LA PREGUNTA

Quina funció pot tenir la Ciutat del Teatre?

 

Al final de 1999 es va presentar el projecte Ciutat del Teatre, elaborat per Lluís Pasqual, que proposa les línies de funcionament per al nou nucli escènic de Montjuïc integrat pel Mercat de les Flors i les noves seus del Teatre Lliure i l'Institut del Teatre. El document ha estat rebut amb recels per una part del sector teatral, que no va ser cridat a participar en la seva elaboració. Quin paper hauria de tenir la nova Ciutat del Teatre en un context on el teatre públic i el teatre privat necessiten consolidar els seus espais? Com una contribució més al debat que s'hauria d'obrir sobre el projecte, hem plantejat aquesta pregunta a Hermann Bonnín, president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya; a Antoni Dalmau, comissionat adjunt del projecte Ciutat del Teatre, i a la directora teatral Carme Portaceli.

Una pluja de confeti blanc queia damunt l'escenari del Lliure al final de la representació de La nit de les Tríbades, durant la reposició del muntatge que en va fer Fabià Puigserver fa vint-i-un anys, i d'aquesta manera s'invocava la seva presència. Tota una declaració testimonial d'intencions, d'estratègia -per què no- per afirmar el present i exaltar el futur des de la consagració del passat. Deixant de banda significacions nostàlgiques, sentimentals i/o oportunistes, és indubtable que el Lliure, avui, segueix destil.lant una manera d'entendre i fer teatre que resulta ara, potser, més testimonial que operativa, depèn de com es miri, i potser, per això mateix, molt més necessària encara. Els valors ara imperants -producció, consum, gestió, rendibilitat- contradiuen aquesta concepció artesana i de clan que ha caracteritzat el Lliure, fins a fer-ne trontollar la supervivència. Tanmateix, en una mena de fugida endavant, el Lliure ha trobat una manera de reformular i fer extensius els principis que l'animen al projecte Ciutat del Teatre, que ha estat lliurat a l'Ajuntament de Barcelona.

La Ciutat del Teatre,
un projecte global

La Ciutat del Teatre, cal recordar-ho, no és un projecte d'obra pública inoculat artificialment. És, sobretot, un intent de cohesionar, des d'una determinada perspectiva -la del Lliure, és clar-, tres institucions escèniques preexistents -el Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre i el Lliure-, amb trajectòries distintes però complementàries, encara que, fins ara, no formulades. En un mateix indret hi conviuran, doncs, un grapat d'escenaris -el Grec, també- i, per tant, semblava obvi que aquesta coexistència veïnal determinés una intervenció que potenciés la imatge global de la seva oferta i resolgués qüestions urbanístiques i de serveis indispensables (aparcaments, accessos, restaurants, etc.). I això, en una zona situada al peu de Montjuïc i veïna del Paral.lel, que va ser, de fet, la primera oferta d'oci popular que es va implantar fa més d'un segle a la ciutat, al peu mateix de les fonts i els merenderos de la muntanya.

En resum, la nova Ciutat del Teatre que es proposa no apareix com un projecte monumentalista emergit des de la decisió política. Aquesta Ciutat del Teatre, insisteixo, és el resultat d'una convivència gremial d'equipaments escènics. És obligat, doncs, que l'Ajuntament es plantegi i afronti una intervenció urbanística i d'imatge global. Dit i redit això, abans cal afrontar i assumir un repte conceptual.

La perspectiva del Lliure

El projecte Ciutat del Teatre que signa el comissionat Lluís Pasqual, des de l'explícita perspectiva del Lliure, un dels tres establiments involucrats, no és un programa ideològicament neutre. La proposta està formulada, segons es diu, des del món de les idees, del compromís del teatre entès com un bé públic al servei de la cohesió social, del progrés i de l'acció cultural com a fórmula de dinamització col.lectiva. Una proposta higiènica, sacsejadora i, òbviament, mereixedora de la màxima atenció. Sobretot perquè apareix en la seva argumentació com una proposta oberta a la participació de tothom i orgànicament transversal amb les altres dues institucions implicades (Mercat de les Flors i Institut del Teatre).

