Amb
73 anys, Marta Àngela Mata i Garriga viu sola en una casa de Saifores,
a la província del Penedès, el poblet en què va donar forma al
seu projecte educatiu. Un indret que de mica en mica s'ha anat
convertint en un centre de pelegrinatge de pedagogs i ensenyants.
Però dos cops per setmana torna a la seva llar de mestres, a la
institució Rosa Sensat, per no perdre el contacte amb els més
joves i potser per no oblidar que la seva fundació la pot omplir
d'orgull. Vesteix un ortodox vestit jaqueta i el seu port oscil.la
entre el de la funcionària diligent i el de la política expeditiva.
Però a dins hi ha una dona tendra. És generosa en la seva actitud
i en les tasques a què es dedica, suport de moltes batalles, i
a penes ha tingut vida privada per haver recuperat una escola
que, com ella explica, va veure morir després del paradís republicà
i que va veure ressuscitar fa uns anys. No porta arracades, solament
un anell i un camafeu de plata i ònix; té els cabells d'aquell
color llapis de les mestres de sempre, i un finíssim, estratègic,
sentit de l'humor que li permet de deixar alguns segons en l'aire
abans de respondre a qualsevol cosa .
Què
li ha donat els millors moments de la seva vida: la pedagogia
o la política?
Segurament la pedagogia. Però des de la meva concepció
del món, que ja deriva dels anys trenta, quan ja hi havia
un llibre amb el títol Política significa pedagogia,
m'he sentit molt bé unint totes dues coses. Però
jo, en un moment determinat, vaig entendre que havia d'utilitzar
la frase al revés: "pedagogia és política".
En el poblet
de Saifores, on vostè va voler reproduir la seva pròpia
escola.
És un dels poblets més petits que conec, que té
seixanta habitants a tot estirar. Hi vaig fer una escola com jo
l'entenia, i veure l'extraordinària resposta dels mestres
catalans a aquesta visió és el meu orgull més
gran.
I el desig
dels mestres que l'any 1975 demanaven a crits l'escola pública
catalana?
Després d'una gran feina de grup, de molts anys, després
de l'Escola d'Estiu i de munts de documents, l'estiu del 75 demanàvem
escola catalana amb un dictador encara viu. Al cap de cinc anys
es va fer el miracle: fins i tot en teníem les competències.
L'Escola
de la República és la seva referència. Vostè
va veure com molts dels seus mestres havien d'escapar, de desaparèixer.
Cadascú té la seva història, i aquesta, en
efecte, és la meva. Jo tenia deu anys quan va començar
la guerra. Vaig tenir temps de conèixer una escola excel.lent,
l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. Sentia que els
grans de casa deien: "La guer-ra és dura, però
potser serà pitjor la postguerra". I, efectivament,
per a mi va ser pitjor, en molts aspectes, que la fam i la supervivència;
pitjor des del punt de vista de la mediocritat de la vida pública.
Recorda
el seu primer mestre?
Afortunadament, puc recordar, un per un, absolutament tots els
mestres que he tingut en ma vida. I les seves qualitats. La primera
va ser una dona asturiana que parlava en castellà, la senyoreta
Chávarri. I recordo el gran esforç que feia per
fer-se entendre en català.
Vostè
va tenir en la seva mare, Àngels Garriga, un altre bon
exemple de gran mestra.
Va pertànyer a la generació del primer terç
de segle. Per circumstàncies de la seva vida va poder fer,
a part dels estudis normals i macarrònics, uns altres que
van marcar la seva vida. I els seus quatre fills ens en vam aprofitar
perquè va saber transmetre'ns l'alegria que ella va libar
de l'època de la Mancomunitat.
Per què
els pares tenim sempre la sensació que no acabem de fer-ho
bé? És dolent dubtar?
Dubtar en el teu interior és bo. Dubtar davant d'ells,
no. No és qüestió de fer-los creure que som
posseïdors d'una única veritat. N'hi ha prou amb donar-los
la seguretat que ells tiraran endavant, que podran dur a terme
els seus somnis; senzillament donar-los la confiança que
ells ho aconseguiran. Encara que per dins tinguis angoixes, has
d'intentar no transmetre'ls-les.
