1935: s'inauguren les Atracciones Apolo. 1946: obre la sala de
ball Apolo. Finals dels setanta: tanquen les Atracciones Apolo.
1999: un plat volador s'aproxima a Barce-lona. A la ciutat solament
destaquen les tres xemeneies de Fecsa i, al costat seu, enormes,
les lletres vermelles de la paraula Apolo.
El parc d'atraccions Apolo és avui dia una sala de jocs
amb decoració galàctica, segurament inspirada en
els coets del programa espacial amb el qual comparteix nom. També
va desaparèixer el Patín Club inaugurat en aquest
mateix complex al costat del ball Apolo, que actualment és
l'únic supervivent d'aquella època. De les atraccions
no en queda ni rastre, tret dels rètols. No queda res del
Río Misterioso, la Ciudad Encantada, els cavallets, l'Autogruta,
la Casa de la Risa. Sota el sostre amb planetes pintats brunzen
els videojocs d'última generació. Arriba mitjanit.
El públic, escàs, està format en un cinquanta
per cent per nois àrabs que es dediquen a xerrar en grup.
L'altre cinquanta per cent són homes sols, joves o no tan
joves, concentrats en simulacions de ral.lis, batalles d'arts
marcials i assassinats de tota mena en qualsevol tipus de món
virtual. Arriba un jove àrab amb gorra esportiva i bufanda
de quadres model Burberrys. Entretant, els qui estan agafats als
comandaments volen deixar les seves inicials en el joc. El brogit
d'explosions, trets i crits emesos per les màquines es
barreja amb les cançons de Luis Miguel que sonen de música
de fons. Tot deixa una sensació d'estranyesa.
A la sala de jocs no hi arriba l'hàlit de la modernitat
que després de mitjanit es dirigeix cap a Nou de la Rambla,
cap a les sessions de tecno que el club Nitsa programa a l' Apolo
els caps de setmana. L'entrada al ball els espera amb les seves
columnes cobertes de bombetes, que s'encenen de manera intermitent
creant un flux lluminós de color taronja. Del minúscul
vestíbul arrenquen les escales que condueixen al primer
pis, on el primer que rep el visitant és un taulell emmarcat
per llums que li donen l'aspecte de camerino. Tres llums antics
pengen sobre la pista, envoltada de bancs. Miralls, canelobres
i una atmosfera amarada de vermell. El concert que precedeix la
sessió de tecno encara no ha acabat. A l'escenari actuen
Discípulos de Otilia, que aborden una versió ska
de Rivers of Babylon, de Boney M. Un públic molt jove es
mou amb energia sobre la pista de fusta on durant gairebé
cinquanta anys, i fins fa només sis, solament es feien
passos de ball de saló.
CABARET
CÀLID
Alberto Guijarro es va enamorar de l'Apolo quan encara era promotor
de Producciones Animadas. Li agradava aquesta sala gran, amb textura
de vellut desgastat. Avui n'és el director. "Si sóc
aquí és perquè m'agrada molt la sala -assegura-;
no n'hi ha gaires així a Barcelona. Té un no sé
què especial, és com un cabaret molt càlid,
amb un aire decadent que la fa entranyable".
Va ser això
el que el va empènyer a programar per primera vegada aquí
un concert, el 1991. Era d'acid jazz, amb el James Taylor Quartet.
"Les sales que funcionaven aleshores -Zeleste, KGB- eren
molt fredes i no s'adeien gaire amb el tipus de música
de la nostra promotora: funk, jazz, música de ball negra.
Volíem oferir una cosa diferent. I, mira, va ser com redescobrir
aquest espai". Des d'aleshores, l'Apolo s'ha consolidat com
a espai de música electrònica d'avantguarda i sala
de concerts, també obert a altres iniciatives, com la que
entre 1992 i 1995 va desenvolupar el grup Vots en aquesta sala,
en la qual van impulsar festes amb números de circ, teatre
o performances. Aquesta línia ha atret propostes com Cineambigú,
un cicle organitzat aquest any per 100.000 Retinas on s'exhibeixen
produccions alemanyes i britàniques inèdites a la
nostra cartellera. Es tracta de veure cinema, però d'una
manera inusual: asseguts a tauletes sobre la pista, en la intimitat
propiciada per les espelmes i amb l'opció de fumar, si
ve de gust. La idea del cafè teatre també s'ha aplicat
a concerts de música tranquil.la i en alguns sopars que
s'han fet al local. Alberto Guijarro afirma que volen continuar
potenciant les projeccions de cinema a l'Apolo, "perquè
estan funcionant força bé, i la gent sempre es queda
sense entrades".
Fora, les
voreres del que va ser el carrer Conde del Asalto, el del "Barrio
Chino de leyenda" de la cançó, s'han omplert
de pantalons acampanats, faldilles sobre pantalons, looks d'aire
mod i algunes cabelleres de colors impossibles, rosa xiclet o
blau elèctric. El proper bar Atracciones Apolo, amb cortines
no se sap ben bé si grogues o groguenques, no atrau aquest
jovent. S'estimen més esperar en la Jazzband, la cafeteria
que hi ha al costat, nova i cuidada. La seva carta inclou l'"Actual
èxit europeu: salsitxes hongareses, las rojas", a
més dels entrepans especials Apolo 1, 2, 3 i Apolo complet.
A la cruïlla de Paral.lel amb Nou de la Rambla, l'avinguda
es vesteix amb neons -els del nou teatre Apolo, els de l'Arnau-,
potser per recordar èpoques més glorioses en les
quals el bulliciós barri va ser considerat el Mont-martre
de Barcelona.