Un teatre públic no
"institucional"

I així és com entrem al fons de la qüestió i, per tant, al moll d'un possible debat. Mentre que el Mercat de les Flors és un teatre institucional, en aquest cas de l'Ajunta-ment de Barcelona, i l'Institut del Teatre, un organisme dependent de la Diputació, el Lliure, a través de la seva fundació, és un ens autònom amb vocació de teatre públic i dependència econòmica de les administracions. Però és precisament des d'aquest concepte, "teatre públic no institucional", que el Lliure projecta la seva proposta de cohesió global per a la Ciutat del Teatre. Un model, per tant, original, desvinculat de les dependències polítiques del teatre públic oficial. Les activitats de la Ciutat del Teatre concebudes així podrien constituir una oferta pública orgànicament diferent, per exemple, de la del Teatre Nacional de Catalunya. Una mena de tercera via entre el teatre oficial i el privat, pròxima, en els seus orígens, als stabiles italians dels anys setanta. Naturalment, aquesta proposta provoca recels i temences, tant en l'Administració pública, que veu com deixa d'exercir un control polític directe, com en l'empresa privada, que veu engreixar la inversió econòmica del teatre públic quan els recursos globals del sector són, a casa nostra, vergonyosament raquítics.

	Interior del nou edifici de l'Institut del Teatre, amb el Mercat de les Flors al fons. El vestíbul d'aquest teatre municipal.
© Eva Guillamet

Tanmateix, les fronteres entre empresa pública i privada no són prou clares -i potser és bo que no ho siguin- des de la perspectiva de la seva oferta escènica. El teatre institucional és massa, excessivament sensible a la rendibilitat immediata i a les demandes del mercat, i el privat coqueteja amb l'exigència artística i el compromís cultural. És per això que no es pot desqualificar un projecte com el de la Ciutat del Teatre. El teatre català no té tradició institucional, això és un fet, i és, però, des de la seva independència que ha assolit una veu pròpia i reconeguda. Ara, amb la irrupció d'una empresa amb voluntat de bastir una indústria de l'espectacle solvent i competitiva, se suscita una dialèctica en la qual cal aprofundir per reconciliar i finalment complementar competències. Caldrà delimitar i pactar, evidentment, l'espai públic que hauria de correspondre a l'activitat de la Ciutat del Teatre (formació, conservació, difusió del repertori universal, apostes creatives, etc.).

L'espai del teatre públic

Ara -o fins ara- tenim un teatre municipal (Mercat de les Flors), que acull produccions internacionals i coprodueix amb companyies locals; un Institut del Teatre que ajuda, a través dels seus escenaris, a la promoció dels seus grups, i el Lliure, amb una poètica pròpia i una gestió singular. El projecte Ciutat del Teatre planteja una alternativa conjunta per a tots tres. En principi això, doncs, és bo. Molt bo. Que ho faci des de la perspectiva d'un dels implicats -el Lliure- pot justificar-se en la mesura que de tots tres és el que ha destil.lat a través d'una activitat creativa estable i consolidada una manera d'entendre el teatre públic. La formulació teòrica de la Ciutat del Teatre és natural, i fins i tot és coherent que estigui impregnada d'una filosofia i/o ideologia que ja forma part del nostre petit imaginari escènic com a punt de referència i de partida, i que s'hi basi. El Lliure, doncs, o més ben dit el projecte Ciutat del Teatre de Lluís Pasqual, hauria d'entendre's -i aquesta és la qüestió essencial- tan sols com l'inseminador, l'impulsor, el generador o com vulguem dir-li. En definitiva, com l'arquer que llança la sageta, la qual és indispensable que tingui impuls, dinamisme, vida pròpia autònoma dels seus orígens. Això és, crec, el que caldria garantir des de l'estructura que es creï. L'acció d'un organisme viu teixit amb la complicitat de tota la professió i la societat a la qual s'adreça.

Algunes de les idees motrius del projecte van en aquesta direcció. Una ciutat per als professionals, amb una estructura oberta, no piramidal; una ciutat renaixentista; una ciutat república; port franc; "amb una trama d'equi- paments comuns i un ordit de projectes artístics", amb la figura legal d'un consorci i amb un govern transversal. I uns programes artístics oberts a la iniciativa privada a través de concursos públics.
El fet que el projecte es nodreixi de conceptes com els de "motor per a la reflexió sobre el teatre com a reflex de la societat, el qual ha de prioritzar la seva acció creativa des d'uns supòsits socials i polítics i el compromís estètic i ètic en relació amb la societat en què està ubicat" i que recordi que el teatre és un artesanat, una de les Belles Arts, i no una factoria de béns culturals -com ho poden ser l'edició, la discografia i l'audiovisual-, així com que es respecti el temps de l'artista com a model de producció, són, tots ells, punts de partida que un teatre públic té el deure d'assumir. Són conceptes que han d'il.luminar, animar, encoratjar aquesta Ciutat i donar-hi significat.