Expliqui'm
qui i com era Rosa Sensat.
Una mestra d'escola pública, de Barcelona, que, com d'altres,
va ser mimada per l'Ajuntament perquè li van proporcionar
tot allò que necessitava per millorar la seva escola, com
per exemple organitzar viatges a l'estranger per conèixer
com eren allí les escoles. Ella va viure l'època
en què aquí es van inventar la trampa de les escoles
especials per a nens amb problemes de salut. Eren les escoles
a l'aire lliure, les de bosc i les escoles de mar. Va ser la primera
mestra d'escola municipal a qui donaven una forta responsabilitat
de direcció. La meva mare va ser alumna seva i jo vaig
ser alumna de la filla de la Rosa, de manera que de vegades coincidíem
dues mares i dues filles fent visita.
Un bon
mestre ha de ser necessàriament vocacional?
Mai no vaig tenir consciència de voler ser mestra. Solament
vaig saber que havia de fer alguna cosa amb els nens d'aquell
poble petitó. Quan vaig començar a la universitat
dubtava entre Literatura i Història. Una companya em va
dir que tornava a l'especialitat de Pedagogia. Érem uns
trenta, molts llicenciats que es dedicaven a l'ensenyament i que
creien que tenien l'obligació de saber alguna cosa més
per fer classe.
La pedagogia
que aquí es podia trobar l'any 1954 a la universitat li
va ser útil?
Ben poc. Però la que ens vam fer nosaltres, en el nostre
grup, en posar en comú desitjos i carències, va
donar uns fruits meravellosos.
Vostè,
que com a mestra ha estat bona, com va ser com a alumna?
M'he divertit força en tots dos bàndols. La primera
taula de Rosa Sensat era com aquesta en què som ara, però
hi sèiem quinze al voltant. I li asseguro que jo no sabia
on eren els mestres i on eren els alumnes. No hi havia frontera.
Creu en
el mite del fill de mestre?
Això es repetia sovint: "És clar, com que tu
ets fill de mestre". Potser sí, és possible
que això et donés una certa tranquil.litat, un saber
on eres, quan eres alumne, perquè l'escola formava part
de la teva pròpia família.
Per què
creu que un ofici que necessita tanta paciència i tant
d'encert resulta de vegades una mica desprestigiat?
Per a alguns és així perquè és una
carrera de tres anys (que alguns voldrien retallar, i d'altres,
allargar). La veritat és que si es mesura per anys o pel
sou que cobres, efectivament, la carrera de Magisteri no és
una de les fortes. El sou no és, precisament, una cosa
que ens caracteritzi. I a sobre es diuen frases com ara "cobren
poc, però fan moltes vacances".
Diuen que
cada persona és un reflex fidel del seu primer pati d'escola.
Sí, cada vegada que en un país s'han produït
canvis de fons, d'una o altra manera s'implica l'escola i aleshores
la figura del mestre és valorada. Que en quaranta anys
de dictadura la figura d'un mestre hagi estat dubtosa no m'estranya.
Més aviat els molestàvem.
Per tenir
criteris propis o per transmetre'ls?
Per totes dues raons i perquè representàvem l'home
lliure, l'home que val en la mesura que es forma i aprèn
a conviure.
Què
troba a faltar en el sistema escolar actual?
Molt senzill: una implicació real de les persones, el que
fa temps somiàvem i que ja fa 160 anys que Froebel predicava.
En una institució de la categoria d'una escola ha d'intervenir-hi
tothom: governs i municipis, ciutadans i pagesos, mestres i joves,
pares i mares. I l'entusiasme per la capacitat d'aprendre, pel
progrés de la humanitat, en definitiva, això ja
és doctrina. Però m'agradaria que fos vivència.
El que molts vam viure en temps de la República i que ara,
quan les creences són més fermes però menys
viscudes, sembla que s'ha diluït.
