Podria haver estat figura de la high tech a seques, però
la preocupació per l'ecologia i pel desenvolupament urbà
sostenible han conduït Richard Rogers (Florència,
1933) a un compromís creixent amb l'esfera pública.
Fruit d'això són projectes com ara el districte
financer Pu Dong a Xangai, el Parc BIT a Mallorca o els seus plànols
per al centre de Londres (1986); llibres com Cities for a Small
Planet (1997) o Hacia un renacimiento urbano (1999), i l'informe
de la Urban Task Force, la comissió estatal per revitalitzar
les ciutats britàniques de la qual va ser designat president
el 1998. Van ser també aquestes inquietuds les que el van
portar a seguir de prop la transformació de la nostra ciutat
durant l'etapa olímpica. Allí es va forjar la seva
admiració pel model Barcelona, que des d'aleshores proposa
com a ideal.
Fa uns mesos, Richard Rogers, Oriol Bohigas i Enric Miralles van
oferir una conferència en el Col.legi d'Arquitectes. L'acte
va ser organitzat amb motiu de la concessió de la prestigiosa
Medalla d'Or del Royal Institute of British Architects (RIBA)
a Barcelona, en reconeixement a la qualitat i el desenvolupament
arquitectònics de la ciutat. L'arquitecte britànic
va presentar les conclusions de l'informe de la Urban Task Force
i va explicar que per elaborar-lo havien visitat un centenar de
ciutats de tot el planeta. "Però, bàsicament,
és aquí on ha sorgit la revolució. Aquesta
idea que la ciutat és bàsica, que forma part de
la nostra vida quotidiana", va afirmar en la seva conferència.
No obstant això, va ser aquí precisament on va dirigir
les agudes crítiques Oriol Bohigas, que va declarar que
el model Barcelona es trobava en crisi, sotmès al neoliberalisme
i les operacions especulatives que, segons el seu parer, han marginat
els interessos col.lectius i estan degradant la ciutat.
En unes declaracions realitzades a B.MM, Richard Rogers ha matisat
aquestes crítiques. "Probablement, Barcelona és
el millor exemple de regeneració urbana moderna del món
-assegura-. I crec que, pel fet d'estar massa immers en els problemes,
massa a prop d'ells, hi ha el perill de ser incapaç de
reconèixer els assoliments globals d'aquesta ciutat. Es
corre el perill que, com se sol dir, els arbres no et deixin veure
el bosc."
Però, què té Barcelona que no tinguin altres
ciutats? Per a l'arquitecte, la seva singularitat rau en dos factors:
"Una visió clara i global del paper de la ciutat i
el reconeixement que l'entorn edificat i la inclusió social
van plegats". Posa com a exemple la recuperació del
litoral marítim, "la unió de la ciutat i el
mar en forma d'una alta densitat i un desenvolupament sostenible
bells, compactes, amb multitud de funcions i una estructura interna
coherent. I entrelligats per un domini públic meravellosament
dissenyat i conservat".
A més, opina que aquí "es comprèn molt
bé la diferència entre arquitectura bona i dolenta".
Lògicament, el que més li interessa de la ciutat
són els edificis i els espais públics. A Rogers,
que té el títol d'Amic de Barcelona des del 1997,
li brolla la vena mediterrània quan parla de la Rambla.
"Si l'objectiu i la raó de ser de les ciutats és
la trobada entre les persones, la Rambla és l'ideal. Un
dels espais públics de trobada més grans del món,
un passeig absolutament deliciós."
El centre Georges Pompidou de París, que va dissenyar amb
Renzo Piano als anys seixanta, va ser un dels símbols de
l'arquitectura del seu temps, i ara ha deixat el seu segell en
el canvi de mil.lenni amb la cúpula commemorativa que s'aixeca
ja a Greenwich, al costat del Tàmesi, i que forma part
del seu projecte per a la regeneració del marge sud del
riu. Aquestes són les dues obres, juntament amb la casa
que va dissenyar per al seu pare, de les quals Richard Rogers
diu que se sent avui més satisfet. Potser els cims personals
d'una carrera que li ha reportat la Medalla d'Or del RIBA (1985),
la Legió d'Honor francesa (1986) o el títol de Lord.
La Cúpula del Mil.lenni, que allotjarà exposicions
i altres activitats culturals, fa cinquanta metres d'altura i
té 80.000 metres quadrats de superfície. Per fer-nos
una idea de les seves dimensions, aquest espai podria allotjar
al seu interior la gran piràmide de Gizeh. Richard Rogers
opina que Barcelona no necessita ni una Cúpula del Mil.lenni
ni un Guggenheim: en té prou amb la seva qualitat arquitectònica.
"Barcelona té el millor disseny i amb això
guanyarà sempre -afirma-. L'arquitectura i el disseny catalans
són uns dels millors del món. Seria injust assenyalar
una sola persona o un sol edifici, però és evident
que l'empenta, el dinamisme, l'han promogut tres alcaldes excepcionalment
competents, Narcís Serra, Pasqual Maragall i Joan Clos,
i els seus arquitectes, Oriol Bohigas i David Mackay".