I tot això fent un esforç tots -polítics, empreses, professionals- per evitar polèmiques i desqualificacions apriorístiques. És un fet que el concepte de teatre públic a casa nostra no ha penetrat en el teixit social, no disposa de model ni de tradició, però és cert que no té per què replegar-se a la defensiva o culpabilitzar-se. Públic i privat no són termes oposats i encara menys irreconciliables. Res no implica que ho siguin. No ho són enlloc. I menys haurien de ser-ho aquí, on disposem històricament d'una iniciativa privada -ara se'n diu societat civil- que en el terreny de la cultura ha assumit responsabilitats substitutòries d'un poder polític real inexistent. La burgesia il.lustrada, per una banda, i el món del treball, a través de cooperatives i associacions, per l'altra, han tingut, en una Catalunya sense estat propi, el paper d'impulsors de la cultura.

Sense complexos, doncs, per part de cap dels interessos representats dins del sector de les arts escèniques, s'ha d'impulsar, segons el meu parer, la materialització del projecte Ciutat del Teatre (i per què no Ciutat de les Arts si es fes extensiu, si es coordinés, amb l'oferta museística de la Muntanya de Montjuïc?).

Les jornades de
reflexió i debat

L'Associació d'Actors i Directors Professio-nals de Catalunya, juntament amb l'Institut del Teatre, va organitzar, fa poc més d'un any, unes jornades de reflexió i debat que van aportar unes meditades conclusions que, ara, la Coordinadora de Professionals de les Arts Escèniques reivindica com a punt de partida per al desenvolupament del sector i la seva relació amb les administracions locals i de govern. El projecte Ciutat del Teatre, per tant, ha d'emmarcar-se dins d'aquest document, que ja considera el teatre com un bé públic i, per això mateix, susceptible de ser protegit per l'Administració dins d'una política, que cal anar desenvolupant, de reequilibri dels recursos públics que s'inverteixen i de més competències territorials. I és precisament a través d'aquesta coordinadora que cal garantir la presència i la veu dels professionals del sector en els òrgans de govern rectors o directius de la Ciutat del Teatre a través del seu propi Consorci.

El projecte ha d'aprofundir, també, les relacions amb la universitat a través de l'Institut del Teatre, com a motor de la formació, la investigació i la preservació del patrimoni cultural de les arts escèniques, així com les relacions amb aquest valuós actiu representat per la societat civil (fundacions, empreses, companyies, etc.).

Ens cal la Ciutat del Teatre

El crític Pablo Ley diu (El País 12/12/99) que "una gran ciutat que no sàpiga, de la manera que sigui, reunir 3.500 milions de pessetes (i molts més) per gastar-los en cultura (i que després recuperarà en intel.li-gència i en prestigi) no mereix ni tan sols l'adjectiu de 'gran', sinó el de 'provinciana'".

L'any 1970 a Per a una acció teatral, Feliu Formosa parlava d'uns plantejaments que superessin la falsa oposició teatre professional - teatre independent per abastar i aspirar a resoldre una problemàtica global: la del teatre català com a fet social i artístic. Trenta anys després, i davant d'un projecte com aquest, cal, com diu Lluís Pasqual, que els termes teatre privat - teatre públic deixin de ser antagònics.

	Lluís Pasqual, autor del Projecte Ciutat del Teatre. Aquesta proposta hauria de garantir "l'acció d'un organisme viu teixit amb la complicitat de tota la professió i la societat a la qual s'adreça", en opinió de Hermann Bonnín.
Ros Ribas

La Ciutat del Teatre, per tant, és un projecte que ha de contribuir a fer de Barcelona aquesta ciutat del coneixement a la qual aspirem. I això s'ha d'assumir des d'una perspectiva que respongui a la pluriculturalitat i el bilingüisme de la societat a la qual s'adreça. I això a partir de tots els professionals de les arts escèniques que continuen creient que aquestes són unes de les formes més perfectes i riques -i segueixo citant Feliu Formosa- per plantejar qüestions que afecten la marxa d'una societat i que cal definir a cada moment i per a cada circumstància històrica. I de tots aquells que estem convençuts que la Ciutat del Teatre ha d'anar més enllà, molt més enllà de les funcions característiques d'un parc temàtic cultural desproveït de criteris, preceptes, conviccions o postulats.