Algun episodi
actual que mereixi la seva admiració?
Aquesta és una de les nostres obligacions, explicar algun
dels miracles que s'estan produint. Per exemple, el de Vicky Sherpa.
És la història d'una mestra catalana que ha conegut
bé la professió des d'una casa senzilla, treballant…
Un dia se'n va al Tibet, veu que hi ha uns nens que no poden anar
a escola i s'entesta a solucionar-ho. En vuit anys ha arribat
a convèncer dues universitats perquè es faciliti
fins i tot formació de mestres, cosa que mai no s'havia
fet a Katmandú.
Creien
que els mestres naixien ensenyats?
Allí un era mestre si era contractat després d'aprovar
uns exàmens i prou. La Vicky és un miracle. Hi vam
anar i vam sentir que tots els nens del món tenen dret
a l'educació, en català, en nepalès i en
anglès.
El missatge
pedagògic és universal? Serveix per a tothom?
M. Antònia Canals, que és la Vicky, va dir les mateixes
paraules al Nepal, aquest any, que en el barri de Verdum l'any
62. Amb el mateix entusiasme.
Per què
els mestres tenen tantes depressions, segons que ens diuen les
estadístiques?
Perquè és molt fort tenir un panorama tan ampli
de possibilitats al davant i adonar-te que per moltes raons mai
no arribaràs a aconseguir el que somnies. Mai no he tingut
depressió, no sóc de mena depressiva, però
em consta el testimoni de molts companys. Recordo especialment
una companya. Cal tenir en compte que abans obtenies el títol
de mestra quan tenies setze anys, tot i que no podies treballar
fins als divuit, quan encara eres una nena. Aquesta companya va
sortir amb el seu títol, amb un gran entusiasme, però
li van posar al davant seixanta nens, dels més petits,
i aquest somni no es va poder complir.
Va deixar
la carrera?
Es va suïcidar. Aquest és un dels episodis que més
m'ha afectat en tota la meva vida. No es pot enviar una criatura
a assumir la responsabilitat de seixanta nens. No es pot acceptar
una societat capaç d'il.lusionar joves i després
llançar-los al buit, sense mitjans, no es pot acceptar,
de cap de les maneres…
Es diu
que molts grans mestres ho han estat precisament perquè
han superat les pitjors condicions.
És veritat. Des de Freinet fins a McKinder. Freinet es
va quedar sense veu i havia de treballar amb seixanta alumnes.
Es va inventar la manera que treballessin entre ells, per equips.
I així va néixer el mètode Freinet. I McKinder,
en un suburbi de Londres, es va trobar amb classes de més
de cent nens i per ensenyar-los a llegir es va inventar una sèrie
de cartons i cartolines. Total: d'aquesta situació va néixer
el mètode McKinder.
I què
s'assembla més al mètode Marta Mata?
Bé, jo hi vaig intervenir tant com vaig poder, en la lectura
en català o castellà o en la dosificació
de totes dues, que és el problema amb què em vaig
trobar.
Puc demanar-li
per què no ha tingut fills?
Quan tenia divuit anys vaig tenir una tuberculosi de postguerra,
que em va durar quatre anys, i vaig quedar com vacunada de maternitat.
Aleshores es deia que es transmetia hereditàriament, que
hi havia una certa propensió a aquesta malaltia, i em feia
pànic pensar que un fill meu pogués passar per això.
Diuen que
el dimoni dóna nebots.
Ara en tinc dinou, i molts renebots. A casa sóc la "tia
Marta" i reivindico totalment aquest paper.
Ha de ser
pesat que tota família li demani consell sobre els seus
propis fills.
Passa el mateix que amb els metges.
Si s'hagués
casat hauria pogut dedicar-se amb tanta intensitat a la seva passió?
