mentre que la moral és la que presentem davant els altres.
- I, en el
seu cas, està més en pau amb la seva ètica o
amb la seva moral?
Jo no estic en pau amb res. Mai. Sempre estic en peu de guerra. Però
procuro cuidar la meva ètica, perquè no pots projectar
res interessant si no tens res a l'interior.
- Digui'm alguna
petita o gran traïció seva.
Traïció? I què és traïció?
- Suposo que
fer alguna cosa que no es correspon amb la realitat. Faltar a la lleialtat.
Violar la fidelitat, per exemple? Ser infidel? Doncs és clar
que he estat infidel algun cop. Qui no ho ha estat?
- Hi ha altres
maneres de trair.
Sí, la dels espies, per exemple, com aquella velleta…
Melita. Doncs bé, això requereix valor. Una vegada Buñuel
em va dir: "Cal ser collonut per saber trair, cal tenir valor,
és una gran cosa, difícil d'aconseguir i d'assumir.
Requereix força". Certes traïcions entren dins del
joc de viure. En l'amor, com en política, si saben qui ets
i el que vols, mai no enganyes.
- Sabria resumir
la història d'amor més maca de la seva vida?
Bé… N'he tingut moltes, d'històries d'amor. I són
aquí, amb mi. El que passa és que, amb el temps, no
les associes a un nom propi, exclusivament, sinó a una etapa
de la teva vida. Se'n forma una unió a la memòria i,
al final, l'única cosa que recordes és la intensitat.
- És
veritat que té claustrofòbia?
Sí, no suporto els ascensors ni els metros. Hi pujo, però
sempre penso que m'hi puc quedar tancat. Però el que tinc,
sobretot, és una mena de vertigen curiós. Quan estic
a certa altura procuro no apropar-me gaire. Haig d'apartar-me. Però
no és per por de caure sinó al contrari, per una tremenda
atracció a caure.
- És
a dir, que no té por de caure, sinó de llençar-s'hi.
Quan sóc allí dalt sento que, per un segon, em llançaria
al buit, sense pensar-hi, que m'atrau força aquesta sensació.
De manera que m'haig de reprimir. El buit m'atrau brutalment, sensualment.
- Més
vertigen deu donar, per exemple, ser el responsable públic
de la tornada d'un personatge com Tarradellas.
Per què vostè i no, per exemple, Carles Sentís?
En això s'hi van posar tots d'acord, em van designar únic
responsable per unanimitat i mai ningú no m'ha demanat explicacions
posteriors. Em sento orgullós que ho decidissin així.
Però pel que fa al vertigen… Si es fixa en les fotos que
ens van fer al balcó, jo estic a prop de Tarradellas, però
amb la mà sobre la barana i el cos a un metre de distància.
- Igual que
va conèixer Tarradellas o Semprún, va conviure amb Buñuel
i se'n va anar de festa amb Gil de Biedma. Experiències de
luxe, un privilegi personal. Segur que les editorials persegueixen
les seves memòries.
Doncs sí, no paren de dir-m'ho, però em costa decidir-me.
Sortirien coses sobre les quals no estic segur si és millor
callar. Però és veritat que en la meva vida han confluït
molts personatges interessants, amics.
- Què
li recriminen els amics?
La meva capacitat per distanciar-me. No necessito l'assiduïtat
per a l'amistat. Sóc capaç de passar mesos sense trucar
a algú, si no hi ha cap raó concreta, cosa que alguns
interpreten, erròniament, com un oblit o, encara pitjor, com
si els hagués deixat d'apreciar. No entenen que continuo tenint-los
amb mi. Hi ha coses que no necessiten repetir-se.
- On passarà
la nit de la fi de mil.lenni?
Ja he parlat amb alguns amics i encara no ens hem decidit. El que
no s'ha de fer és això tan vist d'anar a l'altra punta
del món, a viatjar; això ho pots fer qualsevol altre
any. Hauria de ser simbòlic i no sé per què sempre
ho associo a una gran foguera. Cal crear un espai determinat. I esperar
que els teus fills et puguin dir, amb raó, allò de "papa,
és que tu ets del segle passat" (bé, els meus fills
sempre m'han dit pel nom de pila…).
- Segueix sent
nocturn?
Les nits són fantàstiques. Aguanto força. Abans
més, és clar, i amb més contrast d'emocions.
S'imagina què era sortir de reunions clandestines, amb el cap
en efervescència, i empalmar amb unes copes a Bocaccio i reunir-te
després amb uns amics per parlar de pintura, per exemple?
- Em fa l'efecte
que vostè ha viscut moltes vides en una.
Sí, jo també ho penso de vegades. Però em queda
una cosa per fer: recuperar les petites coses. Sempre m'he vist embolicat
en macrocoses, muntatges multitudinaris, moviments de masses, reunions
de molts amics, mogudes culturals, projectes polítics, tot
en gran… Però no canvio això per la sensació
que tens després quan tornes a casa, et quedes sol, jeus al
sofà i escoltes música.