 

Deixar de mirar-se el melic   Carme Portaceli, directora de teatre

Encara recordo la nit que Fabià Puigserver va venir a veure al Palau de l'Agricultura un assaig del Combat de negre i de gossos de Koltès, el setembre de 1988. A més a més de fer-me de mestre (era un savi) i dir-me les coses que trobava bé i les que trobava malament, mentre esperava per marxar plegats que jo donés les notes als actors, aquelles notes d'abans de l'estrena, mirava molt interessat aquell espai destrossat (ideal per al Combat, per a Koltès i el seu món). Em va cridar l'atenció i li ho vaig preguntar. Va dir-me que li agradava molt i que pensava que era un bon lloc per a la nova seu del Teatre Lliure; feia pocs dies, o setmanes, no ho recordo exactament, que li havien negat la plaça de les Arenes i estava molt disgustat. Després d'això va començar tot el projecte del Teatre Lliure en la nova seu.

A partir del projecte de Fabià al Palau de l'Agricultura, després d'aconseguir que els polítics es comprometessin en aquest projecte -cosa molt complicada en el nostre país-, de lluitar durant uns quants anys en els quals, m'imagino, moltes vegades es pensaria que no valia la pena lluitar més, que no s'aconseguiria absolutament res..., es firma la construcció del nou Lliure, la qual cosa, per a mi i sempre sota el meu punt de vista, devíem tots a Fabià.

Suposo que la casualitat que el Palau de l'Agricultura estigués al costat (enfront) del Mercat de les Flors devia fer pensar en la possibilitat de ficar-ho tot dintre d'un projecte comú. I la necessitat d'ampliar l'Institut del Teatre va fer lògica la idea de la Ciutat del Teatre.

En primer lloc haig de dir que la idea em va sobtar d'entrada, però reconec que els nostres polítics ens han acostumat a desconfiar d'ells. Després, pensant amb una mica més de profunditat, però només amb la que em permet la meva quasi total ignorància sobre el tema, vaig pensar que havia de canviar de mentalitat i situar-me en una actitud una mica més avançada, possiblement en el segle que acabem de començar.

	L'actriu Laia Marull en una escena de "El polígrafo". L'obra de Robert Lepage va inaugurar el gener passat la nova temporada del Mercat de les Flors, després de sis mesos de tancament per obres.
Sophie Grenier

Hi ha una cosa que trobo intel.ligent de tot això, i és que hi hagi l'Institut del Teatre aquí dintre. Per què? Doncs perquè aquell lloc s'havia de revitalitzar si es volia que estigués viu, i la millor manera de fer-ho era aportant gent jove i creant una vida allà dintre. Els estudiants de teatre són una solució magnífica, potser l'única; per a mi, insisteixo. Parlem i parlem molt sovint de la necessitat de canviar velles estructures que sembla que ja no serveixin. No és fàcil fer-ho així, sols, quan tot al nostre voltant és exactament igual. De vegades les circumstàncies poden fer canviar realment la manera d'encarar-se amb les coses.

La Ciutat del Teatre és un tipus de projecte que crec que t'obliga a situar-te davant del teatre d'una manera diferent. Un projecte així obliga a qüestionar-se moltes coses i a funcionar des de punts de vista molt diferents. Per exemple, jo crec que la nostra societat ha estat sempre petita, molt tancada; sempre estem preservant el nostre lloc sense deixar que ningú més pugui ocupar-lo. Aquest temor, conseqüència d'una cultura molt conservadora, es trenca amb projectes d'aquesta mena. Aquests projectes ens impel.leixen a ser oberts -sí o sí-, a mirar una mica més lluny del propi melic, perquè una societat tancada i petita no faria possible que tota l'ambició cultural del projecte es dugués a terme. El sol fet que hi hagi l'Institut dintre d'aquesta ciutat obliga a mirar gent que neix, actors, directors... i diferents maneres de fer teatre, de concebre l'espectacle. I, evidentment, també el fet que conflueixin tots aquests espais per fer teatre.