Molts dels mestres que he conegut al llarg de tota la meva vida
han estat casats i han fet bé totes dues coses. Però
jo, certament, he tingut una vida bastant "al meu aire"
entre fundar Rosa Sensat i ficar-me en política. Segurament
no ho hauria pogut fer si hagués estat casada. Si hagués
estat un home, aleshores potser sí, perquè se'ls
toleren més coses. Però jo estic veritablement contenta
d'haver escollit aquesta opció.
Un sacerdoci?
No exactament, més aviat una tasca que m'entusiasma.
Vostè
ha estat, entre altres coses, diputada. Dins de la seva trajectòria
política recorda algun moment en què es plantegés
de claudicar?
Era una feina prou variada per deixar-la. Des de Madrid, estudiant
la Constitució i l'Estatut, des del Parlament a Catalunya
i des de l'Ajuntament a Barcelona, en un moment extraordinari,
ho he pogut veure gairebé tot. He pogut refer la història
i, francament, mai no vaig tenir ganes de claudicar. De totes
maneres, em va doldre no aconseguir algunes coses.
Per exemple?
Recuperar la col.laboració entre diversos ens locals. Sóc
alumna d'una escola de patronat municipal. Això significava
"la Administració central i local s'han posat d'acord
per fer les millors escoles". I això, de fet, no ho
hem aconseguit. Pel que fa a les persones, hi ha éssers
extraordinaris com ara Sara Blasi, però en general, no.
Hi ha, en política, una sensació única: notar
que es posen d'acord Ministeri i Ajuntament, i aquesta experiència
extraordinària es va viure, es va deixar sentir, solament
durant uns anys.
Es fa cap
retret a vostè mateixa?
La pena més gran, amb la qual me'n vaig anar, va ser la
de no haver aconseguit d'una manera franca i definitiva un acord
real entre entitats per a les vostres generacions.
Va veure
la pel.lícula de Tavernier Hoy empieza todo, les peripècies
d'un mestre per tirar endavant quan tot anava en contra seu?
És una d'aquelles pel.lícules que et fan pensar.
Curiosament, una companya va recomanar als seus alumnes que anessin
a veure tres pel.lícules: La lengua de las mariposas, Hoy
empieza todo i una altra del Pakistan. I jo, que ja sóc
gran, de sobte vaig pensar: "Aquí hi ha tres països
diferents, capaços de produir cada un la seva pel.lícula
sobre l'educació. Cadascú ho ha fet a la seva manera,
i Espanya encara pensa en el prototip de mestre de la República,
mentre que França pensa en el prototip progressista, seixanta
anys després de l'anterior.
La seva
escena preferida…
El mestre, en cotxe, travessa un barri, passant per uns camps
treballats amb tractor, aquells en què sempre es reservava
un racó per seure l'avi… El viatge des d'allí
fins a un barri que és un autèntic gueto, al costat
de l'autopista. Com ha canviat aquest país! Ell és
fill d'un miner republicà i s'adona que no pot refiar-se
ni de l'assistent social, que ningú no li assegura allò
de liberté, egalité i fraternité. L'escola
clàssica no pot donar resposta a noves necessitats de la
seva societat.
Per què
la pel.lícula pakistanesa, la història entre dos
germans, li va arribar tant a l'ànima?
És d'una tendresa inimaginable. Dos germans d'una família
fonamentalista exposen relacions humanes extremes. Un d'ells perd
les úniques sabates de la seva germana. Els dos germans
comparteixen l'únic parell que els queda. Un dels germans
se les posa, va a escola i torna corrents per deixar-les a l'altre
germà. Aleshores l'altre fa el mateix, se les posa i va
corrents a escola, perquè la set per saber, la curiositat,
és una cosa que els urgeix. Vaig pensar: "I en aquest
país són capaços de valorar aquesta essència
de la vida que és l'educació?".
Digui'm
un país el qual pedagògicament envegi, del qual
robaria el sistema educatiu.
