EL CIUTADÀ I EL BARRI

 

Lulu, Eduard i Francesc 

TEXT: Gabriel Pernau

Lulu Hernández, Artista de circ (Nou Barris)

Es diu María Dolores Hernández, però prefereix que li diguin Lulu. El seu nom artístic és Lupita Montoya, o, senzillament, Lupa. Té 33 anys i treballa en un circ. Fa de malabarista, però prefereix aparèixer a la revista com a artista de circ. Reivindica que el que ella fa en el Desastrosus Circus és una art escènica.

Va descobrir el circ casualment quan es va traslladar a Roquetes, barri del districte obrer de Nou Barris, on ara viu. Els primers nou anys de vida els havia passat a Ciutat Meridiana, un dels barris extrems de la ciutat. Vivia a Barcelona, però no en tenia consciència. Coneixia escassament el centre, per les esporàdiques vegades que els pares la duien a veure la cavalcada de Reis. I prou. L'existència de la petita Lulu transcorria al carrer, entre els blocs immensos de pisos que rematen l'extrem nord barceloní, entre les autopistes i Collserola. "Va ser una infantesa feliç, però aïllada", recorda.
El trasllat al cor del Raval, en ple xino, als 9 anys, va suposar una vertadera escola de la vida, més fins i tot que el García Morato i l'institut Folch i Torres, on va estudiar. Allà es va fer una cuirassa, però també va descobrir les "flors de persones" que l'atzar situava en el seu camí. Allà va saber que hi havia dones que es prostituïen, nens que inhalaven droga, policies que pegaven els negres. Va aprendre a plantar cara a ionquis amb síndrome d'abstinència que la volien atracar: "I per què no te'n vas a robar a algú de Sant Gervasi?", els deia.

La Lulu Hernández parla fort i directe. Si és cert que hi ha orígens que marquen, el seu és dels que més. "Havies de fer-te a la superviència al barri", rememora en evocar els deu anys al Raval. "Tenia tots els números per acabar sent una ionqui. Allò era totalment diferent del que havia conegut fins aleshores. La cara positiva és la gent estupenda que hi vaig conèixer. Un grup de joves, d'entre 14 i 16 anys, vam batallar molt per crear un casal on poguessin anar els nens desatesos. Per això em va saber greu el tracte que es va donar al cas de pederàstia que va aparèixer vinculat al casal".

Als 19 anys, Lulu viu el segon gran canvi. La seva afició per la muntanya la porta a iniciar la carrera de geologia, i el desig d'espais oberts, a traslladar-se a Roquetes. "Això fa olor de net i veus el sol tot el dia, no només una hora, com al Raval".
La fredor de les aules la fa abandonar els estudis un any després d'haver-los començat. En la mateixa època, s'inicia l'activitat de circ a l'Ateneu Popular de Nou Barris i ella, que és un cul inquiet, s'hi vincula. D'entrada, com a simple aficionada. Aprèn a fer malabarismes amb bitlles, pilotes i el pal xinès, i ho fa tan bé que els seus nous companys li proposen d'incorporar-se a la companyia sorgida sols un any abans. Avui, la seva vinculació al circ és tan intensa que ja no en podria viure sense. Com feia d'adolescent, segueix lluitant.

No pels infants del Raval, barri amb el qual assegura haver tallat els vincles, sinó pel circ. És la seva nova vida. Dóna classes als qui comencen i, periòdicament, se'n va de gira amb el Desastrosus Circus. A més, amb Pallassos sense Fronteres ha estat tres cops a Bòsnia i un al Nepal. Han viatjat amb l'objectiu d'arrencar un somriure als nens que ho passen malament. I és que, ben mirat, potser no s'ha separat tant del Raval i del Casal Infantil com ella creu.

Eduard Bosque, Casteller i luthier (Sants)

De petit, sempre li havia agradat construir coses amb les mans. Potser va heretar les manetes del pare, torner de professió. En el seu taller va fer els primers experiments amb la fusta. Es va construir caixes, petites escultures i un dia, amb 20 anys, es va atrevir fins i tot amb una guitarra elèctrica. Li va quedar tan bé que la va anar a ensenyar a un luthier de Ciutat Vella i sols un mes després treballava per a Xavier Vidal i Roca com a aprenent.
Enrere deixava un primer curs de frustrat de la carrera de Químiques. Eduard Bosque Miñana (23 anys) no estava fet per als estudis. "Tocava la guitarra elèctrica amb un grup del barri, a la festa major, i la primera feina que em vaig plantejar va ser fer-me luthier. Em vaig presentar al taller de Xavier Vidal, on m'havien dit que buscaven un aprenent, sense saber gaire on anava. D'aquell món, m'atreia la possibilitat de crear amb les mans un objecte, i que aquest produís música. El luthier no fa una peça funcional, com una cadira, sinó un estri artístic". L'Eduard es considera afortunat. Ha aconseguit feina en un dels pocs tallers de lutheria que hi ha a Barcelona. Afirma que l'ofici ha progressat notablement, els darrers anys. amb l'arribada d'artesans estrangers. A ell, li hauria agradat aprendre la feina en una escola, a l'estranger, però no es queixa. Per les seves mans passen avui instruments musicals que potser no arriben al grau selecte cum laude d'un stradivarius, però que, tot i això, estan valorats en tres o quatre milions de pessetes. I qui sap si d'aquí a uns anys pot muntar el seu propi taller. "Ja veurem", conclou.