D'altra banda -i això jo, particularment, ho trobo molt important-, està la qüestió de fins a quin punt el famós neoliberalisme pot tenir cabuda en aquest projecte. Crec que aquest és un projecte que, per les seves característiques i per la manera en què l'ha dissenyat Lluís Pasqual, fa bastant difícil l'entrada d'aquest terrible terme, com a mínim terrible per a l'art. L'art no pot ser uniforme, mai; sempre és a partir de l'acceptació de la diferència que l'art existeix, i encara més en el cas del teatre, on la "M amb la A no és MA" (com deia sempre el Lluís). En aquest espai on conflueixen mons i disciplines tan diferents -l'Institut del Teatre; el Mercat de les Flors, espai municipal, i la nova seu del Teatre Lliure- no es pot programar com haurà de ser el que s'hi faci; naixerà dels artistes que treballin en aquests espais, de la gent i les propostes d'investigació que surtin de l'Institut... Aquest és el veritable esperit obert al qual porta obligatòriament aquest projecte i que em sembla la cosa més important de totes. I el seu sentit de servei públic l'allunya de l'objectiu principal del neoliberalisme: el negoci.

Crec que són lògiques les pors respecte a la desatenció econòmica que un projecte d'aquestes característiques sol provocar envers els altres llocs on es fa teatre. Des de sempre els nostres polítics ens han acostumat a això: proposen una cosa que els dóna propaganda, habitualment abans de les eleccions, i després o ja no els interessa o, si encara ho realitzen, perjudica els altres, sobretot els petits. És allò que ens fa dir als ciutadans: "Ja han complert", i després tot els és igual. La meva opinió és que hem d'aprofitar-ho i realment no deixar que abandonin les altres obligacions que tenen, exigir-los que ho facin i recordar-los que som nosaltres qui els votem i que són ells qui estan al nostre servei; per tant, si no ho fan com ho han de fer, nosaltres podem exigir que marxin, com passa a tot arreu. D'altra banda, crec que els nostres polítics han d'acostumar-se ja a assumir que la cultura és un dret i, a més a més, que val diners, molts diners, i que tenen l'obligació d'assumir-ho.
Per tot això trobo aquest projecte molt positiu per a la nostra ciutat.

 

Quan es parla de la Ciutat del Teatre, cal començar desfent uns quants malentesos que, de tan sospitosament repetits, fan gairebé impossible el debat necessari al voltant d'un dels grans projectes culturals que la ciutat de Barcelona pot endegar en els propers anys. En aquest sentit, s'ha de reconèixer també que altres debats col.laterals dels darrers temps -la polèmica arrencada del Teatre Nacional de Catalunya i l'accidentada marxa de Josep M. Flotats, una certa crisi del concepte de teatre públic, la pressió del teatre comercial, la polèmica sobre les dades d'espectadors, etc.- han acabat d'enrarir un ambient farcit de susceptibilitats i d'interessos.

Dit això, potser és bo de recordar una cosa tan òbvia i tan repetida com el fet que la Ciutat del Teatre no existeix. I al mateix temps que, encara que les institucions públiques no estiguessin disposades a assumir les propostes contingudes en el projecte lliurat a l'alcalde Clos el passat mes de novembre, les decisions adoptades ja fa uns quants anys i les infraestructures teatrals existents al voltant de la plaça Margarida Xirgú obligarien igualment a definir una política pública per a aquell espai de la ciutat. Potser això, doncs, traurà bona part del dramatisme amb què alguns, insistentment, han volgut revestir les decisions que s'han de prendre. Dit d'una manera més clara: el Mercat de les Flors ja existeix des de fa temps, l'Institut del Teatre i la nova seu del Teatre Lliure (Palau de l'Agricultura) estan a punt d'enllestir-se i el bloc de pisos que hi ha al mig de la plaça ja fa anys que està definit com a zona d'equipament públic i, per tant, tard o d'hora ha d'anar a terra i ser substituït per alguna altra cosa. Fins aquí, doncs, estem parlant d'un diner públic que fa molt de temps que ja ha estat pressupostat i, en una gran proporció, invertit en obra feta.

Explicada aquesta veritat tan senzilla, el problema se simplifica enormement i els escarafalls interessats donen pas a una realitat bastant més assequible: tenim uns quants teatres que l'estiu vinent ja estaran disponibles per als espectadors i hem de decidir entre tots com s'organitza aquell conjunt situat al peu de la muntanya de Montjuïc. És evident que l'obertura d'aquestes sales tindrà una incidència considerable en el mapa teatral de Catalunya i afectarà l'statu quo que actualment coneixem, però també ho és que les decisions polítiques que van endegar aquestes infraestructures teatrals de nova creació van ser preses fa molt de temps i que, una per una, edificades en punts separats de la ciutat, serien igualment existents. Per què, doncs, no treure profit d'una concentració física que permet economies d'escala apreciables i una política teatral si més no ben coordinada? Per completar el panorama, resta aleshores el tema del cost ordinari del funcionament d'aquest conjunt. Alguns han fet veure que s'esveraven per les magnituds de les xifres que els diaris han publicat d'una manera prou confusa, oblidant que els números que s'han donat inclouen els pressupostos actuals de tots els espais que es concentren a Montjuïc i que les aportacions addicionals que haurien de fer les administracions queden molt per sota del que ja gasten al Liceu o al Teatre Nacional, i a més a canvi d'un nombre de produccions escèniques notablement superior.