Dinamarca. És, sense etiquetes, molt participativa. Lligada
al municipi i amb doble sistema: l'escola tradicional i la institució
d'acolliment de la criatura. Quan la criatura ja no pot estar
amb la família passa al que ells anomenen "la casa
dels nens", regentada per pedagogs (compte! no per mestres,
sinó per pedagogs) i d'allí va a escola. Tenen un
subsistema d'allotjament. Jo ho vaig veure, com una utopia, en
un kibbutz d'Israel fa trenta anys i escaig.
Quin ha
estat el seu millor viatge?
El d'aquest any, resseguint fidelment els punts on Froebel va
desenvolupar la seva trajectòria. Un viatge per Alemanya
preparat per Internet i que m'ha permès un contacte tan
fidedigne amb llocs i persones que he pogut reconstruir tota la
seva vida.
Marta Mata
té deixebles als quals confiar el seu legat?
Sempre he treballat en equip, de manera que estic plenament convençuda
que sabran continuar la tasca que vaig començar. Entre
altres coses perquè moltes vegades sóc jo mateixa
qui no sap continuar-la.
Com és
la seva relació amb antics alumnes?
Dia sí dia no. No m'he desvinculat mai de l'ambient d'aquesta
casa que és Rosa Sensat. I la casa de Saifores s'ha anat
convertint amb el temps en lloc de pelegrinatge de mestres. Tot
i que visc sola, encara no he trencat aquest llaç vital
amb exalumnes i vinc a Barcelona dos cops la setmana.
I si li
demanés la llei d'or per educar els nostres fills?
Intenteu de descobrir en els fills allò que ells encara
no han trobat en ells mateixos. Enteneu el que passa pel seu interior
abans que ells puguin intuir-ho. Ho veureu tot. Considereu-los
com a persones.
Aleshores,
no s'ha de tractar el nen com un nen?
De cap manera. Però tampoc no se l'ha de tractar amb una
relació de tu a tu. Vejam: hem de ser conscients que ells
tenen més camp per córrer que nosaltres; són
a l'inici, però els seus valors tenen la mateixa força
que els nostres, i els hem de considerar amb aquest respecte.
Tinc entès
que hi ha una cosa que vostè sempre demana a un mestre
abans de començar una classe.
Que intenti recordar el seu pas per l'escola: el que no li agradava,
el que necessitava, el que no va suportar… Solament d'aquesta
manera no caurà en el mateix error. Si no ets conscient
de com vas viure la teva escola, tornaràs a fer les mateixes
barrabassades que et van fer a tu. Molt sovint el que passava
era que ens feien fer passes enrere enlloc de fer-les endavant.
I els últims llibres de pedagogia hi coincideixen: en pedagogia
no es poden demostrar moltes tesis, perquè hi ha un factor
diferent de tot.
Quin factor?
La sorpresa. Cada nen és una sorpresa, això és
l'única cosa real. I pot engegar a rodar qualsevol teoria.
Què
és pitjor, un nen massa protegit o un nen massa lliure?
La solució entre un extrem i un altre no és enmig.
És a posar-te en un altre pla, en un altre registre. Ajudar-lo
a veure com pot progressar.
Què
han perdut els nens de ciutat respecte dels nens de poble?
L'estructura rural permetia una educació natural. Fa 150
anys el camp era perfecte per desenvolupar l'educació:
el pare i la mare amb una feina fora i dins de casa, el ritme
de la natura de base… La meitat de la feina que avui dia
cal fer a l'escola ja estava solucionada. El dia que plovia s'aprofitava
per explicar els fenòmens ambientals, i els nanos aprenien
coses tan exemplars com aconseguir menjar per als conills. S'explica-ven
contes. I el pare treballava amb les mans i els nens entenien
què era un artesà. En un poble els mestres tenien
garantits molts elements que avui, a les nostres escoles, són
pura instrucció.
I la presència
d'una persona gran és important?
Ara molt més que abans. Els pares ara han d'ajudar a educar
els seus fills en un mitjà que ja no és educatiu.
Abans no s'exigia res més que arribar a saber fer el mateix
que el pare i la mare. Ara no. Ara, moltes vegades ni tan sols
saben en què treballen els seus pares, perquè no
els veuen en tot el dia. Sembla impossible que ni tan sols hàgim
reflexionat sobre una cosa tan senzilla com això: "Per
ser pare i mare cal aprendre".