El que té clar és que continuarà vivint a Sants. Disposar d'un petit sou li permetrà, ben aviat, saltar del niu familiar i llogar un pis econòmic amb tres amics. No es pensa moure del barri. Li agrada l'ambient de poble que s'hi respira, caminar pels seus carrers, reconèixer els espais de sempre, ser reconegut pels seus. Aquesta és la cara positiva. En el pla negatiu hi situa que hi ha poc ambient nocturn, pocs bars i sols una discoteca. Per això ell i els seus amics opten per llogar un local i muntar la seva festa. Només quan volen més festa se'n van a Gràcia i algun cop al Poblenou, tot i que els queda lluny i costa desplaçar-s'hi. De la plaça Molina cap amunt coneix poca cosa. No és el seu territori.
Allà on l'Eduard Bosque es troba de gust és en el tercer pis d'un tres de vuit, quan una massa humana de 600 persones empeny cap al cel una construcció que voreja l'impossible, quan vuitanta o noranta persones, cadascuna amb la seva funció, basteixen l'estructura efímera per la qual escalarà l'anxaneta.

Els Castellers de Sants sols han aconseguit aixecar aquesta construcció una vegada, però... quina vegada! Per a l'Eduard, el millor no és aixecar el castell, sinó l'instant immediatament posterior, quan tornen a tocar de peus a terra i es produeix l'esclat: els cent o cent-cinquanta membres de la colla s'abracen i salten de felicitat per la fita que han aconseguit amb l'esforç conjunt, i, tots plegats, se'n van a celebrar-ho amb un bon dinar.

Francesc Valentí, Gitano de Grācia (Gràcia)

Família i respecte. Sense aquests dos conceptes, la seva vida perd el sentit. Per a Francesc Valentí, la família és "molt, molt important, el mirall on et mires", un objecte indefinit davant del qual es posen tant els nens quan volen aprendre dels grans com els d'edat més avançada quan han tingut descendència i volen transmetre els codis de conducta a la seva prole. El respecte representa la jerarquia, la disciplina, el paper de jutge i savi que es concedeix als homes grans pel fet de ser-ho i pel que representen d'acumulació i transmissió de coneixement en una cultura oral que ha perviscut al llarg dels segles.

Francesc Valentí té 44 anys i li agrada que els nens i nenes el tractin de "tio", encara que no siguin família, que se l'escoltin quan parla i que el deixin seure tot i que no estigui cansat.

Valentí va néixer en el si d'una família gitana el 1955. Els pares vivien al carrer Igualada, a la mateixa Gràcia on han nascut, viscut i mort els seus avantpassats durant cinc segles. A casa hi havia "poca pela", recorda, i no li va quedar més remei que treballar a partir dels 13 anys. El pare es dedicava a la ferralla i la mare venia roba als mercats. És clar que hi havia moments bons. La vida era "més gitana, menys descafeïnada" que en l'actualitat. "Sovint muntàvem festes gitanes autèntiques, amb les dones amb faldilla llarga i davantal, les nenes ballant... Era estupend. De vegades venien el Pescaílla, tot un personatge, i la Lola (Flores); tancàvem un bar de Torrent de l'Olla i se n'armava una, amb totes les famílies de Gràcia, que durava fins a l'endemà. En aquell temps, vivíem sense els adelantos d'avui".

Aquest home de pell fosca creu que els gitanos d'ara estan més adaptats "al món paio", tot i que sense renunciar a les seves diferències: "Som mixtos, perquè agafem el millor de cada cultura". Valentí sap de què parla, quan parla de mixtura. Està casat en segones núpcies amb una paia, amb la qual ha tingut dos fills.
Des de fa 25 anys, Francesc Valentí treballa per a la companyia Telefònica, repartint guies per tota la geografia catalana. Durant uns anys, el temps lliure el dedicava a la música. Així és com va conèixer Gato Pérez, fent de palmero o corista rumbero.
Francesc Valentí, conegut entre els seus com el Churro, recorda com un dels moments més emotius de la seva vida el casament del seu fill. Va congregar 700 persones, gitanos i gitanes del carrer de la Cera, de la plaça Espanya, de Sant Antoni... "Va ser una cosa meravellosa; ens vam posar el nostre millor vestit i ens vam gastar tots els diners que teníem", rememora.

De vegades, però, a la societat li costa acceptar la diferència. "Entre nosaltres, ens reconeixem d'un quilòmetre lluny, per la manera de parlar, el posat orgullós, la seriositat. Però encara hi ha prejudicis, frases fetes que sorgeixen en el moment més imprevist. Una vegada em van convidar a la ràdio, i quan vaig aparèixer vestit amb tern i parlant en català em van preguntar: vostè és gitano? Què esperaven?, que vestís camisa amb chorreras, barret, mocador i guitarra? Home, que hem evolucionat!".

Els tòpics, sempre els tòpics. Una enquesta d'El Periódico indicava que el gitano és el col.lectiu més mal vist de la societat, per davant de magribins i negres. Valentí parla d'integració i convivència, de respecte, en definitiva. Però ha viscut incidents desagradables pel fet de ser gitano. Com aquell cop que una dona renyava un nen amb la frase "vas fet un gitano". Ell va reaccionar i va deixar anar: "Senyora, el seu nen, està fet un porc, no un gitano: miri que net que vaig, jo".