El problema, doncs, no consisteix en això -ja que no es tracta de quantitats que no siguin perfectament assumibles-, sinó en el model cultural que les nostres autoritats públiques volen per a la Barcelona del segle XXI, en si consideren que ja estem ben servits en matèria teatral -com trobava, tot satisfet, el senyor Miró i Ardèvol fa unes quantes setmanes- o si pretenen realment que Catalunya i la seva capital tinguin un paper de primer rengle en l'escena europea. És cert, d'altra banda, que hi ha alguns sectors implicats fins al coll en el món teatral comercial que troben prescindibles les sales que estan a punt d'inaugurar-se a Montjuïc, però no sembla gaire lògic que, per més potents que siguin els seus altaveus, siguin aquests sectors els qui defineixin el potencial i els trets característics del nostre teatre i l'ambició cultural d'un país com ara el nostre.
En definitiva, el projecte que ha dirigit Lluís Pasqual no tracta ni tan sols de definir els límits d'aquesta ambició cultural -cosa que no li pertocava, naturalment, ja que aquesta és la funció que correspon als polítics democràticament escollits-, sinó que intenta de fer una cosa força més simple: organitzar uns espais i unes sales amb vista a aconseguir que hi regni una lògica de coordinació necessària i una programació artística d'un determinat nivell, així com unes estructures d'acolliment per als espectadors que resultin còmodes i eficaces, sobretot si considerem que la futura Ciutat del Teatre no es troba precisament en el cor de la ciutat ni en una zona de fàcil accés ara com ara. És per aquí, doncs, per on va el projecte, acompanyat d'algunes observacions i algunes reivindicacions programàtiques que, ara i aquí, semblaven força pertinents, entre les quals hi ha la definició d'allò que ha de ser el teatre públic a començaments del segle XXI.

Pel que fa al model concret esbossat, i per dir-ho en quatre paraules, el projecte defensat per Lluís Pasqual intenta superar no sols els compartiments estancs -cada teatre marxant pel seu compte, amb els costos i les disfuncions que això suposa-, sinó també els paranys i les lògiques de funcionament dels teatres nacionals que coneixem i que ja han revelat les seves limitacions d'una manera manifesta.

Es tracta, en definitiva, de col.locar totes les sales -incloent-hi les del Teatre Lliure, naturalment- en un paquet comú, i procedir gradualment a una programació artística basada en programes prèviament definits i sotmesos a concurs públic, de manera que la Ciutat del Teatre s'obri de manera efectiva a tots els creadors que tinguin coses interessants a oferir. D'altra banda, es treu partit de la feliç presència d'una escola d'art dramàtic en la zona, establint fórmules d'estreta col.laboració entre el món professional i el món acadèmic.

És un model discutible i discutit -com no podia ser d'altra manera-, però té l'avantatge d'evitar bona part dels esculls tradicionals en aquesta mena de projectes i també la de no limitar l'ambició necessària a condiciona-ments particulars i de poca volada. Inclou també la construcció de l'edifici Fòrum -destinat bàsicament a serveis comuns i situat en el lloc dels pisos que han de ser enderrocats- i preveu tota una colla de mesures de serveis viaris, urbanisme, infraestructures de serveis, aparcament, etc., que ja fa molt de temps que haurien d'haver estat endegades.

Aquest és el projecte i, en síntesi, així estan les coses. Les circumstàncies -i no un pla preconcebut- han fet que es concentressin al peu de la muntanya de Montjuïc un centre pedagògic i un conjunt de sales d'art dramàtic que permeten d'imaginar una autèntica Ciutat del Teatre, com difícilment en trobaríem cap de semblant en tot Europa. Valdria la pena, doncs, que les enormes potencialitats que ofereix no es veiessin malaguanyades per la pressió d'interessos particulars o per una falta de l'ambició necessària, sigui per part de les institucions públiques que l'han de dirigir, sigui per part dels mateixos sectors teatrals que han de ser directament els protagonistes.