Cursets
de paternitat i maternitat?
L'ofici de pare és difícil, molt difícil.
I el més fàcil és delegar-lo en els mestres.
Per poder ensenyar a llegir cal fer una carrera; però per
ensenyar a educar a uns fills, a ningú no se li ha acudit
encara. Crec que això ha de canviar, i que en llocs com
Dinamarca s'ha fet.
Per tant
les associacions de pares d'alumnes haurien de ser prèvies,
gairebé, a la criatura.
Des del moment en què una parella sabés que espera
una criatura.
S'adona
que l'apassiona tant la seva feina que no parla de vostè?
És veritat. Però li diré una cosa: hi ha
un moment personal, de gratificació, que no canvio per
cap. És aquell en què un mestre em diu: "Gràcies,
conèixer-te m'ha canviat la vida". Això m'ha
passat algunes vegades.
Digui'm
l'últim que l'ha commogut en el món en què
es mou.
Ara penso, per exemple, en les reaccions de dos nens entre un
i dos anys, en una guarderia. Surten els seus bons sentiments
perquè encara ningú no els n'ha ensenyat de dolents.
Un nen vol una joguina, l'altre la hi dóna, el primer continua
plorant. El segon li agafa les mans i les posa sobre la joguina
perquè entengui que sí, que la hi deixa, que és
seva, que no s'amoïni… Quan ha vist vostè aquest
sentiment tan pur en dues persones grans?
A hores
d'ara, què espera de la vida?
Que tant en educació com en política hi hagi una
clara evidència: la globalització. He viscut tot
tipus de guerra, civil i freda, real i imaginada, i cada vegada
es veu més l'absurditat de la lluita. De vegades penso,
amb vertadera angoixa per les criatures, que potser tornarem a
passar per un període de guerra. Però l'informe
de la UNESCO, per exemple, dóna una idea d'educació
com una cosa universal, que ja és irreversible.
Encara
se sent socialista o socialista amb matisos?
Socialista.
Socialista
com el primer dia?
Una mica més que el primer dia.
Un home
sol no és res?
Hi ha un ministre danès que ho explica molt clarament:
"En el mercat, l'educació és un gran servidor
i un amo molt dolent". La recuperació de l'entitat
catalana a l'escola és el resultat d'un socialisme utòpic,
perquè el real ja es veu que es desintegra.
Quina diferència
ha trobat entre els mestres de les últimes generacions
i els seus?
No hi ha pas evolució. Són realitats distintes.
És el resultat d'una dialèctica entre una ètica
i una societat, una cosa que de vegades es mou per reacció,
de vegades per revolució. Jo he vist matar l'escola i he
vist com l'escola ressuscitava. I ni una cosa ni l'altra es produeix
per evolució.
Els d'avui,
parlem dels d'avui i dels seus possibles defectes…
Sóc respectuosa amb tots; entenc que l'educació
és història, és el resultat de les dècades
anteriors. El mestre d'avui hauria de saber d'on ve abans de pensar
a on vol anar, hauria de saber quins van ser els seus antecessors.
La il.lusió dels anys seixanta, quan els mestres joves
ens demanaven que els expliquéssim la nostra història,
va ser el resultat d'una sequera mental. Ara tenim més
aigua. Però per això val la pena valorar-la
.
Nascuda
a Barcelona el 22 de juliol de 1926, Marta Mata és mestra
i pedagoga. La seva vida s'ha caracteritzat per la dedicació
gairebé exclusiva al món de l'ensenyament. Va destacar
com a impulsora del principal moviment de renovació pedagògica
del
país, emmarcat en l'escola de formació de professorat
Rosa Sensat, i en va ser la directora fins que l'any 1980 va esdevenir
escola, a la qual encara avui està vinculada activament.
Va ser elegida diputada en la coalició socialista de Catalunya
l'any 1977.